UNA PROPOSTA ESTIMULANT
La migrada aposta del Liceu per la creació
contemporània ens ha regalat una alegria, després de la fascinant Written on Skin de George Benjamin de l’any
passat. Ara, arriba Quartett, òpera
en un acte amb música de Luca Francesconi inspirada en el drama homònim de
Heiner Müller. Representant genuí del teatre post-dramàtic, Müller va basar la
seva obra (que a casa nostra vam veure representada per l’enyorada Anna Lizaran
i per Lluís Homar al Lliure de Gràcia) en la novel·la Les liaisons dangereuses de Choderlos de Laclos.
Deixem-ho clar: ni l’obra de Müller ni l’òpera
de Francesconi no són adaptacions o resums de la novel·la epistolar del segle
XVIII, sinó especulacions a partir d’un dels seus eixos motrius: la destrucció
de l’individu a partir d’una sexualitat perturbada i devastadora. El
desdoblament dels dos personatges (Merteuil en Volanges i Valmont en Tourvel)
provoca un joc de miralls que faria les delícies d’un semiòtic. Formalment, s’imposa
la violència de la paraula i Francesconi hi imprimeix una música compromesa amb
la modernitat, atonal, amb passatges sustentats en l’electrònica però,
sobretot, molt ben escrita per a la veu humana.
Des de la seva estrena a La Scala de Milà
el 2011, Quartett s’ha representat en
diverses ocasions a teatres internacionals i compta ja amb dues produccions. Al
Liceu ha arribat la de l’estrena milanesa, amb proposta dramatúrgica d’Àlex Ollé
(La Fura dels Baus), escenografia d’Alfons Flores i videoprojeccions de Franc
Aleu. Visualment, l’efecte és de gran impacte des que s’alça el teló, amb una
caixa escènica sostinguda per cables d’acer que deixen suspès a l’aire l’espai
on es desenvolupa l’acció.
Tot i l’excel·lent escriptura vocal, Quartett demana molt als seus dos únics
protagonistes, una soprano i un baríton que ocasionalment ha de recórrer al
falset per a abordar determinats passatges mel·lismàtics. Per sort, Allison
Cook i Robin Adams coneixen bé la partitura per haver-la estrenada a la Scala,
de manera que la qualitat estava garantida i els bons resultats finals també.
Quartett és també un repte per a l’orquestra, que
dialoga amb frases i passatges prèviament enregistrats en els passatges més onírics.
I aquí tan fonamental han estat el director, Peter Rundel, com els enginyers i
informàtics de l’IRCAM, Serge Lemouton, Sébastien Naves i Benoit Meudic.
Resultat? Una proposta ben estimulant, que
es pot veure fins el proper 3 de març, enmig de les funcions de Teuzzone de Vivaldi i de Thais de Massenet. Quartett hauria de ser un dels grans esdeveniments operístics de la
temporada, i seria una llàstima que passés sense pena ni glòria. La nit de l’estrena,
al principi el comportament d’una part del públic, entossudida a tossir, feia témer
el pitjor. Poc a poc, l’interès creixent es percebia. I, per tractar-se d’una òpera
d’avui, l’èxit va ser considerable.