I PURITANI EN UNA NIT QUE DIU ADÉU A LA CABALLÉ

La nit de l’estrena de l’espectacle que obre la temporada 2018-19 del Liceu moria Montserrat Caballé. Havia enregistrat, a les ordres de Riccardo Muti, l’òpera que ara ens ocupa (I puritani) en una època en què cantar òpera volia dir una cosa. Ara en vol dir una altra. Ni millor ni pitjor, senzillament diferent. I amb tot, un deix de nostàlgia s’ensenyoreix d’un servidor escoltant òperes d’aquestes característiques, com si els qui se’n van ens deixessin una mica més sols, tot i que amb veus com les de Pretty Yende i, sobretot, Javier Camarena, es pot dir que estem en bones mans.

I puritani és molt més que l’última òpera de Bellini: és un punt d’inflexió del compositor sicilià cap a una nova manera d’entendre l’escriptura operística, amb un tractament temàtic que s’anticipa en certa manera a la concepció del Leitmotiv i, sobretot, és una pàgina brillantment orquestrada. Certament, Bellini intuïa que els camins del belcanto romàntic començaven a presentar data de caducitat i a preparar el camí expressiu que emprendria, a la dècada següent, un Giuseppe Verdi que, en el moment d’estrenar-se I puritani al Teatre Italià de París (1835), encara no tenia 22 anys.

L’historicisme inherent a la peça, amb llibret de Carlo Pepoli, és de catró pedra tot i l’episodi en què es basa: la persecució de què van ser víctimes els catòlics partidaris de la monarquia dels Estuard, en ple context de la guerra civil impulsada per Oliver Cromwell i els puritans. Aquests estaven disposats a instaurar una república amb valors morals estrictes, sobre les doctrines de la nova secta d’arrel anglicana però d’inspiració calvinista.

L’òpera belliniana es pren moltes llicències, perquè el més rellevant en ella és la història d’amor entre Arturo (catòlic) i Elvira (puritana), esbiaixada per malentesos que acabaran amb la bogeria de la protagonista femenina, tot i que recuperarà el seny… per tornar-lo a perdre… i guanyar-lo de nou. El delirant deliri –valgui la redundància- argumental serveix a Bellini per escriure una partitura amarada de les melodies “lunghe, lunghe, lunghe” –com les definiria més tard Verdi- al servei dels intèrprets que hi han de fer front amb no poques exigències vocals i amb esculls de vertigen, bàsicament sobreaguts estratosfèrics.

En conseqüència, muntar una òpera d’aquestes característiques requereix un planter vocal de primeríssima categoria i una concepció dramatúrgica que, segueixi l’opció que segueixi, no caigui en el més estrepitós dels ridículs. ¿S’acompleix tot això al Liceu en el que és l’espectacle operístic inaugural de la temporada 2018-19? La resposta és clara: a mitges. Intentem veure per què.

Del Belfast de 1973 a l’Anglaterra de 1653

El teatre de La Rambla acull la proposta escènica de la directora irlandesa Annilese Miskimmon. Nascuda al Belfast de l’IRA i de les processons de l’Orde d’Orange, Miskimmon situa l’acció original de l’òpera el 1973 en ple context repressiu als secessionistes irlandesos a mans dels agents policials anglesos. L’espai escènic, doncs, és una sòrdida comissaria –o l’avantsala d’un temple anglicà?- on impertinents florescents pampallugeguen davant d’Elvira, enamorada d’un activista irlandès que al final serà torturat i assassinat pels anglesos. Per tant, tot el que haurà viscut anteriorment serà una al·lucinació, que la durà a evocar la dura repressió de Cromwell i en concret el final de la guerra civil (1653), culminada la invasió de la catòlica Irlanda. La idea és bona i fins i tot podria ser brillant si la resolució escènica tingués trets més precisos i amb els contorns més ben marcats. I, sobretot, amb una direcció d’actors més reeixida del que és. El resultat, doncs, queda a mig camí i la resposta del públic de l’estrena va ser una bufada unànime –de la que discrepo- a l’equip escènic.

Llums i ombres de l’equip musical

En el primer cast, l’equip musical brilla tan sols en la parella protagonista. La direcció musical del nord-americà Christopher Franklin és plana i anodina, sense matisos, tot i els resultats més que correctes de l’orquestra, amb seccions fins i tot brillants com ara els metalls. Franklin concerta bé, però no aprofundeix en el sentit dramàtic de la peça –que hi és-. El cor va estar francament bé, tot i que el moviment escènic que se li confereix és irrisori, amb una coreografia del tot  prescindible.

Pretty Yende va ser deixeble de la recentment traspassada Montserrat Caballé i va actuar el 2012 a l’escenari del Liceu en ocasió del concert-homenatge a la soprano barcelonia pels 50 anys del seu debut a La Rambla. Va causar una bona impressió i després va ser una excel·lent Norina en les funcions de Don Pasquale de la temporada 2014-15. Ara ha tornat sota la pell d’una Elvira que demana un centre més robust, com es correspon a una tessitura eminentment lírica de coloratura. Els aguts estan ben projectats, però ocasionalment sonen massa fixos. Tanmateix, les agilitats i el fraseig són impecables en la soprano sudafricana. Sense cap mena de dubte, va estar molt millor a la segona part (excel·lent en l’ària de bogeria del segon acte i sobretot en el duet del tercer) que no pas a la primera.

El mateix va passar amb Javier Camarena, que va abordar un “A te o cara” amb un excés de contenció (és clar que la pàgina és d’una exigència sense límits per al cantant que la interpreta sense cap compàs anterior per poder anar “escalfant” la veu). No obstant això, el tercer acte va revelar el gran cantant que és Camarena, insultantment brillant a ““A una fonte afflitto e solo” i en els atacs als temibles Re: pocs cantants aborden els Fa de la partitura i ho resolen amb el Mi bemoll o amb el Re mig to més baix, tal i com feia per exemple Alfredo Kraus. Dicció clara i prestació lluminosa la del tenor al servei d’un Arturo que es va endur les justificades i més aplaudides ovacions de la vetllada. Per cert que el mateix dia de l’estrena de l’espectacle sortia el darrer disc del tenor mexicà, Contrabandista, en homenatge al cantant i compositor Manuel García. Un treball molt recomanable de Decca.

La resta va passar sense pena ni glòria, tot i que amb més desencisos que no pas encerts: l’emissió excessivament nasal i d’estil massa eslau del Riccardo d’Andrei Kymach (que suplia l’indisposat Mariusz Kwiecien) va ser una decepció. Tot i que el pitjor encara havia d’arribar amb l’impossible “Cinta di fiori” del Giorgio de Marko Mimica. Van complementar bé les parts molt més secundàries d’Enrichetta (Lidia Vinyes-Curtis), Gualtiero (Gianfranco Montresor) i Bruno (Emmanuel Faraldo).

El segon repartiment va palesar un cop més que la química entre Celso Albelo (Artro) i María José Moreno (Elvira) funciona a les mil meravelles. El tenor canari presenta un timbre una mica més fosc que el de Camarena, es diria fins i tot més opac, però la seguretat amb la que apareix en escena culmina de seguida amb una aofrtunada resolució dels esculls de la seva part, quasi es diria que molt millor al primer acte. L’atac a l’agut no sembla presentar cap tipus de dificultat i el fraseig respon a les exigències estilístiques de Bellini.

María José Moreno té una veu més escaient al paper d’Elvira i, a més, en mostra de seguida la fragilitat. El cant, tot i que la projecció és limitada, és d’una honestedat que emociona. Agilitats immaculades, homogeneïtat cromàtica i ús magnífic dels reguladors contribueixen a un nou èxit de la soprano andalusa. La presència escènica, a més, l’ajuda en la concepció del personatge, imbuït d’aquella fragilitat abans esmentada.

Per sort, el segon cast inclou Nicola Ulivieri, un Giorgio solvent, de so compacte i de matisos més fantasiosos que el seu col·lega del primer repartiment. La resta –parlem de la segona funció- va seguir els mateixos viaranys que la nit de l’estrena, sense els nervis de la mateixa però amb l’emoció latent per la recent desaparició de Montserrat Caballé, a qui el Liceu dedica la resta de les funcions d’I puritani, amb un emoiu record en forma de “casta diva”, enregistrada el mateix teatre el 1970, quan l’exímia soprano barcelonina va presentar la seva incontestable Norma.