"TURANDOT" O EL GRAN REPTE ASSOLIT A SABADELL

Efectivament, era un repte. Perquè arribar a muntar Turandot ja és un èxit i fer-ho, a sobre, per damunt de les expectatives és digne d’elogi. Ho han aconseguit els Amics de l’Òpera de Sabadell, amb un muntatge de l’òpera pòstuma de Puccini que ha obligat a reforçar cor i orquestra. L’excel.lent rendiment de la Simfònica del Vallès, amb el cor d’Amics de l’Òpera complementat per la Polifònica de Puig-Reig i la Coral de l’Agrupació Pedagògica de Sant Nicolau amb la direcció de Daniel Gil de Tejada ha estat el principal atot de l’última producció d’enguany de l’entitat del Vallès Occidental. Carles Ortiz ha sabut treure el màxim partit de la tràgica història de la princesa Turandot, amb intel.ligència i recursos imaginatius en el marc de la intel.ligent escenografia de Jordi Galobart i el bonic vestuari del Teatre Principal de Palma de Mallorca.

Maribel Ortega interpretava en la funció que vaig veure -ahir diumenge- el rol de la princesa de gel. Aguts robustos, homogeneïtat tímbrica i caràcter han estat les principals armes de la soprano andalusa. Poderosíssims i segurs els sobreaguts del tenor Andrés Veramendi en la pell de Calaf, amb una prestació completa, conscient de l’heroisme arrogant del personatge. Nou triomf per a la soprano Eugènia Montenegro, una Liù que mostra la seva feblesa externa però també la fortalesa interior –al revés que Turandot- amb una prestació vocal més que notable. Bon Timur d’Elia Todisco i esplèndids els tres ministres Ping, Pang i Pong cantats respectivament per Carles Daza, Bartomeu Guiscafré i Marc Sala. I emocionant que el tenor Dalmau González hagi estat l’Emperador en un espectacle igualment emocionant. Perquè arribar fins aquí demostra la maduresa i consolidació de l’entitat sabadellenca, posant en marxa, i amb èxit, un dels títols més populars i alhora més difícils del catàleg de Giacomo Puccini.

I la temporada vinent, nous plats forts per als Amics de l’Òpera de Sabadell: Nozze di Figaro per obrir boca; després, doble programa amb les delicioses Serva padrona i Segreto di Susanna; l’Otello de Verdi per sumar-se al d’aquest estiu de Peralada i al del Liceu el proper hivern; i finalment el retorn de la sempre ben acollida Madama Butterfly. Déu n’hi dó.

UNA "CARMEN" SALVADA PER BIEITO

Malament quan surts d’un teatre d’òpera satisfet al cent per cent per la producció escènica i salvant pels pèls el repartiment vocal i la direcció orquestral. És el que passa amb aquesta Carmen al Liceu, que recupera la magnífica posada en escena de Calixto Bieito, vista al teatre de La Rambla de Barcelona per primera vegada el 2010 però estrenada el 1999 a Peralada. L’espectacle reforça la idea del món mascle que envolta Carmen, una dona maltractada des de la seva primera aparició, tot i lluitar per la seva indòmita llibertat. Setze anys després d’haver-la vista per primera vegada, la producció manté la seva força i coherència.

També havíem vist, fa cinc anys, la mezzosoprano Béatrice Uria-Monzon en el rol de gitana cigarrera. I ens mantenim en el que vam dir aleshores: la cantant francesa, bellíssima i sensual i actriu excel.lent, exhibeix una bona línia de cant però peca de fredor i d’excessiva distància cap al personatge de Carmen, mancada en la veu d’Uria-Monzon de carnalitat i desimboltura. La seva prestació vocal al quart acte, magnífica, no va ser suficient després d'una habanera molt correcta i una ària de les cartes sense abocar-se a la pulsió tràgica inherent a aquesta magnífica pàgina, segurament l'única en què Carmen es mostra en tota la seva essència, nua i sense màscares.

El Don José de Nikolai Schukoff va exhibir correcció i poca cosa més. El color és massa canviant en els diferents registres, i aquesta manca d’homogeneïtat va afectar la interpretació de l’ària de la flor -amb un si bemoll atacat sense el pianíssim prescrit en la partitura-, si bé el tenor austríac va guanyar molts punts en l’escena final.

Excessiu i descontrolat l’Escamillo de Massimo Cavalletti, contingut en la justa mesura tan sols en el duet amb Carmen al quart acte, però amb uns cuplets de sortida massa estentoris i amb inflexions expressives fora de lloc. Una llàstima, perquè n'esperàvem molt.

Com Cavalletti, debutava al Liceu la soprano Evelin Novak, Micaëla de mitjans sobrats i que va estar senzillament correcta. La soprano croata va emmotllar-se a la dolçor del personatge, però el va oferir d’una manera excessivament plana. Certament, Bizet no va escriure aquesta part amb un gran desplegament d'inventiva dramatúrgica, però el personatge demana més relleu teatral.

Complidors i amb bon nivell els secundaris Àlex Sanmartí (Moralès), Giovanni Battista Parodi (Zuniga), Marc Canturri (Dancaïre), Francisco Vas (Remendado), Núria Vilà (Frasquita) i Itxaro Mentxaka (Mercédès), complementats pel cor preparat per Conxita Garcia, a l’espera del nomenament del nou titular després de la marxa sobtada de Peter Burian. Rendiment de notable alt el de la massa coral.

L’orquestra va rendir a mitges i la direcció d’Ainars Rubikis no hi va ajudar massa. El director letó va passar de puntetes pel contingut dramàtic de la partitura, i va ser el responsable de passatge alarmantment desquadrats al llarg de la vetllada, seguida per un públic estrany, enraonador i que en més d’una ocasió va aplaudir allà on no tocava.