NO M'AGRADA BELLINI

Hi ha coses (com allò d’aquell que parlava en català) que un només pot fer en la intimitat. I jo he dit en la intimitat que Bellini no m’agrada. I no serà que no m’hi hagi posat: ho he intentat, ho intento, però, per molt que estigui lluny de deixar anar la tovallola, no hi ha forma que les vaporoses melodies del compositor de Catània m’arribin, ni al cor ni al cervell. No és un prejudici, però sí que és un fet inapel.lable. No vaig anar, doncs, amb els ànims gaire predisposats a gaudir d’Il pirata de Sabadell i penso que si d’ençà d’aquelles funcions de 1971 al Liceu amb Montserrat Caballé la tercera òpera de Bellini no s’havia representat a casa nostra, podríem deixar-la reposar 38 anys més. Si la vida encara em concedeix el privilegi de ser en aquest món, en tindré 78 i potser des de la meva ancianitat començaré a valorar el que avui se’m nega, que és el privilegi de gaudir d’Il pirata.

La representació a la Faràndula, però, ha tingut dignitat. I aquesta podria ser la síntesi d’unes funcions revestides per l’economia d’esforços en la posada en escena de Carles Ortiz, poc imaginativa, per bé que el llibret de Felice Romani no permeti moltes alegries. Decorats i vestuari, per cert, sonava a reciclatge d’altres muntatges de la Faràndula, especialment els dirigits per Stefano Poda. Tot plegat, però, amb ordre i sense escarafalls.

Sergio Monterisi s’endevina com un director d’ofici, d’aquells que fan la seva feina sense concessions a la galeria però sense genialitats. I així va respondre la Simfònica del Vallès. El cor d’Amics de l’Òpera segueix necessitant una reforma urgent, encara que les bones maneres de Daniel Martínez estan fora de dubte, especialment en una òpera que coralment és complexa i molt completa.

El debut de Saioa Hernández era esperat com calia, atesa la dificultat de la part d’Imogene. La soprano madrilenya té una veu rica en harmònics, però força massa una emissió de coll que de vegades fa dubtosa l’afinació. Meritòria tascam en tot cas, així com la d’Albert Casals, que va arriscar molt en la pell d’un Gualtiero correcte però sense que el seu cant fos la festa que requereix una part com aquesta, a la que se li va afegir, per cert, l’escena del suïcidi final, que no coneixíem (sempre havíem pensat que l’òpera acabava amb el recitatiu, ària “de la bogeria” i cabaletta d’Imogene). Ismael Pons va ser un Ernesto complidor i prou al costat de la notable Adele d’Eugènia Montenegro i del fluix Itulbo d’Ezequiel Casamada.

Els Amics de l’Òpera de Sabadell sempre s’han distingit per omplir el buit que d’altres teatres propers no ofereixen pel que fa a repertori. Ara han reexhumat una òpera com Il pirata. Resulta interessant haver-ho fet, ni que sigui per verifcar una vegada més que Bellini no m’agrada.

TEMPORADA OBERTA SOTA UN ARBRE

El Teatre de Santa Creu (avui Principal) de Barcelona va acollir el 1791, quatre anys després de la seva estrena a Viena, les primeres representacions a Catalunya de L'arbore di Diana de Vicent Martín i Soler. Des d'aleshores, i fins entrat els anys 80, l'òpera del compositor valencià havia quedat enterrada sota un oblit injust. La reexhumació de "Martini lo Spagnuolo" (com se'l coneixia a Viena) està col.locant les coses al seu lloc, tant a Madrid, València o Barcelona. La "Martini Renaissance" ens permet conèixer aquestes òperes (aviat tindrem entre nosaltre Il burbero di buon core que ja circula en DVD en la mateixa producció que veurem al Liceu) del contemporani de Mozart. En el cas de L'arbore di Diana (que el desembre del 2008 vaig poder veure a València) s'ha de reconèixer que la partitura és extraordinària (pel meu gust no tant com Una cosa rara), en part gràcies al llibret de Lorenzo Da Ponte, directament amoral i amb evidents dobles lectures en què el joc i la complicitat amb l'espectador estan servides. És clar que davant dels ulls d'un espectador del segle XXI molts referents mitològics i històrics poden escapar-se, i d'aquí la importància de lectures escèniques que permetin jugar amb criteris de decodificació per tal que la gràcia escumejant del text (la música segueix sent una delícia) s'absorveixi amb total transparència.

El muntatge que dirigeix escènicament Francisco Negrín incideix en l'aspecte desenfadat, sensual i canalla, amb concessions "petardes", al pop i al manga. És una opció interessant, tot i que la seva resolució no sempre és eficient i el ritme decau ostensiblement a la primera meitat del segon acte. El principal problema de l'espectacle és que el Gran Teatre del Liceu té un escenari massa gran i una sala de gran capacitat per percebre tots i cadascun dels matisos d'un muntatge que un espai molt més petit hauria estat més eficaç.

Harry Bicket ha ofert una lectura vigorosa de la partitura, amb temps dinàmics i detalls expressius seguits amb una correcció per una orquestra que, si no va estar brillant, tampoc no va desentonar amb el clima general.

La festa vocal que hauria de ser tot Arbore di Diana… va quedar en un aperitiu que no va acabar de saciar la gana que tenim d'excel.lències canores. Laura Aikin va ser una Diana de mitjans sobrats en agilitat i extensió per a una part gens fàcil. Al principi de la funció va pecar d'una certa fredor i de volum escàs, tot i reconèixer que la immensitat del decorat va jugar contra seu. En tot cas, va anar a més. No va fer-ho el Silvio de Charles Workman, amb una emissió de coll poc grata, si bé ho va compensar la seva parella escènic, un Steve Davislim en la pell d'un Endimió de noblesa i lirisme provats. Molt bé les tres nimfes, en un conjunt ben enfilat per Ainhoa Garmendia (Britomarte), Marisa Martins (Clizia) i Jossie Perez (Cloe)al costat de l'imposible Amore del sopranista Michael Maniaci. (Por cert, ¿per què al segon repartiment es confia el paper a una soprano?). Debutava al Liceu Marco Vinco, sensacional en la part de Doristo, una de les más carismàtiques d'una partitura tan singular com aquesta. Feliçment reexhumada, tot i que un sempre n'espera més.