REVOLUCIÓ (FRANCESA) AL LICEU

Ha arribat per fi al Liceu l’Andrea Chénier d’Umberto Giordano, amb la que Jonas Kaufmann es presenta per primera vegada en una òpera escenificada a casa nostra. Per sort, la cosa va ser molt més que una vetllada amb el tenor més aclamat del moment.

No resulta gens fàcil l’abordatge crític de l’espectacle més esperat de la temporada al Liceu. I no ho és perquè, a les dificultats pròpies de l’ofici de la crítica musical en general i operística en particular, s’afegeix l’embolcall mediàtic que s’ha fet seva la premsa generalista i especialitzada. Deixant de banda que tres de les funcions per veure aquest Andrea Chénier s’han venut a preus astronòmics, amb entrades fins a 350€. Per a la resta de representacions, les localitats més cares costen 223€.

Les raons del rebombori i de l’injustificable augment del preu –que converteix, ai las, el Liceu en un teatre novament classista- era la presència de Jonas Kaufmann. El cèlebre tenor alemany, aclamat arreu i que aplega un timbre viril, una emissió poderosa i un físic molt atractiu, encarna el poeta André Chénier, guillotinat en els dies del Terror de la Revolució Francesa, i immortalitzat per Umberto Giordano en una de les millors òperes del repertori verista.

Ara bé, per sort no tot ha estat Kaufmann, i val a dir que el triomf més sorollós de la funció d’estrena no va ser per al tenor, sinó per a la soprano nord-americana Sondra Radvanovsky i per al baríton malagueny Carlos Álvarez. En tot cas, val a dir que el trio d’asos va evidenciar la diferència entre ser cantant i ser artista.

Jonas Kaufmann, a qui hem sentit en més d’una ocasió a Barcelona (algú recorda aquella meravellosa Schöne Müllerin de la Schubertiada, a l’Auditori de L’Illa Diagonal l’any 2003?) i a qui jo he pogut veure en òpera escenificada en diversos teatres estrangers, és un gran, un grandíssim artista. Ho dóna tot i el seu Chénier va ser de màxims. Es pot discrepar d’alguns recursos tendents a l’amanerament, com ara reguladors que no sempre van funcionar, però indubtablement estem davant d’una figura extraodinària. Personalment, crec que deuria quedar una mica desconcertat després de les ovacions dirigides a Álvarez i Radvanovsky. I és que abordar el “Sì, fui soldato” després que baríton i soprano haguessin sentenciat pàgines com “Nemico della patria” o “La mamma morta” comporta una pressió bestial. I Kaufmann va semblar, al final del tercer acte, lleument acomplexat. Sort que l’”Improvviso” del primer, el duet conclusiu del segon i “Come un bel dì di maggio” del quart van permetre escoltar el gran Kaufmann de tantes vetllades que al Liceu desitjaríem tenir molt més sovint.

Insistir en la grandesa de Carlos Álvarez resulta una tasca redundant i per tant poc es pot afegir als elogis merescudíssims que el baríton andalús ha rebut per part de qui signa aquestes línies des que el va veure per primera vegada (1994) en un Don Giovanni a Palma de Mallorca. Des d’aleshores, i malgrat el parèntesi que va haver d’obrir i tancar per raons de salut, Álvarez sempre m’ha semblat un artista que ho dóna tot dalt de l’escenari. I el seu Gérard, que ja vam admirar al Liceu el 2007, i sobretot a Peralada fa quatre anys, ha tornat a sentar càtedra, no tan sols a “Nemico della patria” sinó també en el lluït primer acte. La veu, fresca, robusta, grandiosa, s’acompanya d’un sentit esplèndid de l’expressivitat.

La mateixa que exhibeix Sondra Radvanovsky, una altra artista que fa de la generositat el seu millor atot, ja sigui per dissimular un color vocal naturalment allunyat de la bellesa i de la puresa o per lliurar-se davant d’un públic –el liceista- que l’adora més que justificadament. Debutava el rol de Maddalena de Coigny i val a dir que la soprano nord-americana ja se l’ha fet del tot seu. I, com Álvarez, no tan sols gràcies a una versió en majúscules de la seva ària més cèlebre (“La mamma morta”) sinó també per la concepció global del personatge, que Radvanovsky cuida fins al detall en totes i cadascuna de les seves intervencions, especialment les dues que protagonitza al costat de Chénier/Kaufmann: parlo, és clar, dels duets conclusius del segon i quart actes.

La funció de l’estrena també va comptar amb una secundària de luxe, la grandíssima Anna Tomowa-Sintow, al servei de Madelon, l’anciana revolucionària que lliura l’únic fill viu que li queda a la causa de la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Amb 76 anys, la soprano búlgara té la veu que té, però la prestació va resultar entranyable, tant pel personatge com per l’artista que hi ha al darrere, a qui mai agraïrem prou aquell memorable Capriccio straussià el 1991. 

L’elenc d’Andrea Chénier demana un estol de secundaris considerable. El Liceu ha tingut el detall de comptar amb artistes de casa, amb resultats excel·lents en tots i cadascun dels rols, des de l’imprescindible Francisco Vas en la pell d’un cisellat Incredibile fins al sempre eficaç Manel Esteve (Mathieu). Sense oblidar les encertades prestacions de Toni Marsol (Fléville), Marc Sala (Abate) o Yulia Mennibaeva (Bersi) entre d’altres.

A excepció de Tomowa-Sintow i de Mennibaeva, l’equip de secundaris repetia al segon cast. I va ser aquí on vam constatar la bona salut vocal dels tres protagonistes: el tenor canari Jorge de León exhibeix un timbre incisiu, típicament verista, de tonalitats bronzines i amb projecció generosa. Evidentment, no es poden establir en cap cas comparacions amb el Chénier de Kaufmann, però sí que podem dir que falta a De León matisar i polir algunes inflexions del seu cant, de vegades massa monolític.

Sorpresa majúscula (i grata) la de Julianna Di Giacomo en la pell de Maddalena: la veu és bonica, gran i homogènia en tots els registres, i l’expressivitat juga a favor de la interpretació de la soprano nord-americana.

Michael Chioldi interpreta el paper de Gérard al segon cast i resol bé, amb seguretat, les dificultats del personatge, que defensa amb seguretat i coneixement de causa. La veu és interessant, per bé que alguns greus resulten lleument opacs i no sempre ben projectats.

Pinchas Steinberg, que va dirigir les últimes funcions de l’òpera de Giordano al Liceu (2007), repeteix al fossat del teatre. I ho fa amb entusiasme gens dissimulat: canta amb els cantants –i se’l sent massa- i rebla el clau de l’emoció típicament verista. El resultat, però, no acaba de convèncer perquè la subtilesa no sembla feta per al director israelià. I l’orquestra va respondre també amb solucions desiguals. El mateix va passar amb el cor en una de les actuacions potser menys afortunades de la temporada, tot i que el nivell no va baixar del notable.

La producció, del Covent Garden londinenc, és coneguda del gran públic per la seva difusió en DVD. David McVicar recorre a la cal·ligrafia historicista amb un atractiu plantejament visual i una acció escènica que accentua els excessos dels artífexs del Terror amb un excel·lent treball en la direcció actoral, tant en els personatges principals i secundaris com en el moviment de figurants. La reposició de Marie Lambert, doncs, ha permès veure a Barcelona un espectacle ben vestit per Jenny Tiramani, amb escenografia realista de Robert Jones i magníficament il·luminat per Adam Silverman.

Un dels màxims esdeveniments de la temporada? Potser sí. Però, per sort, no pas a causa d’una estrella mediàtica, sinó gràcies a un formidable treball en equip. Res, però, no justifica uns preus tan exorbitats i impropis d’un Liceu que mai ha de deixar de ser “de tots” (i “de totes”).