GENT DEL VIÑAS

Quan escric això, sóc a casa, acabant de preparar la transmissió que aquesta tarda Catalunya Música farà des de l'escenari del Gran Teatre del Liceu. Amb la Mireia Pacareu, la productora de la "transmi", ens posem d'acord amb les entrevistes que farem, els talls de música que farem sonar i llimem alguns serrells que òbviament deixarem lliures per a la improvisació: un directe és un directe, i amb un Viñas mai no se sap. El que sí és cert és que l'experiència, que es repeteix any sí i any també, sempre és engrescadora i radiofònicament apassionant.

Però del que avui vull parlar és de la gent del Viñas. Perquè un concurs internacional de cant no es fa de la nit al dia, ni es prestigia en dos o tres anys. Li cal crear pòsit, això és tradició. I necessita assegurar aquelles fidelitats que acaben per convertir el nostre concurs de cant més famós en el que és: un concurs de molt prestigi, d'abast internacional i de gran transcendència. Res del que pugui explicar no serà nou als pocs o molts que em llegiu. No tan sols perquè alguns de vosaltres sereu fidels seguidors del concurs des de fa anys (qui sap si ja en fa cinquanta), sinó perquè tot allò que podria explicar però que no faré, està perfectament recollit en el preciós volum que edita Pagès Editors i que ha coordinat, sense que tingui res a veure amb l'editorial lleidatana malgrat el seu cognom, la meva bona amiga Mònica Pagès. Un llibre commemoratiu, és cert, però sobretot un llibre informatiu que, per primera vegada, aplega el que han estat els 50 (primers) anys del Concurs Internacional de Cant Francesc Viñas.

Els articles de Roger Alier, Agustí Fancelli i Miquel Lerín Vilardell (besnét, recordem-ho, de Francesc Viñas), no tan sols inventarien el que han estat les diferents edicions del concurs, sinó que demostren que aquest esdeveniment, que tenyeix de cant i de joventut les primeres setmanes de gener barcelonines (fins abans de l'incendi del Liceu la cosa es celebrava a la tardor) no es fa possible sense la gent que hi aboca temps i esforços. El concurs el possibiliten els joves cantants que, després de diverses proves eliminatòries prèvies, fan estada a Barcelona per demostrar de què són capaços. Hi ha també, esclar, els membres del jurat (alguns dels quals cantants retirats que en alguns casos han estat fins i tot guanyadors d'algunes edicions anteriors del concurs). Sense oblidar el personal del Gran Teatre del Liceu, que dóna cobertura física i institucional a la competició. Però sobretot hi ha aquelles persones, algunes amb rellevància pública en la vida cultural i econòmica de Barcelona i d'altres des de l'anonimat, que fan viable que un esdeveniment d'aquestes característiques sigui possible. D'això en parla el llibre i d'això se n'ha de parlar. Perquè el Viñas forma part de l'orgull de sentir-se d'aquesta ciutat postolímpica. I perquè un sent la satisfacció de poder parlar any rere any d'aquest concurs en antena o en papers escrits, subratllant la rellevància i la transcendència d'unes setmanes apassionants, que tanta companyia ens fan sabent que hi ha joves cantants que, maldant ser algú en el món de la lírica, ho donen tot per a satisfacció de públic i de professionals del cant que els escolten. Són també dies de decepcions per a alguns, qui sap si procedents de països tan allunyats de la nostra geografia com ara Corea, Austràlia o el Japó. Però l'esfoç no haurà estat en va. En això, el Viñas i la seva gent també saben fer les coses: tot i algunes decisions que poden haver estat puntualment polèmiques, el concurs ha demostrat la seva serietat, rigor i prestigi deixant si calia algunes categories desertes, cosa que ha demostrat el baix nivell d'alguns concursants, o bé l'estat actual de la lírica, òrfena (o escassa) en algunes tessitures o repertoris.

El Concurs Internacional de Cant Francesc Viñas és i està sent, sense cap mena de dubte, baròmetre i termòmetre de l'estat de la lírica. Porta fent-ho 50 anys més i li hem d'augurar, com a mínim, 50 anys més de vida activa. La seva gent s'ho han ben guanyat.

"IOLANTA" O MOLT MÉS QUE UNA DIVA

Tot i saber que davant d'un Valery Gergiev encapçalant l'equip del Mariinski les garanties de qualitat estaven assegurades, tenia la lleugera sospita que la vetllada d'ahir al Liceu seria la gran nit d'Anna Netrebko. No cal dir que ho va ser en gran mesura, però l'encert d'aquesta Iolanta ha estat presentar un equip compacte, d'excel.lència provada i de resultats inequívocs.

Els al.licients d'aquesta versió en concert eren diversos, En primer lloc, sentir en directe una obra com Iolanta i que tan sols havia escoltat en disc. Amb la seva darrera òpera, Txaikovski s'endinsa en els camins d'un incipient simbolisme que, de no esdevenir-se la tràgica mort del compositor, l'hauria pogut dur per viaranys estèticament molt interessants. En tot cas, l'encís de la partitura no ens va fer enyorar-ne la versió escenificada, en gran part gràcies a la tasca de Valery Gergiev. Aquest era el segon dels al.licients per ser ahir al Liceu: el carismàtic director rus, profund coneixedor d'aquest repertori, l'aborda sense complexos, emfasitzant el dolor subjacent a una pàgina que faria les delícies de més d'un psicoanalista. I ho pot fer davant d'un cor i d'una orquestra que, tot i el gest sempre incomprensible de Gergiev, desplega un devessall sonor compacte i elàstic a la vegada, d'extrema pulcritud.

Les ganes d'escoltar Anna Netrebko en el seu debut a Barcelona eren moltes. A banda de les gravacions en disc i DVD, he tingut la sort de sentir en directe la soprano russa en quatre ocasions i sempre m'ha convençut al 100%, en un repertori que sap escollir intel.ligentment. Darrerament, he volgut sentir-la de nou en algunes de les gravacions que, molt jove, va fer amb la gent del Mariinski, d'on va sortir gràcies a l'empenta de Gergiev. Per a la soprano russa, aquesta Iolanta deu suposar un retorn a les arrels, que no ha oblidat. Però ha estat un retorn des de la saviesa, cosa que fa que la interpretació del rol titular sigui molt més interessant. La veu d'Anna Netrebko, rica en harmònics, és bellíssima, homogènia, generosa. Diva divíssima i amb carisma evident, és conscient que acapara totes les mirades dels espectadors. Però -i en això una versió en concert deixa les coses al despullat- sap escoltar els seus companys, s'implica en la tasca de conjunt i mai no busca la individualitat per sobre de la col.lectivitat. Potser perquè -almenys ahir- sabia que qui manava eren el director i la partitura.

Fins aquí, els al.licients "avant la lettre". Però resulta que vam tenir la sort de gaudir, a més del que acabo de comentar, d'un equip de primera categoria, amb cantants excel.lents, especialment els encarregats d'assumir les parts de Rei René i de Vaudémont. Sergei Aleksashkin és un baix de la vella escola, de timbre típicament eslau. El dolor va impregnar la seva interpretació del monarca pare de Iolanta en una prestació d'altíssim nivell; el mateix podem dir del tenor Sergei Skorokhodov, Vaudémont lliurat a la causa. El domini del cant lligat i la bellesa tímbrica van estar a l'alçada de les circumstàncies, tot i un agut compromès inicialment mal col.locat en el duet amb Iolanta. Notables l'Ibn-Hakia d'Edem Umerov, la Marta de Natalia Yevstafieva i el Bertrand de Yuri Vorobiev i molt correctes el Robert d'Alexander Gergalov, l'Almeric d'Andrei Zorin i la Brigitta i Laura d'Eleonora Vindau i Anna Kiknadze respectivament.

Una gran nit d'òpera russa, en definitiva.