INENARRABLE EXPERIÈNCIA AMB DIE SOLDATEN

(aquest post és una adaptació de la crítica publicada a la Revista Musical Catalana, consultable en línia)

Cinquanta-tres anys després de la seva estrena, i superats tots els obstacles sobre la seva irrepresentabilitat, Die Soldaten segueix sent més que una òpera: és una experiència inenarrable, de magnituds colossals, escruixidora, excessiva, subjugant... un esdeveniment, en definitiva, únic i que per primera vegada ha arribat a l'estat espanyol. Ho ha fet possible la tossuderia de Joan Matabosch, que sempre ha cregut en projectes d'aquestes característiques. I la cosa, que dirigeix Calixto Bieito en un espectacle ja vist a la Komische Oper de Berlín, coincideix en el temps amb un altre muntatge de la mateixa òpera estrenat fa unes setmanes a Colònia i dirigit en aquest cas per Carlus Padrissa. I sí, la pregunta que ens fem uns quants és per què aquest títol crucial de la segona meitat del segle XX, segurament el més important d'aquell període, encara no ha arribat a Barcelona. Em consta que Matabosch hi pensava durant la seva etapa com a director artístic del Liceu, però les coses van anar com tothom sap i ara si volem veure segons quin repertori no tenim més remei que agafar l'AVE, posar-nos el llaç groc i plantar-nos al Teatro Real. Cap problema.

Un muntatge que fa mal

Amb Die Soldaten, Calixto Bieito es mou en la seva dimensió justa per les característiques formals i de fons d'una òpera d'aquestes característiques. L'estètica de l'excés, amb concessions -gens gratuïtes- a la violència i al sexe explícits que sempre han cafacteritzat l'estil del controvertit director, s'amotlla a la perfecció a la immensa partitura de Bernd Alois Zimmermann. Es juga fort la carta d'una poètica negativa, d'una poètica de la violència: un contrasentit tan sols en aparença, perquè el que s'ofereix com a resultat final és un muntatge senzillament rodó. Certament, alguna solució és matisable, com l'excés d'infantilisme que concentra el personatge de Marie al primer acte, o el transvestiment de Madame Roux. Però el conjunt global és d'una intensitat difícilment oblidable. Semblantment al que passa quan veiem reflexions perturbadores com les que plasma Salò de Pasolini, en una mena de simfonia de l'horror, Bieito legitima el discurs d'una violència insuportable, propera a la nàusea, i que desafia els presupòsits tanmateix esperançadors del Zimmermann de formació i vocació catòliques: en aquest muntatge no hi ha lloc per a l'esperança. Tan sols per al crit esquinçat.

Calixto Bieito prescindeix de les imatges prescrites al llibret (per exemple, la del núvol tòxic sobre Hiroshima després del llançament de la boma atòmica), però en canvi projecta insistentment a través de les pantalles que envolten l'escenari el rostre d'una nena a través dels ulls de la qual assistim a la visualització dels horrors més inimaginables, i que culminen al quart acte amb la brutal violació de Marie. Llàgrimes de sal i de sang recorren aleshores el preciós i delicat rostre de la nena, el revers negatiu d'aquell altre infant que mira amb innocència La flauta màgica de Mozart en el film de Bergman. La distopia amb què Zimmermann bufeteja l'espectador ens recorda que la llibertat, la igualtat i la fraternitat que pregonaven els homes de la Il·lustració -el llibret de Die Soldaten és l'adaptació d'un drama de Jakob Lenz escrit el 1776 - han estat abruptament arrabassades per la brutalitat, per la victòria dels opressors sobre els oprimits, pels que diuen que tenen dret a ser feliços per la força bruta després que l'home (s'entén la humanitat) hagi deixat de pensar. El soroll i la barbàrie han desplaçat per sempre més la sensibilitat, la bellesa, la curiositat... en definitiva, la innocència d'una criatura. Això és el que fa més mal del muntatge de Bieito, d'una ludicesa tan enlluernadora com desesperançada.

Brillant execució musical

La circularitat temporal amb què Zimmermann va impregnar la seva immensa partitura passa també per la juxtaposició d'elements musicals variats, que van dels corals de Bach fins al jazz, passant pel gran simfonisme i, sobretot, per un serialisme radical. El compositor alemany, de formació catòlico-escolàstica, impregna la seva obra del principi agustinià segons el qual el temps és esfèric i no linial. D'aquí la simultaneïtat d'escenes teatrals i d'aquí també la juxtaposició d'estils i formes musicals diverses en un teixit sàviament cosit pel fil de Zimmermann. Una opció que prefigura la postmodernitat -ben entesa- i contemporània de les reflexions que la física quàntica havia fet sobre la concepció del temps. Mostra, per tant que Die Soldaten és molt més que una òpera per esdevenir un producte cultural de primer ordre, coherent amb l'època de la seva concepció però transhistòrica gràcies a la seva intertextualitat.

Davant d'aquest repte majúscul, el director musical ha de saber exactament què fer i on està en cada moment per evitar que la immensa arquitectura de Zimmermann s'esfondri fatalment. Pablo Heras-Casado va aconseguir el miracle. I va fer-ho amb més de 130 músics que, amb vestuari militar i com si fessin dels seus instruments armes de combat, ocupaven les bastides col·locades a l'escenari i d'esquena als cantants. Cosa que obligava a mantenir l'apuntador -Vladimir Junyent, deixeble del gran Jaume Tribó-, assegut a la platea i davant dels cantants, que ocupaven l'espai destinat al fossat orquestral, tapat i disposat com a escenari.

El resultat va donar peu a un so potent, precís, contundent, disparat com un projectil letal i que s'injectava directament a les venes de l'espectador. Un so que també feia mal. Com la pròpia essència de l'òpera.

Veus igualment potents les que poblaven l'escenari del Teatro Real de Madrid. Més enllà d'emotives presències com les d'Iris Vermillion (mare de Stolzius) o de la veterana Hanna Schwarz (àvia de Marie), cal saludar amb una sincera barretada la maratoniana tasca de Susanne Elmark. Fragilitat i fortalesa es donaven la mà en la recreació de la soprano danesa al servei d'una Marie tan ben tractada per la partitura com maltractada físicament al llarg i ample de l'esgotador muntatge. Una interpretació senzillament magistral.

Zimmermann escriu amb Die Soldaten una partitura ben plantejada per a les veus, perquè l'orquestra no les tapa mai, però certament la vocalitat de l'obra és cantelluda, radicalment expressionista i inclement en molts casos, començant per la de Desportes. Uwe Stickert va  ficar-se eficaçment en la pell de tan odiós personatge, amb resultats més que convincents. Rotunditat en el timbre de Pavel Daniuk (Wesener) i musicalitat en la prestació de Leigh Melrose (Stolzius).

El públic va respondre amb aplaudiments sincers i intensos al final de l'espectacle. Tanmateix, van haver-hi desercions, tant en el transcurs de la representació com a l'entreacte. Francament, el Teatro Real informa i forma a bastament abans de la funció i amb recursos diversos que van des de vídeos a Youtube fins a xerrades prèvies, a banda dels articles al programa de mà. Qui no sap què va a veure, millor que es quedi a casa i així podrà cedir les entrades a qui no té cap problema en copsar com Zimmermann va saber plasmar el pitjor de la condició humana en una òpera sense concessions. Tan cruel com necessària, d'altra banda.