UN DIMONI ESCUAT

Per fi ha arribat al Liceu Demon, l’òpera d’Anton Rubinstein que a Barcelona tan sols es va representar en una sola ocasió, el 1905, al desaparegut Teatro Novedades, en versió traduïda a l’italià. Ara tenim l’oportunitat de veure aquest clàssic de l’òpera russa en la seva versió original fins al dia 11 de maig.

Seria exagerat parlar d’oportunitat perduda, però sí que n’esperàvem molt més. Almenys sobre el paper, i sobretot en el pla musical en general i orquestral en particular. Perquè aquest Demon resulta desangelat, fred i sense ganxo, un dimoni escuat per la batuta poc enèrgica de Mikhail Tatarnikov, davant d’una orquestra liceista complidora i prou. Va faltar tremp, urpa i arravatament al servei d’una partitura cent per cent romàntica, molt més centroeuropea que no pas eslava, molt ben orquestrada i molt ben escrita per a la veu. Pot ser que a mesura que avancin les funcions la cosa vagi a més –parlem de la representació de l’estrena- però la primera nit la fredor es va imposar en molts moments que demanen un clímax dramàtic molt més incisiu. Força bé el cor, amb treball meritori en una partitura que desconeixia i que té la dificultat efegida de la llengua russa.

Encapçalava el repartiment el baix baríton Egils Silins, que suplia el desaparegut Dmitry Hvorostovsky, inicialment previst com a protagonista d’una producció de la que va ser ànima i agent actiu en les funcions fetes a Moscou. Silins és un cantant de veu robusta, flexible quan la part ho demana (el Dimoni de Rubinstein no és Mefistòfil i malda per la seva pròpia redempció) i que projecta amb generositat un timbre i un color certament grats.

El rol de Tamara, pensat per a una soprano lírica, és interpretat per Asmik Grigorian (filla del també traspassat Gegam Grigorian), i que exhibeix una veu radiant, generosa en extensió, homogènia en tots els registres, àgil i versàtil quan la part ho demana i amb una expressivitat reeixida i atenta als matisos que subratllen la transformació del personatge.

Alexander Tsymbalyuk i Igor Morozov es van distinguir en els rols respectius de Gudal i Servent amb greus ben recolzats, tot i que Tsymbalyuk va mostrar alguns tibantor al segon acte. A més distancia, el Sinodal del tenor Igor Morozov, de bona línia i amb un bon fraseig però amb un timbre poc grat per al breu però intens paper de príncep. L’opció pel contratenor en la part d’Àngel va recaure en un Yuri Mynenko massa amanerat en el gest i en el cant, si bé la projecció és impecable tenint en compte la peculiar tessitura al servei d’una pàgina orquestralment generosa i que en algun moment podria tapar l’intèrpret, cosa que no es dona en el cas que ens ocupa.

Molt bé la Mainadera de Larisa Kostyuk –excessivament hieràtica i distant en la lectura escènica de Dimitry Bertman- i de notable alt el Missatger d’Antoni Comas.

La producció de Dmitry Bertman concentra el principal atot en l’escenografia de Hartmut Schörghofer –autor del discret vestuari-: un enorme tub –com el del castell encantat del Tibidabo-, de forma ovalada i amb un gran efecte de perspectiva i que simbolitza l’espai de pas entre la immanència i la transcendencia, és a dir entre terra i paradís/infern. I aquí acaben les idees. O si més no les idees plausibles, perquè el muntatge reserva no pocs moments a solucions tòpiques o fins i tot directament risibles: en el primer cas, la tela vermella simbolitzant la sang en l’escena de la mort del príncep i en el segon cas, per esmentar tan sols un exemple, els llops/dones que assisteixen a l’assassinat de Sinodal. Solucions com aquesta suposen un retrocés en l’atenció cap a una partitura realment interessant, que mereix una millor resolució d’aquestes escenes, tot i les dificultats òbvies de construir una dramatúrgia asumible avui dia per a una òpera que respon als estàndards del més pur romanticisme.