OTELLO ANODÍ
Què passa quan surts d’una funció de l’Otello de Verdi profundament avorrit i
amb la sensació que no has pogut tastar els fruits saborosos d’una partitura
excelsa? Doncs que alguna o moltes coses han fallat. Al Liceu, aquesta és
l’òpera que obre un suposat any Shakespeare que mereixia molta més atenció,
molta més cura i molt menys oportunisme. El teatre de la Rambla bull aquests
dies amb una polèmica tan anodina com aquesta producció d’Andreas Kriegenburg
de la penúltima òpera verdiana: la famosa façana i les anelles de Frederic
Amat. Molta roba i poc sabó, en definitiva, quan el que compta és el rumb
artístic d’un teatre que fa molts, massa anys –potser des del genial Don Carlos del binomi
Konwitschny/Benini- que no presenta un Verdi amb trempera, tant en l’espectacle
com en el planter vocal.
Casualitat o no, en poc menys de mig any
haurem vist tres “moros de Venècia” verdians (als que cal afegir la versió en
concert de l’Otello de Rossini):
Peralada, Barcelona i Sabadell. No puc anticipar-me al que faran els Amics de
l’Òpera vallesans, però segur que hi esmerçaran molt més i que, en comparació,
els resultats seran notoris. Sigui com sigui, el Liceu, amb molts més mitjans,
empal.lideix en comparació amb el que vam veure a Peralada el mes d’agost.

Si aquest fos el principal inconvenient
rai, però el que passa al Liceu és que el cast
de l’estrena presenta un Otello sense
Otello: José Cura és un tenor desgastat que, si bé mai no ha estat mai gran
cosa, ara es presenta desmenjat al llarg i ample d’una representació en què tan
sols al final del “Dio mi potevi” va deixar lluir una mica del seu timbre
estentori, i potser en algun passatge del “Niun mi tema”. La resta, propi d’un
assaig pre-general (Déu meu! Com es pot sortir i cantar d’aquella manera el
temible “Esultate!”?).

Sort vam tenir de la Desdemona de
l’albanesa Ermonela Jaho, amb un color homogeni, delicadesa en el fraseig i
intensitat expressiva. Llàstima que la soprano en qüestió pequi també de volum
escàs, perquè en un teatre sense les dimensions del Liceu podria lluir molt més
en el paper de la soferta esposa del moro de Venècia, aquí lluny de
l’estereotip de la bleda assolellada i sense la tòpica melena rossa.
Correctes el Roderigo de Vicenç Esteve
Madrid, el Montano de Damián del Castillo i el Lodovico de Roman Ialcic (una
altra veu innecessàriament “importada”) i molt notable la prestació del cor,
amb seccions ben engreixades després del citat Otello de Peralada, del que quedaven no poques virtuts.
Orquestra suficient davant de la batuta de
Philippe Auguin, limitat a llegir la partitura sense gaires ensurts i lluny de
la genialitat. Vent empastat i cohesionat i corda poc transparent. Tot plegat
bastant trist, francament.