VEUS DE PROGRAMA DOBLE AL LICEU
Com en aquelles sessions de cinema de
barri, de sessions que ja no existeixen en cinemes que tampoc existeixen en
barris que aviat deixaran d’existir, el Liceu ha programat una sessió doble
d’òpera. Es podria dir que són dues cares d’una mateixa moneda, perquè tant Una voce in off de Xavier Montsalvatge
com La voix humaine de Francis
Poulenc focalitzen l’atenció dramàtica en un personatge femení, tot i que
l’òpera del músic gironí complementi la partitura amb dos personatges més, un
baríton i un tenor. Aquest ultim canta “in off” perquè es tracta de la veu de
Claudio, el marit mort d’Angela, que ha deixat enregistrada la seva veu.
Paco Azorín, que s’està revelant com un
dramaturg amb idees francament interessants, ha llegit en clau psicologista Una voce in off, reforçant el cantó més
explícitament sexual i amb una posada en escena en què l’element simbòlic no es
contradeia amb l’espai realista delimitat per l’escenografia. Per contra, el
monodrama de Poulenc, tot i la idea interessant d’un espai que va quedant
reduït poc a poc al telèfon, una butaca, la banyera i el personatge femení, va tenir
poc relleu dramàtic. Azorín ha volgut, suposo, recolzar-se en la dimensió de
cantactriu que ha de tenir la protagonista, però la cosa ha quedat a mig camí.
En part a causa de la prestació de María Bayo, musicalment molt solvent, però
plana pel que fa a expressivitat. I és que les paraules de Cocteau han de
clavar-se com a ganivets esmolats a l’estómac de l’espectador. La soprano
navarresa les va cantar molt bé, però sense el patetisme tràgic que cal esperar
d’una part com aquesta. Dit d'una altra manera: si quan surts de veure La voix humaine tens ganes de menjar una coca de Llavaneres a la pastisseria Escribà de La Rambla, és que alguna cosa no ha acabat de funcionar.
En el cas d’Una voce in off, Ángeles Blancas va ser una Angela lliurada en cos
i ànima. És una cantant generosa, que ho dóna tot amb un volum envejable i una
projecció indiscutible. Però els aguts calants i una veu engolada al llarg de
cinquanta minuts de funció ens fan pensar que la soprano espanyola està prenent
un rumb equivocat en el seu repertori, cosa que seria una llàstima. Va comptar
com a company amb el bon ofici d’Antoni Comas, bon coneixedor de la part de Claudio, que ha
interpretat en diverses ocasions. Per contra, el Mario de Vittorio Prato va ser
del tot insuficient, tant en presència escènica com en autoritat vocal: veu
molt vibrada, d’escàs relleu i sense personalitat.
El capítol orquestral i coral va tenir
molt bons moments: elegant prestació del cor de la casa a Una voce in off i fluïdesa i transparència la de l’OBC en les dues
partitures, gràcies al detallisme d’un Pablo González que va saber mimar, a
més, el cant de les dues senyores protagonistes d’aquest programa doble de
diumenge a la tarda al Liceu. Però de tot plegat esperàvem més. Molt més... Això sí, la Coca de Llavaneres estava boníssima...!
posted by Jaume Radigales at 11:35
0 comments
