DON MALATESTA EN UN LICEU CRISPAT
A fora, a La Rambla, el col.lectiu en vaga
d’acomodadors i servei de personal de sala del Liceu i L’Auditori, manifestant-se sorollosament. A dins, la
casa de Don Pasquale de cap per avall al tercer acte després que la capriciosa
Sofronia/Norina s’hagi fet mestressa i senyora de la casa del vell xaruc. Dues
cares de la mateixa moneda en una nit menys afortunada del que pensàvem. No sé
fins a quin punt hi va contribuir la crispació pel que passava fora, i que va
obligar a tancar les portes del teatre, de manera que a l’entreacte allò
semblava la casa on es reclouen els aburgesats protagonistes d’El ángel exterminador de l'indispensable Buñuel.
El cert és que aquest Don Pasquale (que no es representava al Liceu des del 1986 amb
unes memorables funcions amb Giuseppe Taddei i Ruth Welting al costat d’un
Dalmau González present a la platea del teatre) hauria pogut ser el que no ha
estat. Laurent Pelly, ja prou conegut a Barcelona, té en la comèdia el seu
millor registre. Però aquest muntatge, excepte algun moment aconseguit –com la
serenata d’Ernesto al tercer acte- es queda a mig camí, oferint ocasionalment
algunes notes grotesques però sense subtilesa. L’esperit de la comèdia
cinematogràfica italiana –d’un Ettore Scola o un Dino Risi sense anar més
lluny- es plasma tan sols en l’escenografia de Chantal Thomas i la
caracterització de Don Pasquale, i poca cosa més. Un muntatge que no molesta
però que aviat oblidarem, en definitiva.
A qui no hem d’oblidar, més que res perquè
no torni, és el director musical, Diego Matheuz. El mestre veneçolà va oferir
una versió sorollosa i antipàtica d’una pàgina que demana un refinament d’innegables
arrels rossinianes. Si bé la corda semblava suficientment corpòria a l’obertura,
el desajust de fustes i metalls i una gradació de volums que arribava a tapar
algunes veus van contribuir a un rendiment del fossat proper al naufragi.
Lorenzo Regazzo és un baix baríton que ha
treballat amb alguns dels millors directors musicals del moment. La veu és
interessant, però escassa de volum i sense que el relleu del personatge titular
de la darrera òpera buffa de
Donizetti llueixi com es mereix. Un Don
Pasquale que s’hagués hagut de dir Don
Malatesta perquè el rol del germà de Norina a mans de Mariusz Kwiecien ha
estat el millor atot de l’espectacle. El baríton polonès té una autoritat vocal
i una presència escènica que el van fer mereixedor de l’ovació més espontània i
merescuda de la nit de l’estrena. I va ser el triomfador en matèria de sillabato en pàgines com “Cheti, cheti
immantinente”.
Debutava al Liceu la soprano moldava
Valentina Nafornita. El físic és impressionant i el moviment escènic envejable,
per a una Norina xamosa i que se les sap totes, sobretot en la seva ària del
primer acte. Certament, els aguts són una mica curts, però estem davant d’una
cantant més que notable, perfectament complementada amb Kwiecien (i molt menys
amb Regazzo) i també amb Juan Francisco Gatell. Després del seu debut a
Barcelona com a Comte d’Almaviva en Il barbiere di Siviglia que inaugurava
temporada, el tenor argentí ha demostrat ara ser un solvent Ernesto, amb
una veu de líric-lleuger en estat pur, impecable en el fraseig i les agilitats.
Complementava el repartiment un sempre desaprofitat Marc Pujol en el breu paper
de notari.
Correcte un cor reduït en una òpera que li
reserva un gran número com el del principi del tercer
acte. I fi de la festa que no va ser aquesta nit d'estrena al Liceu. Una estrena tensa i amb l'espectacle dels manifestants a La Rambla, que persistien en les seves (legítimes) reivindicacions a la sortida, demanant signatures en solidaritat a una situació del tot precària. Els vam trobar a faltar dins de la sala.