NABUCCO GRIS AL LICEU
Enmig d’un clima
enrarit, Nabucco va obrir la temporada 2015-16 del Liceu. Enrarit per la
presència de treballadors del teatre manifestant-se a les portes de La Rambla i
anunciant futures vagues (perillen l’estrena de Benvenuto Cellini i el concert
de Riccardo Muti?); enrarit per l’ovació espontània a Artur Mas (present a la
funció inaugural, juntament amb d’altres destacats candidats a la presidència
de la Generalitat en les passades eleccions) i per la també espontània protesta
als ovacionadors, escridassats com a “pilotes”. Clima polític enrarit, per
tant, davant d’una òpera que també va tenir, a la Itàlia del Risorgimento, no
poques connotacions polítiques.
Per sort, Verdi
va ser el triomfador de la vetllada, i això és el que tocava. La direcció de
Daniel Oren, un director histriònic i geniüt, va arrencar una sonoritat intensa
i equilibrada de l’orquestra. Després del trist paper que la formació titular
va fer fa unes setmanes amb El llac dels cignes, temíem el pitjor. Però les
coses amb Nabucco van funcionar al fossat i a la banda interna, davant d’una
partitura molt perillosa, procliu als “txumba-txumba” del Verdi més genuïnament
i fascinantment risorgimental. El mateix es pot dir del rendiment feliç d’un
cor que ahir confirmava la titularitat de Conxita Garcia. Era esperable el bis
del “Va pensiero”, resolt amb la mateixa eficàcia i sensibilitat
que la resta dels lluïts
fragments que la partitura reserva a la massa coral.
El muntatge
escènic que signa Daniele Abbado és escassament interessant. Ni molesta ni
aporta res al drama de Verdi i Solera. Ambientar l’acció en el context del
drama jueu del segle XX –sense explicitar la iconografia nazi o les camises
ratllades dels camps d’extermini- no és nou ni original. I és que amb obres
així hom arriba fins i tot a enyorar la cal.ligrafia dècimonònica, amb vestuari
i decorats vetustos que recordin que la genialitat verdiana s’erigeix en triomfadora
damunt del cartró-pedra del llibret. Escenografia i vestuari anodins d’Alison
Chitty i projeccions sobreres de Simona Bucci van fer la resta.
L’escassa
personalitat de la producció es va encomanar en certa manera a la unitat d’un
repartiment que en conjunt mantenia la mateixa grisor. Va ser una llàstima que
Ambrogio Maestri no acabés de convèncer en la cabaletta posterior a “Dio di
Giuda”, cobrada amb una protesta injusta però comprensible. Després d’actuacions
memorables al Liceu, Nabucco no serà el paper amb què més recordarem el baríton
italià a Barcelona, per la manca d’intensitat que va conferir al personatge
titular. Martina Serafin assumia el temible rol d’Abigaille amb entrega i
personalitat, però els aguts són tibants i al registre greu li manca cos per
incidir en la mala bava del personatge. Per contra, la dolçor de Fenena va
encarnar-se en el timbre preciós de Marianna Pizzolato, que mereixia una mica
més per part de l’escanyat Ismaele de Roberto De Biasio, amb una emissió de
coll del tot inapropiada. Sortosament, vam tenir un Zaccaria, si no excel.lent,
sí almenys de notable alt amb la presència d’un Vitalij Kowaljow poc cavernós
però molt musical i amb domini del cant legato,
indispensable en moltes de les seccions que Verdi serveix en safata en el seu
primer gran rol per a baix.
Pendent encara
del segon repartiment, aquest Nabucco sembla ser la tímida arrencada d’una
temporada que ens reserva un plat fort davant d’un Benvenuto Cellini que –esperem-
ens faci vibrar des de les butaques del Liceu.