WAGNER, JUTJAT A BAYREUTH PER BARRIE KOSKY
No hi ha en
la història de la música un compositor més autoreferiencial que Richard Wagner, en qui home i artista conflueixen
d'una manera tan rica com polèmica. Fer de la vida una obra d'art és el que va
intentar el músic de Leipzig, encimerat a Bayreuth gràcies al projecte del
Festspielhaus. Director d'escena de la seva pròpia vida, i fent de la casa dels
seus somnis (precisament "Wahnfried" és el nom amb què la batejà) una
llar i un teatre de la seva vida privada, Wagner
va voler-hi construir el seu propi paradís a la terra, tal i com molt bé
explica Barrie Kosky al programa de mà de
l'edició d'enguany del Festival de Bayreuth.
Igualment,
no hi ha en Wagner una obra més complexa i
delicada que Die
Meistersinger von Nürnberg, instal·lada en l'historicisme -la ciutat
de Nuremberg al segle XVI, després de la reforma luterana- i encapsulada en el
terreny de la comèdia. Lloada i
assenyalada com una lliçó magistral pel nazisme, l'òpera és una exaltació del
nacionalisme pangermànic, cosa que demana sempre una revisió crítica. Que un
director d'escena jueu i no alemany com el citat Barrie
Kosky s'enfronti a Die Meistersinger a Bayreuth és un repte i un
signe dels temps, que canvien i que permeten revisitar obres tan polèmiques com
la que ens ocupa.
Estrenat
l'any passat a Bayreuth, l'espectacle s'ubica en un espai que tant pot ser
Wahnfreid -la residència de Wagner- com la
sala dels judicis de Nuremberg després de la Segona Guerra Mundial. I els
personatges protagonistes són el mateix Wagner/Scahs/Walther, la seva segona
esposa Cosima/Eva i el director jueu Herrmann Levi/Beckmesser.
Lectura lúcida i molt interessant, per tant, dirigida amb pulcritud i
detallisme per Kosky, que debutava així
l'any passat a Bayreuth. Director de la Komische Oper de Berlin, és un dels
grans noms de la direcció escènica actual, i que a casa nostra coneixem després
de la seva memorable versió de Die Zauberflöte vista al Liceu el juliol i el
setembre del 2016. Deixant de banda la lectura ètico-estètica de l’òpera
wagneriana, Kosky l’encerta de ple amb notes
d’humor que alliberen no poques riallades en una òpera que a qui signa aquestes
ratlles mai no li havia fet cap gràcia. Ara sí, tot i que Kosky també provoca somriures congelats,
especialment en el tractament de Beckmesser al final del segon acte. Un final
que posa la pell de gallina si recordem les vexacions dels jueus en temps del
nazisme a Alemanya, o fins i tot durant el franquisme espanyol. Tot plegat
sense oblidar un esplèndid treball de direcció d’actors i de moviment de les
masses corals.
Al fossat
del Festspielhaus, Philippe Jordan aborda la
partitura des del detallisme i el preciosisme, extraient un so ocasionalment
hipnòtic del fossat invisible del teatre wagnerià, amb magistral resposta
d'orquesta i també -a l'escenari- del cor. Jordan dirigeix amb fluïdesa, però
atura ocasionalment el flux musical per donar pas a unes pauses plenes de
sentit, que ajuden a dotar de major incisivitat un o altre passatge.
L'equip
vocal ha estat sòlid i competent, pràcticament idèntic al de l'any passat:
memorable Sachs de Michael Volle, de greus
rotunds i aguts brillants i ben atacats; concís i ben treballat Beckmesser del
baríton Johannes Martin Kränzle que, com Volle, juga igualment bé la carta de la
interpretació actoral gràcies al minuciós treball de Kosky.
Excel·lents el Pogner de Günther Groissböck
i la resta de mestres cantaires.
El Walther
de Klaus Florian Vogt tendeix a esblanqueir
el so, com és habitual en aquest artista, aquest cop no sempre feliç en els
passatges destinats a una part tan complexa: tot i que va resoldre bé la cançó
del premi, l'escena amb Sachs al principi del tercer acte va ser lleument
dubitatiu; l'Eva d'Emily Magee es va veure
mancada de personalitat, tot i la musicalitat provada de la soprano
nord-americana, traïda a l'escenari del Festspielhaus per una emissió no del
tot solvent. I notable el David de Daniel Behle
en el context d'un espectacle unànimament aplaudit i vitorejat pel sempre
exigent públic de Bayreuth. Però també vist amb no poques reticències per un
sector incomodat davant del que suposa "jutjar" Wagner en el seu propi teatre. Home i artista amb
riqueses i contradiccions i implicat en l'atac furibund als jueus, cosa que no
s'amaga en un muntatge que al final del segon acte mostra impúdicament i amb no
poca virulència la imatge denigrant cap als jueus. I és que Wagner era així. Així de gran, així de miserable.