ALEGRIES DONIZETTIANES

La fille du régiment és una òpera de soldadets de plom, una joguina amb reminiscències de circ, d’aquells de “passin i mirin”, amb la possibilitat d’admirar acrobàcies pirotècniques si la destresa vocal dels seus funambulistes permet lluir-se de valent. Qui signa aquestes línies ha estat de sort en la seva relació entre aquesta òpera de Donizetti i el Liceu, gràcies a la preservació en la memòria de funcions memorables de la peça, allunyada de tota transcendència però amb vetllades que deixen un record inesborrable, un somriure als llavis i oxigen al cos: l’audició del binomi Kraus/Welting (1984), les funcions de la gran Gruberová al costat del malaurat Deon van der Walt (1993) i, és clar, la producció de Laurent Pelly amb Flórez/Ciofi (2010), reposada ara amb Javier Camarena i Sabina Puértolas i amb les màximes garanties sobre el paper. I no han decebut, ans al contrari.

Després del seu debut com a Duc de Màntua en les funcions de Rigoletto el mes de març, Javier Camarena torna a trepitjar l’escenari del Liceu amb un rol que li escau com anell al dit- Conscient de la seva responsabilitat, el tenor mexicà és un cantant de mitjans sobrats per a “À mes amis quel jour de fête” perquè va ben equipat de sobreaguts i ha pogut amb els 18 nous dos de pit (perquè l’ària va ser bisada la nit de l’estrena), però s’ha enfrontat amb èxit a la que, de fet, és l’ària més difícil de l’òpera (“Pour me rapprocher de Marie”, al segon acte), signant amb fermall d’or una actuació immaculada. Se li podria retreure l’excés de seguretat a “À mes amis”, amb algun do “de pit” (de fet, de cap) lleument descuidat al final de l’emissió, però rescabalat en els bisos i amb el recurs de l’apianament del so i d’un gust exquisit en el fraseig.

Diria que Sabina Puértolas debutava el rol de Marie. La soprano arago-navarresa és una cantant segura, de timbre penetrant, d’aguts segurs i d’emissió poderosa tot i un volum no precisament generós. Mal menor (el muntatge de Pelly és molt despullat al primer acte) per a una actuació memorable, que combina destresa vocal amb immilorable presència i moviments escènics per a una Marie entranyable i deliciosa.

Ewa Podlés ha de ser conscient per força de les limitacions d’un timbre ja desgastat per l’edat, però que fa de la necessitat virtut com a Marquesa de Berkenfield, amb cuplets ben resolts al primer acte i amb una memorable escena de la lliçó de música (genial el gag amb “Rosó, Rosó...!”).

El Sulpice de Simone Alberghini no ha estat mediocre, però sí que ha empal·lidit davant la personalitat desbordant dels seus companys d’escena, mentre que han complert amb les expectatives l’Hortensius d’Isaac Galán, el Caporal de Carlos Daza i el Notari d’Olivier Decriaud. Esperàvem més de la Crakentorp de Bibiana Fernández... o potser és que el record d’Ángel Pavlovski o el vídeo de la Caballé a Viena en el mateix rol pesaven massa en la memòria de qui escriu aquestes ratlles. Sigui com sigui, la producció de Pelly manté la seva força, gràcia i imaginació. Imaginació, per cert, bastant absent d’un fossat capitanejat pel cumplidor Giuseppe Finzi, que no va impedir que el “txumba-txumba” inherent a la partitura anés més enllà, precisament, d’aquell “txumba-txumba”, tot i les reeixides individualitats de la corda. El cor, un cop més, formidable, especialment la molt més lluïda secció masculina, revestida de soldadesca.

WAGNER DISSOCIAT AL LICEU

Confesso que sempre he sentit una profunda antipatia per l’Holandès. El trobo un perfecte aprofitat, un egoista recalcitrant, perfectament identificable amb l’egoisme de Richard Wagner que, com a home i com a artista, mai no va dubtar en erigir-se en un individualista sense escrúpols fins arribar a aconseguir el que volia. En aquest sentit, el protagonista de Der fliegende Holländer s’aprofita de la pobra Senta, una dona anul·lada pel seu pare, víctima de les cegues exigències d’Erik i, finalment, abocada a llançar-se al buit per culpa del mariner indòmit que va tenir l’ocurrència de blasfemar un Divendres Sant. Ja veus quina gràcia...

Disquisicions personals a banda, el muntatge que Philip Stölzl signa al Liceu, i originari de l’Òpera de Basilea, incideix precisament en la imatge de Senta com a vícima, i que projecta en la seva imaginació el seu particular relat amb ella i l’Holandès com a protagonistes. El recurs no és ben bé nou, i d’altres directors –ara penso en el formidable muntatge de Willy Decker vist al Liceu la temporada del darrer incendi- ja hi van insistir. Stölzl, però, rebla el clau de manera eficient reforçant el rerefons psicologista: incideix en la dissociació de Senta, una dona autodestructiva, que es refugia en les lectures i en la imaginació, que manté la nena que du en un cos adult, i que s’autoinfringeix mutilacions i lesions fins al suïcidi, després d’haver mort l’ancià amb qui el seu pare l’obliga a casar-se i que dista molt d’assemblar-se a l’Holandès dels seus somnis. Una personificació, en definitiva, del doble jo, proper a la histèria, la malenconia i a tota mena d’addiccions, i que el muntatge reforça amb l’omnipresència d’un quadre que mostra el món interior de Senta, com la Selma de Dancer in the Dark de Lars von Trier, quan imagina que la seva vida no és més que un musical.

La idea funciona, i la resolució plàstica –amb la magnífica escenografia del mateix Stölzl i de Conrad Moritz Reinhardt- contribueix a l’eficàcia del relat. Però hi ha alguns punts foscos o directament mal resolts: no convenç la tripulació de l’Holandès, morts vivents de cartró pedra i a mig camí dels Pirates del Carib o dels zombies del vídeoclip Thriller; tampoc satisfà el relat de l’interior del quadre a l’escena final, pedofília inclosa, discutible no tant per raons morals com per eficàcia dramatúrgica. Un muntatge, en definitiva, que contribueix a reforçar el cantó antipàtic del protagonista, però que aporta poc al que d’altres ja han dit sobre la quarta òpera de Wagner.

Direcció femenina i repartiment irregular

Un dels al·licients de l’espectacle era la direcció de la ucraïnesa Oksana Lyniv, jove directora que s’està fent un lloc en l’univers de les batutes operístiques, i que la temporada vinent estarà al capdavant de l’Òpera de Graz. Amb una orquestra ben engreixada, molt potent en la secció de corda –especialment la greu-, ben equilibrada en les fustes i possiblement un pèl estrident en els metalls, la lectura de Lyniv no sorprèn per un discurs nou, però sí que corre bé al llarg i ample de la partitura, amb moments molt agraïts per a la direcció com l’obertura o el cor amb què s’inicia el tercer acte. Cor, per cert, que a mans del titular de la casa torna a confirmar el bon estat de salut de les forces vives del Liceu, especialment la secció masculina de la massa coral.

El Liceu ha previst diversos repartiments per a l’ocasió –amb algun canvi d’última hora en el cas de la Senta prevista inicialment- i el de l’estrena incloïa tot un luxe com Albert Dohmen, a qui no descobrirem a aquestes alçades. El baix baríton alemany demostra en aquest nou paper que ens regala al Liceu que és actualment un dels millors ambaixadors de la causa wagneriana. Entén el personatge de l’Holandès, se’l fa seu amb la justa dosi de patetisme i d’autoritat i imparteix al llarg i ample de la partitura una lliçó magistral de cant i de presència escènica. Senzillament impecable.

La Senta d’Elena Popovskaya va tenir moments de tot. L’emissió és poderosa, l’expresivitat flueix, però la veu és poc interessant i les mitges veus són vacil:lants pel que fa a afinació.

Menys sort vam tenir amb l’Erik de Timothy Richards, amb una emissió de coll insufrible, irritant i fora d’estil. D’acord que es tracta d’un paper poc agraït, però no salvar el preciosisme melòdic del “Willst jenes Tags du nicht mehr entsinnen” del tercer acte és literalment un delicte.

Attila Jun va ser un Daland massa estentori i cridaner, sobretot al primer acte. Va guanyar al llarg dels dos següents, tot i que sense massa alegries en el conjunt de la seva prestació. Molt millors, en canvi, la Mary de la ja veterana Itxaro Mentxaka i el Timoner de Mikeldi Atxalandabaso.

En conjunt, doncs, un cast força irregular tot i el bon nivell musical aconseguit per la direcció d’Oksana Lyniv. Sens dubte, ella i Dohmen són els principals atots i atractius d’aquest muntatge, recomanable tot i algunes reticències. Al Liceu fins el 28 de maig i al llarg de set funcions més.