27.2.15

TEMPORADA 2015-16 DEL LICEU



El seny d’una banda, però també la capacitat de continuar presentant propostes que segueixin fent del Liceu un teatre d’òpera que ha de mantenir la seva preeminència a escala internacional, semblen ser les notes dominants de la propera temporada 2015-16 presentada avui als mitjans de comunicació.
Christina Scheppelmann ha assumit gran part de la programació tancada per Joan Matabosch, però ha aportat grans de sorra que són molt més que això, ja que semblen apuntar quines seran les seves línies futures d’actuació. Començant per un Benvenuto Cellini (tardor del 2015) que no tan sols suposa el retorn de Berlioz al teatre de La Rambla (a l’espera que algú se’n recordi algun dia de Les Troyens), sinó també l’aposta per un director d’escena tan singular com Terry Gilliam. Singular i iconoclasta però que no és dels que busquen l’escàndol per l’escàndol. En la línia, en definitiva, que va anunciar la directora alemanya en la seva primera trobada amb la premsa barcelonina, l’estiu passat.
L’altre element destacable de la gestió artística de Scheppelmann és la seva confiança en cantants de casa, joves però amb carreres més o menys encarrilades. El cas d’Albert Casals seria un d’ells, per no parlar de la soprano guanyadora del primer premi de l’edició d’enguany del Viñas, Olga Kulchysnka, que serà Musetta al segon repartiment de La bohème.
La temporada operística, després de l’espectacle de ballet amb El llac dels cignes a càrrec de l’English National Ballet i amb la presència de Tamara Rojo., comença el 7 d’octubre amb un Nabucco amb Ambrogio Maestri en el rol titular. Verdi acabarà sent l’autor més programat, perquè s’hi afegeixen un Otello amb Alexander Antonenko i un Simon Boccanegra que servirà per festejar el 50è aniversari de Plácido Domingo d’ençà del seu debut al Liceu. I que ara torna com a baríton, com se sap.
Dos seran, tanmateix, els “moros de Venècia” presents a l’escenari del Liceu, perquè l’Otello de Verdi compartirà escenari amb el de Rossini –això sí, en versió de concert- amb Gregory Kunde. Duel de tenors-titans, dels que fan il.lusió. Si a això afegim que l’òpera rossiniana no puja a l’escenari del Liceu des del 1877, entendreu que la salivera faci acte de presència.
No sé fins a quin punt la programació del Teatro Real ha condicionat la del Liceu. Ho dic perquè programar en versió semi-escenificada Written on Skin de George Benjamin –amb direcció musical del mateix compositor- un sol dia (16 de març) i just 24 hores abans que la mateixa òpera s’escolti a la capital espanyola, fa tuf d’una certa competència. Això sí, el Real s’haurà apuntat la primícia de presentar l’espectacle de la Komische Oper berlinesa, una Flauta màgica inspirada en l’univers cinematogràfic de Buster Keaton... sense que s’anunciï el director musical. Al Liceu, l’òpera de Mozart tancarà temporada el 28 de juliol.
Abans, haurem tingut l’oportunitat de tancar Anell del Nibelung amb un Götterdämmerung que ha estat a punt de caure del cartell, de recuperar La Bohème amb posada en escena de Jonathan Miller i amb direcció musical de Marc Piollet davant d’un doble repartiment (juny i juliol del 2016) i d’assistir a les lluites entre els Capuletti e I Montecchi amb tres noms de pes: Elina Garança, Patrizia Ciofi i Antonino Siragusa. I atenció al segon repartiment de l’òpera belliniana, perquè Silvia Tro Santafé, Ekaterina Siurina i Celso Albelo prometen i de valent. La quota tardobelcantista, per cert, té un altre al.licient, el debut de Juan Diego Flórez com a Edgardo al llarg de les funcions de Lucia di Lammermoor que seran, per a molts, un bon regal de Nadal (les 14 funcions del títol donizettià es faran entre el 4 i el 29 de desembre).
Una tercera òpera en versió de concert (Serse, amb direcció de Spinosi), un recital de Joyce DiDonato, un concert amb Diana Damrau i una programació de concerts que inclou entre els seus atots el nom de Riccardo Muti, asseguren la qualitat d’una temporada que, pel que algú ens ha dit, plantejarà una política de preus revisats a la baixa. Tant de bo.
I atenció a la programació infantil, perquè caldrà estar atents a Aria Kadabra, proposta que sintetitza els conctinguts de la temporada en clau de màgia. Cal no perdre de vista la pedrera de joves espectadors, potencials mantenidors del futur del primer equipament cultural de casa nostra.

9.2.15

RITUS BELLINIANS AL LICEU



Norma és una òpera que, agradi més o menys –jo no me’n considero precisament fan- sempre desperta interès. Sigui pels referents d’intèrprets que hi han deixat una petjada inesborrable, o per la seva popularitat, la millor de les òperes de Bellini demana sempre un equip de primeres espases per defensar-la. Però també una posada en escena que superi els clixés i els encarcaraments d’una obra romàntica en el ple sentit del terme. Però també amb llacunes dramatúrgiques que clamen al cel a causa de la pressa amb què Felice Romani –com era habitual en ell- va escriure un llibret en què l’esperit de la Medea d’Eurípides deixa la seva alenada en no poques ocasions.


El muntatge que presenta el Liceu, coproduït amb les òperes de Chicago, San Francisco i del Canadà, centra la seva atenció en l’element ritual. La direcció escènica de Kevin Newbury es fixa en la Norma sacerdotessa, sense deixar de banda la seva dimensió de mare, amb l’omnipresència dels fills que la druida gal.la ha tingut amb Pollione. El vestuari de R.B. Shlather evoca, especialment en els figurins femenins, l’esperit de l’exitosa sèrie televisiva Game of Thrones, mentre que l’hàbil i efectista escenografia de David Korins tanca l’espai en el que s’endevina com un temple, complementant així la dimensió ritualitzadora de la proposta dramatúrgica.
Després d’èxits amb òperes de Verdi (Aida) i Puccini (Tosca), Sondra Radvanovsky regala al Liceu la seva millor interpretació al teatre de La Rambla, I demostra que actualment ella és una de les Normes indispensables del panorama líric actual. A banda que és una dona lliurada en cos i ànima al personatge i al que representa, exhibeix uns mitjans del tot admirables: fraseig, reguladors, salts intervàlics, fiato i afinació. Se li poden retreure alguns asprors al registre sobreagut, però són mals menors per a una interpretació de les que, segur, farà història entre les parets del nostre teatre.
El debut d’Ekaterina Gubanova ha estat un altre dels encerts d’aquesta producció: Adalgisa sinuosa, de timbre i registre homogenis, color preciós i adopció de la puresa belcantista en la línia de cant configuren part dels millors atots de la seva prestació.
Gregory Kunde tornava al Liceu amb un paper antipàtic i lluït a la vegada, com és el de Pollione. No és un tenor que em convenci per la seva subtilitat ni color vocal, però sí per la seva força, per la saviesa que imprimeix a tot el que canta i per la convicció i seguretat amb què ho transmet. Fantàstic en “Meco all’altar di Venere” i estentori i magnífic a “Me protegge, me difende”.
Raymond Aceto és un baix nord-americà, també debutant al Liceu. El seu Oroveso ha estat complidor, amb alguna aspror al registre agut però en canvi amb riquesa d’harmònics en el greu. I prou. Com sempre, Francisco Vas ha estat un Flavio a l'alçada de les circumstàncies, al costat de l'excel.lent Clotilde d'Anna Puche.
Renato Palumbo és un director molt bregat en aquest tipus de repertori, i va optar per deixar-se dur per un moviment lleument ballable –el veia força bé des de la butaca que ocupava- obtenint com a resultat un so orquestral no sempre homogeni –tampoc no puc ser objectiu per la meva ubicació-, amb algun error puntual però en general complint amb els objectius proposats.
Un cop més en aquesta primera temporada amb direcció de Peter Burian, el cor titular de la casa ha demostrat que el seu estat de salut és òptim, i que millorarà encara més amb les futures incorporacions de nous membres en aquesta massa estable que, per ara, sembla viure un moment dolç pel que fa a resultats artístics. 
Hi ha hagut ovacions i aplaudiments generosos al final de la funció. Llàstima de la simfonia d'estossecs al llarg de tres hores de funció. Ja sabem que l'hivern fa estralls i que el fred d'aquests dies ha deixat més d'un refredat però... tant costa treure un mocador per pal.liar una semblant gatzara?