21.2.13

NABUCCO O LA GRAN NIT DE GENI MONTENEGRO

Els Amics de l’Òpera de Sabadell commemoren l’any Verdi amb Nabucco, la tercera òpera del compositor italià i el seu primer gran èxit. Aquesta ha estat també l’òpera del primer gran èxit de la soprano Eugènia Montenegro a Sabadell. Conscient que el paper d’Abigaille és un rol “trencasopranos”, la cantant barcelonina ha sabut mesurar el terreny conferint a la perversa filla del rei bíblic els trets que la caracteritzen, i amb plenitud d’estil i lliurament total a la causa musical. L'emoció, això sí, pot jugar-li males passades. I en un futur valdria la pena que explorés altres repertoris i que no abusés d'un paper d'excessos.
Va ser una llàstima que el rol titular de l’òpera recaigués en Ventseslav Anastasov, baríton de veu opaca, sense personalitat i amb problemes d’afinació. Un Nabucco de passa que t’he vist, als antípodes de l’autoritat d’Iván García com a Zaccharia, malgrat una lleu indisposició vocal que no li va permetre emetre els aguts amb la brillantor amb què Verdi revesteix el personatge.
La veu engolada de Josep Fadó com a Ismaele va superar la prova al costat de la molt solvent Fenena de Laura Vila, una mezzo que cada cop m'agrada més i que està destinada a fer grans coses.
Bon paper el dels efectius dels Amics de l’Òpera de Sabadell, que van bisar el cèlebre “Va pensiero” a les ordres d’un inspirat Rubén Gimeno davant de la complidora Orquestra Simfònica del Vallès.
La posada en escena de Carles Ortiz va ser, com sol ser habitual en aquests casos, efectiva i molt resolutiva. I va saber treure el millor amb els pocs recursos de l’entitat sabadellenca que, per cert, encara no han cobrat la subvenció del 2011. Una llàstima que les autoritats culturals d’aquest país no sàpiguen ser justos amb l’esforç que fa Mirna Lacambra des de fa més de 30 anys perquè l’òpera a casa nostra vagi més enllà del Liceu. Precisament perquè una de les seves tasques més rellevants és la de descobrir i potencials nous talents. El de Geni Montenegro entre ells en el que ha estat un primer triomf al que, esperem, en seguiran molts més en un futur proper.

6.2.13

CONTES SENSE MÀGIA

Aquests Contes d'Hoffmann del Liceu no se m'han posat bé. La prova: vaig passar tot el dia d'ahir amb febre i vòmits. Ja sé que la culpa no és ni de l'òpera ni de l'espectacle. Però la veritat és que hauria passat millor nit si hagués sortit del teatre amb més alegria.

Una producció sinistra
Anem a pams. Aquesta producció -que més que nova és reciclada de l'anterior que Laurent Pelly va fer a Lausana- és molt digna. Però despulla de màgia la meravellosa partitura d'Offenbach. I opta per explorar el camí de la foscor i del sinistre inherents a les narracions d'E.T.A. Hoffmann. Aquí és on, penso, hi ha el principal llast de l'espectacle, perquè el llibret de Jules Barbier adapta de manera molt lliure els relats de l'escriptor alemany. Una (re)lectura, fa uns dies, dels contes Don Joan, L'home de la sorra, El conseller Crespel i La nit de Sant Silvestre, em feia pensar en la diferent interpretació de la (ir)realitat que col.loca Offenbach als antípodes de Hoffmann. Tanmateix, el compositor va saber plasmar el vessant romàntic dels relats, i convertir l'escritor en un personatge imbuït d'una dramatúrgia genial.
Pelly, més que muntar Les Contes d'Hoffmann, ha representat els quatre contes d'E.T.A. Hoffmann adaptats en l'òpera (l'episodi de Stella s'inspira en Don Joan) i ens ha volgut fer oblidar que Offenbach és el compositor d'obres com La belle Hélène o Orphée aux enfers, que per cert Pelly va muntar, junt amb altres operetes del músic d'origen alemany, amb gran encert. Personalment, i reconeixent que l'òpera pòstuma d'Offenbach no és La Périchole, penso que malgrat tot les traces escumejants de les operetes citades es mantenen en una obra com Les Contes d'Hoffmann. I no crec que sigui una bona idea bandejar-ho.
Dit això, la concepció del sinistre funciona en una posada en escena que rememora les pintures del belga Léon Spilliaert, sense oblidar referències al cinema expressionista alemany, en particular de Wiene o Murnau, gràcies a l'escenografia de Chantal Thomas i a la il.luminació de Joël Adam. Concepció que funciona especialment en l'acte d'Antonia, gràcies als jocs entre portes i escales que juguen amb una simbologia que faria les delícies dels psicoanalistes.

La versió
Les Contes d'Hoffmann és una òpera amb un gran problema: l'edició a triar. El fet que Offenbach la deixés inacabada ha donat certa llibertat a editors i dramaturgs, tot i que la versió que veiem al Liceu no és exactament la corresponent a l'edició "definitiva" (?) de Michael Kaye i Jean-Christophe Keck, sinó una versió basada en aquesta edició. Això confereix a la dramatúrgia  d'Agathe Mélinand certes llicències, algunes de molt encertades, com el fet d'iniciar l'obra amb el "Non mi dir" que canta Donna Anna al segon acte del Don Giovanni de Mozart. Una nova mostra que estem, més que davant d'una posada en escena de l'òpera d'Offenbach, davant d'un muntatge sobre uns quants contes de Hoffmann musicats pel compositor d'origen alemany. En tot cas, la versió ens permet retrobar la música destinada a la Musa, o l'ària de Dapertutto "Répands tes feux dans l'air" que supleix la molt més prodigada "Scintille diamant", que Raoul Gunsbourg va afegir el 1904 per a unes funcions de Montecarlo, basant-se en l'obertura del Voyage dans la lune del mateix Offenbach.
El poti-poti, però, no deixa de tenir unitat i coherència, si ens oblidem de les versions anteriors que hem sentit o vist d'aquesta òpera. I s'agraeix pel fet de tenir accés a una música certament meravellosa, generalment ben servida per la direcció de Stéphane Denève que, no obstant això, no va tenir en l'orquestra la millor resposta. El cor va funcionar bé, sobretot les seccions masculines, al llarg de gairebé quatre hores de representació.
El de Hoffmann és un paper esgotador, maratonià. Cal un tenor versàtil i amb resistència. I Michael Spyres hi va posar molt més que bona voluntat, però al final se'l veia extenuat. Va fer una tasca meritòria, si bé no té la brillantor d'alguns tenors que l'han precedit en el rol protagonista. El timbre és bonic i canta amb expressivitat, però penso que s'hagués hagut de comptar amb Ismael Jordi per al primer repartiment i no pas per al segon.
Un dels al.licients d'aquestes funcions, quan es va presentar la temporada 2012-13, era comptar amb Natalie Dessay en els quatre papers femenins. Ja fa mesos, es va anunciar que tan sols cantaria el d'Antonia i, fins i tot així, el perill de la cancel.lació planava sobre aquestes representacions. Havent seguit la trajectòria de la soprano francesa els darrers anys, es constata que el seu estat vocal actual és molt irregular, per culpa d'un repertori que ha volgut cantar de manera inadequada. El desgast, però, no impedeix que la seva Antonia tingui l'expressivitat adequada en mans d'una excel.lent "cantactriu" com Dessay
El seu marit, Laurent Naouri, és un cantant excel.lent, tot i que el timbre no tingui la rodonesa de molts dels seus col.legues. Va assumir els quatre rols "diabòlics" amb mestratge i encerts en les incisions expressives, a més d'una presència física molt apropiada per a Lindorf, Coppélius, Docteur Miracle i Dapertutto.
El paper d'Olympia demana una soprano lírica-coloratura, amb facilitat per assolir el mi bemoll sobreagut de "Les oiseaux dans la charmille". Hi va arribar, i molt més que això, la coreana Kathleen Kim, convincent escènicament com a autòmata. En canvi, la Giulietta de Tatiana Pavlovskaya va passar sense pena ni glòria al llarg d'un acte que, també pel que fa a la posada en escena, va ser el més anodí de tots.
Debutava, entre d'altres, al Liceu la mezzosoprano Michèle Losier, La musa/Nicklausse de rendiment excel.lent al llarg dels tres actes, el pròleg i l'epíleg d'aquesta obra. I, com sempre, Francisco Vas va demostrar que és un artista complet amb els quatre papers assignats (Andrès, Cochenille, Frant i Pittinaccio), al costat del sempre eficaç Carlos Chausson en un paper com el de Crespel, massa curt per a la categoria del baix aragonès.