BOHÈME MÉS IMPRESSIONISTA QUE VERISTA AL LICEU
Sempre he pensat que, bo i sent una òpera del
verisme, La bohème no s’adscriu
plenament a aquesta escola operística, perquè Puccini hi ha fer no poques
concessions a l’impressonisme. De fet, la paleta expressiva de Debussy pobla
molts dels pentagrames de la partitura. I m’alegra que Aina Vega, autora de l’esplèndid
article “La Bohème entre el
positivisme i l’idealisme romàntic” contingut al programa de mà, reforci
aquesta idea quan diu que l’obra de Puccini “és la més impressionista del
compositor, pels colors i els matisos orquestrals, i l’atmosfera poc definida,
que es va desgranant amb suavitat per la partitura”. És clar que això pot fer
caure en l’ús abusiu d’aquells matisos i d’aquelles textures instrumentals,
fins a diluir el melodramatisme inherent a la partitura i desinflar-lo. I això és
el que passa, penso, amb la lectura que fa Marc Piollet des del fossat orquestral.
Hi ha refinament, subtilitat i irisacions matisades en el seu treball davant
del conjunt instrumental del Liceu, però a aquesta Bohème li falta tremp, visceralitat i urpa verista, per accentuar
el melodrama romàntic que hi ha al darrere.
La producció de tot un veterà com Jonathan
Miller és de manual. El director britànic, que va aparèixer a saludar en un
estat d’envelliment molt notori (farà 82 anys el proper juliol), havia dirigit a Santa Maria del Mar una versió
escenificada de la Passió segons sant
Mateu, però mai una òpera al Liceu (!). La seva Bohème, tot i estar ambientada a principis de la dècada dels 30’ del
segle XX, és clàssica i funciona, i Miller demostra dirigir partitura en mà
perquè està atent a totes les inflexions de la partitura, que demanen una
traducció gestual precisa i concisa, sense trair res de l’original. I l’escenografia
i vestuari d’Isabella Bywater i la il·luminació de Jean Kalman contribueixen a
l’excel·lència de la proposta.
A l’escenari, hi havia molts debutants i,
per tant, molt d’interès en sentir algunes de les veus protagonistes. Començant
pel Rodolfo de Matthew Polenzani, tenor de veu homogènia, ni bonica ni lletja, de
bona línia i generós en l’emissió, sobretot al tercer i quart quadres.
Tot i
cantar bé i matisant totes i cadascuna de les frases, la Mimì de Tatiana
Monogarova peca de ser una cantant amb un registre molt poc adequat per al
paper. També cal dir que físicament sembla molt allunyada de la fragilitat
trencadissa del personatge, però el principal problema, insisteixo, és una veu
molt poc lírica i allunyada estilísticament del que reclama Puccini.
Nathalie Manfrino va ser una Musetta molt
correcta escènicament, xamosa i picant, però la veu ni és bonica ni és
interessant i hom vaticina que la seva serà una carrera més aviat curta.
El darrer debutant era Paul Gay, baix baríton
de línia massa fluctuant, poc estable en el recolzament diafragmàtic, cosa que
va repercutir negativament en una “Vecchia zimarra” decebedora.
Molt bé, en canvi, el Marcello d’Artur
Rucinski i el Schaunard de David Menéndez, dos barítons ja coneguts al Liceu i
que van exhibir musicalitat i expressivitat a mans plenes. Si Rucinski tendeix
a uns aguts lleument oberts, el centre és robust i els greus hi són. I Menéndez
ha arrodonit molt més el timbre noble i lluminós que sempre ha caracteritzat la
veu del baríton asturià.