25.4.12

"LA FLAUTA MÀGICA" O EL RETORN D'UN CLÀSSIC

És innegable que el muntatge de La flauta màgica que Joan Font va estrenar al Teatre Victòria de Barcelona el 1999, és dels més rentables del Gran Teatre del Liceu. L'èxit està assegurat abans que s'alci el teló: es programin tres funcions (com és el cas aquesta temporada) o quinze, les taquilles exhaureixen localitats. I això no deixa de ser satisfactòriament simptomàtic, perquè l'òpera de Mozart és ara de les preferides del públic d'ençà d'un parell de dècades, perquè abans de 1991 deixava més aviat indiferent. 
Òbviament, la principal virtut d'aquest èxit és la partitura en si, d'innegable i perenne encís, sense altibaixos. Però s'ha de reconèixer que Joan Font és capaç de revestir el singspiel mozartià amb la màgia escaient, sense que decaigui la validesa de l'espectacle, que ja és un clàssic de la casa, explotat fins i tot amb el seu petit format (La petita flauta màgica) que aquestes setmanes ha tornat a l'Auditori de Cornellà. L'escenografia de Joan Guillén, sintètica i imaginativa, busca i troba referents en les geometries d'Oskar Schlemmer o Kazimir Malèvitx, convidant l'espectador a un viatge (mai millor dit en el cas d'aquesta òpera) a través d'allò que és suggerit més que no pas mostrat, amb la participació de la sempre magistral il.luminació d'Albert Faura.
Hi havia expectació per escoltar Pablo González dirigint l'OBC (l'Orquestra del Liceu desembarca el cap de setmana a L'Auditori) en una òpera escenificada al Liceu. El director asturià ha entès Mozart i el rerefons eclèctic (però també unitari) que vertebra de punta a punta La flauta màgica. I ho tradueix amb una lectura transparent i detallista, ben resolta, si bé pel meu gust la lentitud d'alguns dels números del primer acte va ser excessiva. Mal menor, en tot cas, per a una molt bona interpretació, i que es va contagiar dalt de l'escenari.
Amb tan sols tres funcions programades, tenia les meves reserves sobre els criteris del repartiment: calia dur cantants de fora tenint aquí excel.lents intèrprets capaços de defensar una partitura com aquesta? De tota manera, les reticències van quedar aviat superades després del bon ofici del Tamino noble i musical de Pavol Breslik, de la generosa Pamina de Susanna Philips i de la valenta i arrogant Reina de la Nit d'Erika Miklósa (que seguia sent Königin al passadís dels camerinos, pel que vam poder copsar...). Menys satisfactori ens va semblar el Sarastro poc cavernós de Georg Zeppenfeld, al costat del correcte Sprecher de Tobias Chable.
Joan Martín-Royo sempre ha confessat en públic i en privat que Mozart és el seu compositor predilecte i Papageno el seu paper més estimat. Li havia sentit una gravació pirata de Xile de fa uns quants anys, i ara el directe m'ho ha confirmat: Martín Royo ÉS Papageno. El planter de veus de casa es complementava amb tres ben conjuntades dames (María Hinojosa, Anna Tobella, Inés Moraleda), el Monostatos de Vicenç Esteve Madrid i la deliciosa Papagena de Ruth Rosique
Bona i mozartiana vetllada, en definitiva, que va contagiar aviat al públic l'entusiasme de l'inefable singspiel de Mozart. Un cop al carrer, el desencís palpable que impregnava La Rambla semblava anunciar que ahir al Camp Nou hauria anat bé disposar d'una flauta màgica...

23.4.12

CONFIRMAT: EL LICEU TÉ ÀNIMA

Ho sabia tothom i no era profecia: el Liceu té ànima. Però va anar bé verificar-ho al llarg de gairebé tres hores que van passar volant. Alguns dels qui em llegiu sabreu que Catalunya Música transmetia el concert i que un servidor estava a l'escenari, explicant i vivint el que hi passava dins i fora. En molts moments, em va ser difícil contenir l'emoció exigida a qui té un micròfon davant, tal era l'entusiasme i l'adrenalina que pul.lulaven entre caixes: tècnics, regidors, coristes, músics de l'orquestra i molts dels solistes que van participar vivien una complicitat única. Aquí estem i d'aquí no ens mouran. I és que un poble sense cultura està destinat a desaparèixer. Aquestes van ser algunes de les impressions que es tenien a l'entorn de L'ànima del Liceu, encertat títol que va servir perquè solistes de l'alçada de Roberto Alagna, Ainhoa Arteta, Carlos Álvarez, Joan Pons, Karine Deshayes i tants altres desfilessin per un escenari amb l'omnipresència d'una orquestra i d'un cor que, com el personal de la casa, va oferir desinteressadament la seva voluntat d'existir davant d'un públic igualment agraït.
No és de rebut, penso, fer una crítica del concert d'ahir. Perquè va ser més que això: va ser un plebiscit, ben conduït per la carismàtica presentació de Ramon Gener. Amb tot, l'entusiasme i les ganes de fer bé les coses, des dels criteris de la programació fins a l'execució de les peces, va demostrar que les "forces vives" del Liceu poden fer molt bé les coses. I sense populismes ni concessions a la galeria. El mateix podríem dir dels solistes, entregats al risc en peces no sempre fàcils, i amb "sorpreses" com la presència de Lang Lang o l'impagable vídeo de Rolando Villazón amb un català que ja voldrien molts dels qui defensen la multiculturalitat sense moure un dit... com voleu que amb aquestes condicions un mantingui la imperturbabilitat exigida al professional d'un mitjà de comunicació? L'esforç, per tant, va ser considerable, però crec que va valer la pena.
És simptomàtic que La Rambla s'omplís per veure a través de la pantalla gegant un esdeveniment únic i que va fer història. Això també é sl'ànima del Liceu, dels qui senten el teatre barceloní com una cosa pròpia, més enllà dels seus encerts i dels seus errors al llarg d'una història de més de 165 anys. Anoteu-vos-ho a l'agenda: 22 d'abril del 2012. Serà una data per al record.