COSÎ LÚCID I PESSIMISTA AL LICEU
Sempre m’han agradat els muntatges operístics que coincideixen plenament amb la idea prèvia que tinc d’un o altre títol. Per raons d’afinitat èstica i estètica amb el repertori mozartià, acumulo més d’una vintena de Così fan tutte a les meves espatlles (vull dir vistos en teatres), a més dels setze que tinc a casa en DVD. I, sobretot després d’haver vist dues vegades el muntatge de Claus Guth a Salzburg i el de Michael Haneke a Madrid, em refermo en la idea que una de les tesis més plausibles de la darrera obra del binomi Mozart-Da Ponte és que la infidelitat ens fa feliços, i que la impossibilitat d’aquesta infidelitat produeix molta insatisfacció. Especialment en el context d’una societat hipersexualitzada, que els apòstols de la postmodernitat i dels temps líquids han estudiat i treballat a fons. Parlo, és clar, dels Lipovetsky, Serroy, Bauman, Baudrillard i tants altres.
Damiano Micheletto concep la seva lectura
de Così fan tutte des del pessimisme més absolut, llegint en clau dramàtica una
òpera buffa que ho és en la seva superficie i en la seva forma, no pas en el
seu fons. La ubicació en un espai tan impersonal com protector de les nostres
misèries com un hotel de disseny hi-tech serveix en safata la concepció dramatúrgica
del regista venecià, ben agombolat per l’escenografia de Paolo Fantin, el
vestuari de Carla Teti i la il.luminació de Fabio Barettin. El treball sobre
els personatges és minuciós, especialment focalitzat en Despina i Don Alfonso. Aquest
darrer, que esdevé odiós, és llegit en clau donjoanesca però amb un clar
decadentisme que converteix el vecchio
filosofo en una desferra humana.
Aquesta és una òpera que, tot i haver-se
estrenat a Barcelona el 1798, ha tingut poca fortuna a la nostra ciutat. Després
de les funcions divuitesques al Teatre de Santa Creu, no va reaparèixer a la
Ciutat Comtal fins el 1930, i la seva vida al Liceu no ha tingut mai una
acceptació unànime ni entusiasta. Hi deu contribuir, sens dubte, la seva
disposició cambrística, no sempre apta per a les dimensions del Gran Teatre de
La Rambla, però també que el públic de casa nostra és en general poc procliu a
l’òpera divuitesca. Aquestes funcions, però, crec que poden considerar-se de
les millors que hem tingut de Così al Liceu. Almenys, de les que jo recordo de
quan vaig veure l’òpera mozartiana per primera vegada, la temporada 1989-90.
Josep Pons sempre ha servit Mozart
honestament. I ara no se n’ha escapat, malgrat alguns protestaires (els de
sempre). A les seves mans, no ha estat un Così certament genial, però sí
meticulós i atent als contrastos dinàmics de la seva escriptura. Potser ha
optat per uns temps massa lents en alguns passatges, i per uns criteris filològics
als quals no sempre ha respost bé l’orquestra titular. Però la concertació ha
estat correcta i no hi ha hagut pífies ostensibles al fossat, cosa que en
Mozart sempre resulta greu, atesa la transparència dels seus pentagrames.
Sobre l’equip vocal ha planat l’homogeneïtat,
amb un nivell més que notable. Ja era hora que Juliane Banse debutés al Liceu. Ho ha fet amb una Fiordiligi excel.lent en els conjunts i francament bé en pàgines
tan compromeses com “Per pietà”, al segon acte després d’un correcte (i prou) “Come
scoglio” al primer. La veu tendeix a ser opaca en algun registre, però la
professionalitat i la musicalitat són evidents.
Dorabella ha estat a mans de Maite
Beaumont, sempre complidora i amb els esgarips que li pertocaven a “Smanie
implacabili” i amb la tendresa i sensualitat addients en el seu duet amb
Guglielmo (“Il core vi dono”) al segon acte.
El capítol femení es complementava amb una
deliciosa Sabina Puértolas en la pell d’una Despina sensual i sinuosa, generosa
vocalment, amb plenitud d’estil mozartià i amb una envejable lleugeresa
escènica, incloent moviments de ball molt carismàtics.
Joel Prieto havia de cantar un gran paper
al Liceu després del seu debut com a Fenton en el Falstaff de la temporada
2010-11. I Ferrando és un plat fort, fortíssim, tot i la supressió (lamentablement
ja habitual) de l’ària “Ah, lo vegg'io”. Lleugeresa i volatilitat, però també
rotunditat en l’emissió han estat presents al llarg i ample de la prestació del
tenor madrileny.
Joan Martín-Royo sempre ha demostat ser un
baríton adequat per a Mozart després d’haver-lo vist en papers tan emblemàtics
com Figaro i Papageno. El seu Guglielmo té la simpatia pròpìa del personatge,
però també la mala bava que el muntatge de Michieletto reforça en l’amic de
Ferrando. El baríton barceloní, que no té una veu gran, va saber emetre amb
intel.ligència les gràcies de la seva part, marcialitat inclosa en les dues
àries que Mozart li reserva.
Pietro Spagnoli encarna un Don Alfonso odiós,
molt ben caracteritzat i cisellat per la mà del director d’escena. I el baix
italià hi aporta un cant dels que senten càtedra. No pas per color (gens fosc)
sinó per la manera d’estar en escena i d’emetre les sibil.lines sentències del
text de Da Ponte.
Prestació correcta del cor i bon treball
de figurants per a un muntatge que valdrà la pena veure en les successives
funcions que li reserva el Liceu. I també amb un segon repartiment que promet. Fins al 31 de maig.