OTELLO ANODÍ

Què passa quan surts d’una funció de l’Otello de Verdi profundament avorrit i amb la sensació que no has pogut tastar els fruits saborosos d’una partitura excelsa? Doncs que alguna o moltes coses han fallat. Al Liceu, aquesta és l’òpera que obre un suposat any Shakespeare que mereixia molta més atenció, molta més cura i molt menys oportunisme. El teatre de la Rambla bull aquests dies amb una polèmica tan anodina com aquesta producció d’Andreas Kriegenburg de la penúltima òpera verdiana: la famosa façana i les anelles de Frederic Amat. Molta roba i poc sabó, en definitiva, quan el que compta és el rumb artístic d’un teatre que fa molts, massa anys –potser des del genial Don Carlos del binomi Konwitschny/Benini- que no presenta un Verdi amb trempera, tant en l’espectacle com en el planter vocal.

Casualitat o no, en poc menys de mig any haurem vist tres “moros de Venècia” verdians (als que cal afegir la versió en concert de l’Otello de Rossini): Peralada, Barcelona i Sabadell. No puc anticipar-me al que faran els Amics de l’Òpera vallesans, però segur que hi esmerçaran molt més i que, en comparació, els resultats seran notoris. Sigui com sigui, el Liceu, amb molts més mitjans, empal.lideix en comparació amb el que vam veure a Peralada el mes d’agost.

La producció, procedent de la Deutsche Oper de Berlín, no diu res. El problema no rau en què la cosa s’ambienti en un camp de refugiats -els vigilants dels quals són Otello i la seva colla- sinó en la manca de discurs i en comptades idees aprofitables, com ara el paper actiu i lluny de la submissió d’una Desdemona que no es conforma amb ser l’atonyinada de torn. Fora d’això, el resultat és perfectament oblidable. I ja en van tres, després del Nabucco i de la Lucia di Lammermoor, en què els ambients concentracionàrio-feixistoides demostraven que aquest recurs ja comença a estar exhaurit. (Algun dia i, quan tingui temps, ganes i humor, m’atreviré a fer un llistat de coses que directament ja no es poden feren els muntatges contemporanis d’òpera, perquè ja han esdevingut clixés tan passats de moda com les cançons dels Bee Gees, amb perdó pels retro-vintage de torn).

Si aquest fos el principal inconvenient rai, però el que passa al Liceu és que el cast de l’estrena presenta un Otello sense Otello: José Cura és un tenor desgastat que, si bé mai no ha estat mai gran cosa, ara es presenta desmenjat al llarg i ample d’una representació en què tan sols al final del “Dio mi potevi” va deixar lluir una mica del seu timbre estentori, i potser en algun passatge del “Niun mi tema”. La resta, propi d’un assaig pre-general (Déu meu! Com es pot sortir i cantar d’aquella manera el temible “Esultate!”?).

Per la seva banda, Marco Vratogna és un Iago de timbre impersonal i de projecció escassa. El “Credo” va ser matisat a mitges, i sense la incisiva maldat del personatge. I el trio del tercer acte amb el mocadoret papallonejant davant dels nassos d’Otello va ser de nivell escolar. És clar que amb un Cassio com el d’Alexey Dolgov  poca cosa es podia fer. (Per cert, calia portar un tenor rus per a un paper bonic però curt i sense gaire exigència?)

Sort vam tenir de la Desdemona de l’albanesa Ermonela Jaho, amb un color homogeni, delicadesa en el fraseig i intensitat expressiva. Llàstima que la soprano en qüestió pequi també de volum escàs, perquè en un teatre sense les dimensions del Liceu podria lluir molt més en el paper de la soferta esposa del moro de Venècia, aquí lluny de l’estereotip de la bleda assolellada i sense la tòpica melena rossa.

Correctes el Roderigo de Vicenç Esteve Madrid, el Montano de Damián del Castillo i el Lodovico de Roman Ialcic (una altra veu innecessàriament “importada”) i molt notable la prestació del cor, amb seccions ben engreixades després del citat Otello de Peralada, del que quedaven no poques virtuts.

Orquestra suficient davant de la batuta de Philippe Auguin, limitat a llegir la partitura sense gaires ensurts i lluny de la genialitat. Vent empastat i cohesionat i corda poc transparent. Tot plegat bastant trist, francament.