FELIÇ (MUSICALMENT PARLANT) FAVORITE AL LICEU

El 29 d’abril del 2002, s’abaixava el teló del Liceu després de l’última funció de La Favorite de Donizetti que, aquella temporada, s’havia presentat per primera vegada en la història del teatre en la seva versió original en francès. Esperàvem no veure mai més l’espantosa producció amb decorats i figurins infumables de Jean-Pierre Vergier i amb direcció d’Ariel García Valdés i que la crítica va fulminar de manera unànime. Lamentablement, la temporada 2017-18, que ha inclòs dos altres títols del músic de Bèrgam, ha programat un cop més aquell despropòsit escènic. En aquest cas, però, la direcció escènica ha anat a càrrec de Derek Gimpel, sense que les coses hagin millorat. És clar que la dramatúrgia impossible de l’obra, amb llibret infumable d’Alphonse Royer, Gustave Vaëz i l’inefable Eugène Scribe –¿tres poetes per una gasòfia com aquesta? Mon Dieu!- permet poc marge de maniobra, però l’espectacle, coproduït amb el Teatro Real de Madrid, segueix sense tenir remei.

De tota manera, tal i com va passar amb el muntatge de fa setze anys, el nivell musical ha estat competent en alguns casos i excel·lent en d’altres, cosa que fa que la present temporada liceista, desigual i erràtica, acabi amb algunes alegries que el públic té ben guanyades. Començant pel trio protagonista i, més en concret, per la parella formada per Léonor i Fernand. 

Debutava al Liceu la mezzosoprano Clémentine Margaine. La cantant francesa, amb parrups acontraltats, tendeix de vegades a algun so fix, però el timbre té la suficient carnositat per incidir en les expressives frases del personatge i ser una “favorite” d’alçada. La química amb Michael Spyres es va notar, cosa que va donar peu a escenes de gran volada. El tenor nord-americà, que va debutar al Liceu fa cinc temporades amb Les contes de Hoffmann, no ha tingut cap problema amb la inclement tessitura d’un personatge a mig camí entre l’idealisme, el sentit de l’honor i un coratge indòmit, com bé assenyala William Ashbrook en la seva immensa monografia dedicada a les òperes donizettianes. Sobreaguts solars atacats amb descarada facilitat i sentit elegant del fraseig van fer la resta en una tarda en què els “bravos” es van deixar sentir des d’”Un ange, une femme inconnue” i fins al final de la funció.

Markus Werba és un bon baríton i un cantant molt musical, de bons mitjans. Però com a rei Alphonse li va mancar urpa i autoritat. Tot el contrari del Balthazar d’Ante Jerkunica, que va anar de menys a més, amb un inici lleument erràtic però que a partir de l’escena de la butlla papal, al final del segon acte, va vorejar l’excel·lència.

Grata, gratíssima sorpresa la Inès de Miren Urbieta-Vega, una soprano cridada a fer grans coses i que al Liceu hauria de ser habitual. El mateix que reclamem per a un tenor com Roger Padullés –Gaspar-, la carrera internacional del qual és prou interessant –i la de molts dels seus col·legues catalans- com per ser tingut més en compte a casa nostra.

Patrick Summers és un director d’ofici. Ni és genial ni té grans idees, però és un molt bon acompanyant de les veus, a les que no tapa i a les que segueix amb pulcra mirada i gest clar i precís. Al fossat, les coses van anar força bé, tot i que resulta del tot innecessari trossejar la música de ballet de la versió original de La Favorite per ser inserida en els entreactes: senzillament perquè no és gran cosa i no aporta res al drama, a no ser que es balli com i on escauria (al tercer acte). Bé el cor, amb intervencions lluïdes, tot i que els seus membres van haver de dur els indesriptibles figurins del citat Vergier.

Tarda de diumenge –torn T, dels de tota la vida- amb alegries musicals, que ja tocaven, i com a col·lofó d’una temporada que tanca amb belcanto tardà, el mateix repertori amb que s’alçarà de nou el teló del Liceu la propera tardor, ara amb la belliniana I puritani. Hi serem per explicar-ho. Bon estiu a tothom!