CARMEN DE NOTA A SABADELL

Amb un doble repartiment que inclou cantants debutants en alguns dels papers protagonistes de Carmen, la cèlebre i última òpera de Georges Bizet ha tornat a la Faràndula de Sabadell abans d’iniciar el periple per diversos teatres d’òpera catalans. L’operació es pot considerar exitosa perquè els Amics de l’Òpera han superat, i amb nota, la difícil empresa de tirar endavant un títol que no per més conegut és menys difícil ni complex, al contrari.
Aquest cop, Carles Ortiz i Jordi Galobart l’han encertada de ple ambientant en els espais i èpoques originals l’acció de l’òpera, si bé aquesta es movia en el marc d’un rodatge cinematogràfic. Tan sols el quart acte veia alterada la seva disposició original, perquè el quadre representava l’estrena de la pel.lícula en un ambient glamurós i amb catifa vermella inclosa. La Carmen personatge es comporta doncs com la Carmen actriu, de manera que el joc verista que confon teatre i vida estava servit.
Esforçat el paper del cor d’Amics de l’Òpera, cada cop més rejovenit, si bé necessita encara renovar alguns membres en benefici d’una unitat més gran pel que fa al color vocal. La Simfònica del Vallès va ser dirigida amb mà enèrgica per Elio Orciuolo, que a mesura que avançava la representació accelerava les dinàmiques, com si tingués pressa per acabar. És una llàstima que l’amplificació orquestral de l’escenari arribi a la platea, perquè això desllueix una prestació que en aquesta ocasió ha estat de notable alt.
Debutava en el paper titular la gironina Gemma Coma-Alabert. És una Carmen encara per madurar, però resol bé les parts sinuoses d’una partitura extenunant que va defensar amb professionalitat i entrega, fent-se servir de l’elegància i el bon gust que de vegades s’oblida per a l agitana cigarrera. El Don José de l’argentí Raúl Gabriel Iriarte (amb un físic alarmantment semblant al d'Artur Mas) va lluir-se, tot i que resulta de vegades una mica fred per a l’apassionament del brigadier navarrès. La Micaëla d’Ekaterina Isachenko va tenir la dolçor i ductilitat necessàries per al personatge, al costat del bon Escamillo d’Ismael Pons, curt de greus però amb un instrument de bronze ben polit per a la resta dels registres. Entre els secundaris, una especial salutació per a la Mercédès d’Assumpta Cumí i, sobretot, per a la Frasquita de Júlia Farrés.

UN BON XICOT AL SERVEI DEL MAL

Per molt que el disc es tituli Bad Boys, Bryn Terfel sempre serà un bon xicot. La humanitat desbordant del baríton gal.lès fa que quan es fiqui en la pell del Don Basilio d'El barber de Sevilla, del Mefistòfil de Faust i Mefistofele, del Kaspar d'El caçador furtiu, del Mackie Messer de L'òpera de tres rals o del Leporello de Don Giovanni (que no és dolent però sí una mica aprofitat) sentim el caràcter grotesc amb què els compositors van tenyir els seus personatges.

Amb el Iago de l'Otello verdià o amb l'Scarpia de la pucciniana Tosca les coses canvien, i Terfel es revesteix de maldat pura. Aquesta és la seva grandesa i aquest l'encert del disc compacte que acaba d'editar Deutsche Grammophon amb acompanyament de l'Orquestra i el Cor de la Ràdio Sueca que dirigeix Paul Daniel.
Darrerament, tenim força alegries discogràfiques: al blog Mozartmania acabo de comentar el darrer disc de Diana Damrau i ara Terfel contribueix al gaudi amb un disc que, a més d'òpera, inclou fragments de musicals de Sullivan, Claude-Michel Schönberg i, sobretot, Sondheim: l'"Epiphany" de Sweeney Todd és del millor d'un disc que es permet unes gotes de divisme quan, al final, l'escena de l'aparició del Commendatore a Don Giovanni ens deixa sentir Bryn Terfel en la pell dels tres personatges que la protagonitzen: Leporello, el Comanador i Don Joan. Una operació tecnològica que en el seu moment ja va tastar Boris Christoff quan va enregitsrar Boris Godunov a les ordres d'André Cluytens, entaforant-se en la pell de Varlaam, Pimen i del tsar Boris. De la mateixa manera que perdonàvem al baix búlgar la seva megal.lomania, acceptem com a anècdota i curiositat aquest caprici de Bryn Terfel, que no és tan "Bad Boy" com ens vol fer creure. Senzillament perquè ens permet gaudir d'una hora de bona música excel.lentment interpretada. Amb tots els excessos que es vulguin: però... què és un divo sinó pur excés per a gaudi de molts?