ARABELLA RODONA AL LICEU

Arabella no és, ni de bon tros, la millor de les creacions del binomi Strauss/Hofmannsthal. Però està farcida de bones intenciones i resolta amb escenes d’una bellesa immarcessible, especialment les escenes entre Zdenka i Arabella i els monòlegs d’aquesta última. El músic bavarès s’erigeix, a més, en un orquestrador magnífic, amb un agosarament en el discurs i en el dibuix que ens fa pensar en Der Rosenkavalier però també en Die Frau ohne Schatten. Tot plegat, és clar, revesteix no poques dificultats i dóna com a resultat una partitura complexa i molt difícil de ser executada. I fins i tot de dur a escena, perquè l’aparent frivolitat de la peça i el seu rerefons d’opereta, no deixen d’amagar un metatext en què la crisi del subjecte segueix tan present com les òperes straussianes de les dècades anteriors.

Bon equip vocal al Liceu

El Liceu ha programat en tan sols tres ocasions el sisè títol que marca la col.laboració entre Hofmannsthal i Strauss. El record de les funcions de 1962, que suposava el debut de Montserrat Caballé, no ens ha de fer oblidar la presència, 27 anys més tard, de l’enyorada Lucia Popp en el rol titular. I ara ha estat Anne Schwanewilms, que jo m’entossudeixo a seguir veient com a hereva d’Elisabeth Schwarzkopf, la responsable de ficar-se a la pell de la filla gran dels Waldner. La soprano alemanya no té la pasta de Lisa della Casa –referència inqüestionable d’una òpera gravada poques vegades- però sí el fraseig immaculat, l’agut trencadís, la melositat mozartiana i la carismàtica presència escènica que Strauss demana a un personatge com el d’Arabella. Molt meritori, a més, que la seva excel.lent prestació vocal i teatral estigués per damunt del dolor causat per un esquinç al turmell. Si bé algun gest de la soprano alemanya revelava la fiblada muscular, Schwanewilms va demostrar professionalitat i bon ofici en la que ha acabat resultant –per a mi- la seva millor actuació al Liceu.

Arabella té l’al.licient de ser un títol que aplega tres tipologies de soprano de les que Strauss va utilitzar en gran part de la seva carrera. Perquè, a més d’Arabella, el paper de Zdenka és un altre plat fort de la partitura. Ofelia Sala és prou intel.ligent per minimitzar els punts febles de la seva tessitura i oferir un personatge profundament humà i revestit de carn i ossos, mostrant la ferida interior i la humiliació a què la sotmet la seva família. Reeixida musicalment i amb dicció plusquamperfecta, aquest Zdenko/Zdenka ha estat un regal més dels molts que Sala ha ofert al Liceu.

Fiakermilli és un paper enjogassat i revestit de mala bava, una mica com la Zerbinetta d’Ariadne auf Naxos, amb ascensions a sobreaguts punyents i incisius. La soprano danesa Susanne Elmark ho ha assumit amb una prestació de premi. Sense ser genial, ha pogut amb tot i s’ha mogut amb gràcia al llarg del segon acte.

El capítol masculí ha tingut tan sols una prestació cent per cent majúscula i amb nom propi: Michael Volle, que per fi ha debutat amb un rol escènic al Liceu -va cancel.lar el 2010 la seva participació en les funcions de Lulu-. El baríton de Stuttgart és un Mandryka lliurat a la causa, d’una generositat vocal extraordinària i d’una entrega escènica com pocs. Senzillament descomunal, va rebre l’ovació que es mereixia pel seu treball antològic. Veu autoritària, gust en el cant i emissió i volum segurs són alguns dels seus millors trets.

Van quedar en un segon terme el Waldner d’Alfred Reiter i el Matteo de Will Hartmann. Reiter acusa un timbre de llenya, tot i que la línia de cant és bona. I Hartmann ens va recordar que Strauss va condemnar els tenors a una tessitura sempre inclement, cosa que es va palesar en un tercer acte insuficient i amb la veu literalment trencada en la seva escena amb Arabella. Una llàstima.

Bon planter de secundaris, amb la luxosa presència de Doris Soffel com a Adelaide, la notable vident d’Ursula Hesse von den Steinen i un bon Elemer a mans de Thomas Piffka.

Direcció

Dirigia l’orquestra Ralf Weikert, que suplia l’inicialment programat Antoni Ros Marbà. El director austríac, que ha treballat poc temps amb l’orquestra titular, ha sabut extreure el so adequat, especialment en un feliç segon acte i un intens tercer. El primer va quedar lleugerament opac, amb nitidesa de la corda i un cert garbuix en els vents. Poc a poc, la funció va anar guanyant en equilibri. Sense ser genial, la de Weikert va ser una direcció capaç de posar dempeus el complex edifici que suposa aquesta òpera.

Per la seva banda, Christoph Loy defuig el caràcter anecdòtic i d’opereta i construeix una dramatúrgia atenta al sentit del text i a les inflexions musicals, amb el contrast del blanc i el negre. Loy pinta la decadència d’una societat que s’esfondra en un magistral segon acte, allunyat del convencionalisme elegant, amb la qual cosa les notes dels valsos que Strauss distribueix al llarg de la partitura esdevenen regust amarg no apte per a tots els paladars. El canvi d’època opta per un segle XX vagament atemporal però reconeixible en les seves formes i molt ben servit per l’escenografia  i vestuari de Herbert Murauer i la il.luminació de Reinhard Traub. Un espectacle rodó, en definitiva.