EL TRIOMF DE L'AMBIVALÈNCIA

The Turn of the Screw és una de les òperes més complexes de Benjamin Britten. Basada en el relat homònim de Henry James, llibret (magnífica aportació de Myfanwy Piper) i música transiten a la vora de zones abismals. Caminant entre la fantasia i la realitat, la peça insinua sense mostrar una pertorbadora acció en la qual es donen cita fantasmes, la pederàstia i la dialèctica entre tradició i modernitat.

Davant de tanta ambivalència, cal ser humil i intel.ligent a l'hora de posar en escena quelcom tan complex sense deixar de ser fidel a la seva essència. David McVicar és un director d'escena dotat d'humilitat i intel ligència, però també és un home valent, capaç d'afrontar reptes que l'avalen com un dels directors teatrals més interessants del moment . L'escenografia del muntatge presentat al Teatro Real de Madrid dissenyada per Tanya McCallin és senzilla en aparença, funcional i al servei d'una excel lent direcció d'actors, acompanyada per la sensacional il luminació d'Adam Silverman: una visió que subratlla el clima de terror inherent a la peça, amb llums i ombres que ajuden a perfilar la que sens dubte és l'òpera més terrorífica de tots els temps.
Però The Turn of the Screw també és ambivalència en la seva música, subtil i inquietant i reduïda en el terreny orquestral a un conjunt de cambra. Josep Pons va dirigir la mateixa obra en una de les temporades a l'exili del Liceu: va ser el 1996, al Teatre Victòria de Barcelona, i ara repeteix amb excel.lents resultats, a l'espera que quan oficialment assumeixi les regnes musicals del Liceu el 2012 ofereixi treballs tan interessants com aquest. Minuciosa en el detall i coherent en el discurs, la direcció de Pons incideix en tots els aspectes de la partitura, sense que se li escapin subtileses, davant d'una formació excel.lent.
En escena, bones veus: aspra al principi i progressivament dúctil la institutriu d'Emma Bell, bon ofici i veterania al servei de Mrs Grose de Marie McLaughlin, extarordinaris Miles i Flora (Peter Shafran i Nazan Fikret) i notables Quint i Miss Jessel de John Mark Ainsley i Daniela Sindram respectivament. Va triomfar l'ambivalència. Com ha de ser.

EL MONSTRE HA TORNAT

Lulu, basada en la "tragèdia monstre" formada per La caixa de Pandora i L'esperit de la terra de Frank Wedekind i amb llibret i música d'Alban Berg, ha tornat al Liceu amb el discutit muntatge d'Olivier Py procedent de Ginebra. Ho ha fet per mostrar-se amb tota la seva sincera cruesa gràcies a un muntatge amb referents pictòrics expressionistes que atravessen transversalment un espectacle atrevit, provocatiu, acolorit amb la violència del quadre El funeral d'Oskar Panizza de George Grosz. Un enorme fresc pel qual circulen aquestes criatures grotesques que surten de la "caixa de Pandora "oberta per Lulú, un ésser fascinantment amoral i aliè del tot al dolor que ella mateixa provoca i sota el qual va ser concebuda. Olivier Py defineix com "apocal.lipsi feliç" la seva visió de l'òpera, ambientada en un context decadent però vist sota la màscara del grotesc. Fins que, al final, la mort de Lulú ens sembla com un acte necessari, com un sacrifici en què la víctima és inevitablement immolada. No es tracta de violència de gènere, sinó d'abstracció de la destrucció d'una part de la natura. Més que en cap altre muntatge de la mateixa òpera, el d'Olivier Py presenta Lulú com aquest àngel terrible, un "anticrist".

El sexe, en conseqüència, és el de menys, i d'aquí la frase "I hate sex" ("Odio el sexe") que destaca entre els altres eslògans penjats amb neons en el marc de l'esplèndid decorat de Pierre-André Weitz revestit de colors en els seus extrems més violents.

L'element més "polèmic" amb què s'ha venut l'espectacle és la inclusió d'una pel.lícula pornogràfica projectada al tercer acte, però que tan sols s'insinua en el context d'una pornografia mecanitzada, freda i gèlida i que, lluny d'excitar deixa indiferent, com Lulú davant d'una sexualitat que la fa dipositària d'un desig per al qual ella no és més que una nina mecànica que es fa malbé de mica en mica fins a la seva definitiva destrucció.

Gran treball musical

Michael Boder ha treballat a fons la partitura, fent-se-la seva i transmetent-la a una orquestra que, el dia de l'estrena semblava potser massa continguda i prudent davant del repte. Boder, però, va saber demostrar les seves idees amb la versió de la peça acabada per Friedrich Cerha. En escena, molt més que una "cantactriu", perquè Patricia Petibon ÉS Lulú, a la que assumeix des de la perspectiva de la "nena-dona" que és el personatge, i que defensa amb el millor argument: una veu versàtil, dúctil i que no deixa d'arriscar sense prendre mal. Va ser una llàstima que el Doctor Schön de Michael Volle esperi per a la segona representació. Al seu lloc, Ashley Holland no va fer un mal paper, però una mica més d'autoritat no li hauria anat pas malament. La tessitura inclement d'Alwa va ser assumida per Paul Groves, a qui disculpem algunes tibantors al registre sobreagut però a qui cal aplaudir pel lirisme que va saber donar al fill de Schön. Tot un veterà com Franz Grundheber va ser el Schigolch-clown de mitjans sobrats, i Julia Juon va saber cuinar el paper de Geschwitz amb els condiments de patetisme a què obliga el paper.

Grata sorpresa per a l'Atleta d'Andreas Hörl i pels cinc papers (Goll, Príncep, Majordom, Marquès, Professor) interpretats per un versàtil Robert Wörle en el context d'aquesta galeria impossible manipulada per Lulú, víctima i botxí de si mateixa, en un retorn esperat i feliç, malgrat les desercions en els entreactes. Ben cert, la de Berg no és una òpera fàcil i que requereix preparació prèvia. Precisament per això, potser calia haver anat al teatre amb els deures fets...