ANNA BOLENA HA PERDUT LA CORONA?

Com que això és un blog, o sigui un espai personal, i com que no em sé estar de deixar anar les meves fílies i fòbies (sempre, i que quedi clar, amb el màxim respecte per tothom però sense pèls a la llengua), he de tornar a insistir: el belcanto romàntic no m'agrada. M'avorreixen sense remei les volatilitats de Bellini i el suposat tremp de Donizetti. M'irriten profundament les Normes, Lucias, sonnàmbules, reines i reinones, lúcides o amb escenes de bogeria. Ho sento, no hi puc fer més. Per molt que m'hi posi, mai no he sabut trobar la gràcia a títols que m'estimaria més no veure ni sentir i que em provoquen enfilalls de badalls per molt que hi posi bona voluntat (que n'hi poso). Tanmateix, i més enllà de preferències personals, no s'ha de ser gaire primmirat per reconèixer que Anna Bolena no és una genialitat des del punt de vista dramàtic, cosa que en dificulta la posada en escena. Cal ser, doncs, molt intel.ligent per traduir amb convicció una peça que sustenta la seva vàlua en l'engranatge exclusivament musical.

La nova producció del Liceu que signa Rafael Duran cau en alguns excessos i rebla el clau concebent el palau d’Enric VIII com una gàbia controlada per una seguretat fèrria, amb l’afegit d’uns corbs que poblen l’escenari amb ridículs moviments escènics. Ja sabem que a la segona esposa del monarca anglès l'amenaçava la mort des de poc després del casament amb el rei, però traduir-ho amb una processó de corbs (i la referència a Max Ernst no cola) acaba resultant hilarant. per altra banda, el conjunt escenogràfic de Rafael Lladó té una simetria que juga a favor de la música de Donizetti però que no revela la seva eficàcia fins a la segona meitat del segon acte, mentre que el vestuari de Lluc Castells espatlla el que en conjunt és un espectacle de passa que t’he vist.

Batalla de reines i galeria de súbdits

El "morbo" de veure una Edita Gruberová de 64 anys cantant el rol titular de l'òpera és evident. La inclement tessitura destinada a Anna Bolena és un repte que ben poques sopranos poden assumir amb convicció, i la soprano eslovaca encara manté el seu lloc en un podi en el que ha demostrat sempre capteniment, intel.ligència i prudència. Però el problema principal de Gruberová és que ha fet trampes, cosa que li ha permès mantenir el tron i la corona inamovibles. De fet, encara és capaç d’hipnotitzar el personal amb aquelles notes etèries i amb aquelles esfumatures que són marca de la casa. Un cant pur però (insisteixo) trampós, que segueix seduint, tot i que vam haver d’esperar “Al dolce guidami” per retrobar la gran Gruberová de nits inoblidables. El problema és que quan es fa trampa però els recursos naturals comencen a mostrar signes d’evident desgast per una edat massa respectable, el truc es veu en excés i la màgia es trenca. En aquests casos, la millor opció és començar a plantejar-se una retirada digna, assumint que cal deixar que regnin d’altres.

En el cas d’aquesta Anna Bolena, sembla com si de manera implícita la soprano eslovaca passés corona i tron a una jove estrella com la mezzo letona Elina Garança. Es pot parlar de debut al Liceu, perquè aquella Clemenza di Tito de fa quatre temporades va ser accidental. La presència escènica de Garança, radiant, va contribuir a enlluernar amb una Giovanna Seymour que va tenir moments brillants, poderosos i de gran qualitat, tot i un inici incert, anb un "Ella di me, sollecita" d'afinació dubtosa.

La resta va ser una galeria de súbdits al servei de les dues veritables reines. El tenor Gregory Kunde substituïa la nit de l’estrena l’inicialment previst Josep Bros. Va ser un notable Percy al primer acte, però va acusar molts problemes en l’ària del segon, amb un “Nel veder la tua costanza” coronat per notes aspres i directament mal col.locades. Una llàstima, perquè fins aleshores no havíem anat malament. Assumia la part d’Enric VIII el baix italià Carlo Colombara, que canta amb un fraseig noble, però li falta més autoritat, o sigui més amplitud vocal i una emissió més estentòria per convèncer-nos com a rei. El delicat Smeton de Sonia Prina, l’eficaç Rochefort de Simón Orfila i el complidor Hervey de Jon Plazaola van fer la resta, ben agombolats per un cor i una orquestra correctes, capitanejats per una batuta allunyada de genialitats, la d’Andriy Yurkevych, al servei d’allò estrictament escrit. Amb una pàgina com aquesta, poca cosa més es pot fer...