AIXÒ D'"ELEKTRA" AL LICEU

Això d’Elektra al Liceu és molt més que un espectacle o que una òpera excel·lentment (re)presentada. Això d’Elektra al Liceu és un esdeveniment cultural de primeríssim ordre, feliçment lligat per una conjunció de bondats que, indubtablement, marquen un abans i un després de la vida artística de l’actual Liceu.

Són tantes les sensacions, tantes les coses a dir, que l’espai quedarà curt en el que ocupin les meves línies, així com la incapacitat de poder expressar el molt que, després d’haver-lo vist dues vegades, destil·la aquest muntatge.

D’entrada, l’emoció envaeix l’espectador en veure el darrer muntatge de Patrice Chéreau, un llegat sostingut per alguns referents del seu imaginari: l’escenografia de Richard Peduzzi, la Klytämnestra de Waltraud Meier i, sobretot, el gran Franz Mazura, inoblidable Dr. Schön del muntatge de Lulu amb el binomi Chéreau/Boulez a París (1979) -també Roberta Alexander treu el cap com a cinquena serventa, per cert-. És amb i a través d’aquests noms que es recorda que, quan es treballa amb un bon equip, els resultats poden anar molt més enllà de les expectatives.

Excel·lència escènica

Chéreau concep Elektra des de la humanitat, no des de la monstruositat, un clixé que ja ha esdevingut un tòpic en muntatges de la quarta òpera de Richard Strauss, servida sovint des de la brutalitat i la immundícia que envolta la protagonista. L’espectacle del director francès, en canvi, opta per comprendre abans que res el pathos que mou les tres dones protagonistes (Elektra, Klytämnestra i Chrysothemis) a actuar com actuen, en un marc decadent però elegantment sobri.

M’atreveixo a dir que Chéreau no pren pas el partit per Elektra, personatge que fins i tot ens pot resultar injust i antipàtic en el seu comportament cap a la seva germana i cap a la seva mare. Certament, Hofmannsthal obvia en el seu llibret la causa de l’assassinat d’Agamèmnon a mans de la seva esposa i l’amant d’aquesta: el sacrifici anterior d’Ifigènia. Chéreau, implícitament, sembla voler-lo recordar, convertint Klymtämnestra atrapada en el seu propi turment, que és el de la incomprensió d’Elektra. En aquest sentit, un dels moments màgics de l’espectacle és l’arribada de la missiva anunciant la mort d’Orest. Lluny d’esclafir a riure, Klytämnestra mira Elektra, amb un mig somriure que no és de felicitat sinó d’impotència, constatant que tot ha acabat per a elles.

D’altra banda, el ball final d’Elektra respon certament a un comportament histèric, però controlant sempre la gestualitat, perquè la germana d’Orest també sembla haver entès que amb la mort de la mare s’ensorra el seu món (i el de Chrysotemis) i prefereix dansar abans de constatar la crua realitat.

Aquests i d’altres cops de geni poblen la direcció de Patrice Chéreau, excel·lentment reposada per Vincent Huguet (el recentment editat DVD permet constatar el treball cal·ligràfic de l’assistent) i que al Liceu hem tingut la sort de veure amb el repartiment de l’estrena, ara ha fet tres anys, a Aix-en-Provence.

Excel·lència vocal

Evelyn Herlitzius ÉS Elektra. La viu amb una força imparable, a la vora de l’abisme, però sense que la vocalitat se’n ressenteixi. Des de l’inicial “Allein! Ganz allein” de l’inici fins al conclusiu “Schweig und tanz!”, el metall de la soprano alemanya flueix amb naturalitat i amb homogeneïtat en tots els registres. I si el sobreagut pot resultar tibant, aviat es dissimula amb força expressiva, que és una de les principals virtuts de la intèrpret.

Chrysothemis és, de fet, el personatge que ho té més pelut per fer front a la densitat orquestral. El seu «Eh' ich 

sterbe, will ich auch leben!” va ser un dels moments forts de la vetllada gràcies a Adriane Pieczonka, que ens 

regala una interpretació sense fissures i allunyada del caràcter mel·liflu que algunes antecedents en el rol han 

utilitzat per dissimular les mancances tècniques a l’hora d’abordar el personatge.

Coneixia ja la Klytämnestra de Waltraud Meier després d’haver-la vista, fa sis anys, a Salzburg amb direcció

 musical de Gatti i escènica de Lehnhoff (un altre muntatge per al record) i ja aleshores em vaig alegrar de veure 

que la mare d’Elektra no l’interpretava una ruïna vocal sinó una cantant en plenitud de facultats. I ara puc dir el 

mateix, tot i que semblava com si la mezzo alemanya es reservés, amb una contenció que segurament té molt a 

veure amb el cisell amb què Chéreau ha esculpit el personatge.

Alan Held és un Orest autoritari i rotund, extraordinari en l’escena del reconeixement, al costat del ja citat Franz 

Mazura com a Preceptor. I Thomas Randle serveix l’ingrat i curt paper d’Aegisth amb un timbre molt més noble 

que el propi de molts tenors de caràcter que han abordat el paper com si fossin Monostatos de segona. Un altre 

luxe, afegit al de les cinc serventes principals, entre les que cal destacar molt especialment la també citada Roberta 

Alexander i Marie-Eve Munger, així com la zeladora/confident de Renate Behle.

Excel·lència orquestral

A aquestes alçades, ningú ignora que Elektra és un dels títols més difícils del repertori pel gran volum orquestral que exigeix. I que és molt fàcil que les veus quedin tapades pel marasme sonor que surt del fossat. Per sort, Josep Pons és un director de gran intel·ligència, que ha sabut jugar amb la contundència del discurs –hi ha moments que han de fer l’efecte de cop de puny al ventre- sense que les veus sortissin perjudicades. Fa uns dies vaig poder entrevistar Waltraud Meier i tot eren elogis pel director de Puig-Reig, que s’apunta un nou triomf amb aquest títol, després de l’excel·lent Götterdämmerung de la temporada passada. Els més de 80 músics aplegats al fossat, d’altra banda, han rendit amb una qualitat inusitada, sense diferències entre seccions i amb una cohesió absolutament exemplar. Pons ha optat per una versió intermitja, entre l’original i la “cambrística”.

Insisteixo, això d’aquesta Elektra és un regal que el Liceu mereixia, després d’uns títols servits amb certa letargia. El llistó ha quedat alt, massa alt. I, és clar, volem coses (si no millors, cosa difícil), almenys semblants. Cosa, presumeixo, també força difícil.