CARMEN ENTRE MASCLES

Casualitats de la meva vida més enllà de l'òpera, que és la universitària: un congrés sobre cinema musical em va dur, fa quinze dies, a Arezzo, on vaig presentar una comunicació sobre Carmen Jones en relació amb la Carmen de Bizet. El treball em va possibilitar revisitar, a més de la pel.lícula de Preminger, tota la filmografia disponible sobre la gitana cigarrera (des de De Mille fins a Aranda passant per Chaplin, Vidor, Brook o Saura entre d'altres) i també la revisió de l'òpera. Tantes setmanes amb Carmen provoquen una mena de síndrome d'Estocolm, agreujada per les versions de l'òpera vistes en menys d'un any a Milà i Sabadell. La del Liceu era el punt final a una etapa de màxima empatia amb una música, una història i un personatge que sempre m'han fascinat, potser per l'afinitat que trobo amb l'altre gran ésser lliure de la història de la música i la literatura com és Don Joan.

Bellesa i funció social
Si una cosa m'agrada del muntatge de Calixto Bieito (i que ja vaig aplaudir a Peralada fa onze anys) és la llibertat sense condicions de la gitana de Triana. Ja sé que això pot sonar a descobrir la sopa d'all, però hi ha espectacles que marquen, i el de Bieito - així com la revisió de Távora- va ser un d'ells. Perquè la llibertat de Carmen és, en l'espectacle que obre la temporada lírica del Liceu, revolta i clam contra la violència de gènere que practica un Don José cap a qui no podem sentir pietat. Senzillament perquè és un delinqüent de la més baixa estofa, com els que protagonitzen les malaurades notícies que llegim dia a dia a la premsa. I això ni és oportunisme ni és demagògia, sinó assumir des de l'art una funció social, que és la de pensar i fer pensar. Per això, Calixto Bieito situa Carmen en un món mascle, entre l'escòria dels militars de la "legión" (els nuvis de la mort) i entre un patriotisme que fa de la bandera tant un estendard per penjar una dona-objecte com un souvenir per a les sueques que arribaven a l'Espanya carpetovetònica dels 50' i 60'. El món "cañí", en definitiva, que amagava la merda d'un règim sota una estora de vidre i plom. Tot plegat, amb una bellesa plàstica a la que Bieito mai no ha renunciat, i que en aquest muntatge es sintetitza amb el legionari nu torejant a la llum de la lluna i davant d'un toro Osborne, mentre l'orquestra toca el preludi del tercer acte. Potser peco d'ingenuïtat si em sorprèn que algú escridassi un moment com aquest: la nuesa? (i les escultures clàssiques dels museus d'arreu?) El toro? (ressons de les polèmiques prohibicions del Parlament sobre matèria taurina amb l'hipòcrita blindatge dels correbous?) Francament, hi ha coses que segueixo sense entendre... o sense voler entendre, per por a prendre mal...

Veus i orquestra
Ras i curt: aquesta ha estat una Carmen de grans veus, començant -sí, vull començar per aquí- per una de les millors prestacions del cor del Liceu en les darreres temporades. Si el primer i tercer actes van ser brillants, el quart va ser excepcional. Llàstima que no pugui dir el mateix d'una orquestra que, si bé va sonar compacta i enèrgica a l'obertura i en els preludis, va restar monolítica en la resta de l'òpera, amb una direcció sense matisos per part de Marc Piollet, debutant al Liceu.
Esperava molt, potser massa, de Béatrice Uria-Monzon, subjugant fa set anys amb el Hamlet de Thomas i esplèndida en fa dos amb Tannhäuser. Potser, després d'haver cantat més de tres-cents vegades el rol de Carmen, l'òpera de Bizet ja li va una mica galdosa. No li falta sensualitat ni musicalitat, però sí greus i carnalitat per ser, de debò, la gitana cigarrera. Almenys, a jutjar pel que vaig sentir la nit de l'estrena: tot massa contingut. Res a veure, en canvi, amb el Don José de Roberto Alagna, que debutava el paper fa onze amb aquesta mateixa producció. Hi torna ara, demostrant que s'ha fet amo i senyor del paper, del que indubtablement és (juntament amb Jonas Kaufmann) un dels intèrprets de referència: musicalitat, bona línia i atac sense problemes al si bemoll són algunes de les millors cartes que va jugar el tenor franco-italià per sortir vencedor sense discussió, fins i tot per als més reacis (em consta que ahir al Liceu n'hi havia).
Sorpresa també davant de la Micaëla de María Bayo -prevista per al segon repartiment-, tot i un insignificant sotrac en la seva ària: la soprano navarresa no té el timbre esperable per a aquest tipus de repertori, però defensa el rol amb gust i sensibilitat: tot un privilegi. En canvi, a l'Escamillo d'Erwin Schrott li va faltar rotunditat en els greus i li va sobrar manca d'homogeneïtat: vaig conèixer aquest cantant aquest estiu a Salzburg i em va fer l'efecte que està massa convençut de ser un baix baríton, quan en realitat és molt més baríton que no pas baix.
Excel.lents secundaris: la deliciosa Frasquita d'Eliana Bayón va eclipsar la complidora Mercédès d'Itxaro Mentxaka, al costat del sempre perfecte Francisco Vas com a Remendado, ben conjuntats i molt en la seva pell gràcies a la contundent i excel.lent direcció actoral de Bieito.
Tenim Carmen per dies, als que caldrà sumar les set funcions del mes de juliol: caldrà tornar-hi.

IFIGÈNIA A MITGES

L'opció per la que, el 1974, va optar Pina Bausch d'utilitzar la música de la Ifigénie à Tauride de Gluck -en la seva traducció alemanya fruit de la versió vienesa de 1781- em sembla no tan sols legítima, sinó fins i tot suggerent i fascinant. Va fer el mateix amb Orfeo ed Euridice i ara, vistos els dos espectacles (conec l'Orfeo per la seva edició en DVD), reconec que em sembla molt més interessant el segon muntatge. Perquè en Orpheus und Eurydike els cantants estan en escena i interactuen amb els ballarins, de manera que la duplicitat és molt més explícita i accentua el rerefons dramàtic de la peça original.

En el cas de la Iphigenie auf Tauris, aquesta duplicitat no es produeix atesa la posició dels cantants, situats a les llotges de prosceni. Tanmateix, la plàstica de l'espectacle està revestida d'un tràgic preciosisme que segueix corglaçant l'espectador. I és que, tot i la mort relativament recent de Pina Bausch, el llenguatge artístic de la coreògrafa alemanya, el compromís ètico-estètic i la seva recerca sobre la fragilitat humana a través del llenguatge del cos romanen intactes en un espectacle senzillament fascinant, que emociona visualment i que ho faria també musicalment si el nivell gestual-visual i musical estiguessin a la mateixa alçada. I això, malauradament, no es produeix al Liceu.

L'opció de mantenir els cantants fora de l'escenari pot resultar eficaç si el cant hi és implicat. Però els intèrprets d'ahir al vespre semblaven més aviat imbuïts de l'asèpsia d'una versió en concert, sense deixar-hi la pell. És clar que la direcció de Jan Michael Horstmann tampoc no permet gaires alegries, ni la resposta d'una Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida potser massa poc avesada a la música destinada al teatre. La bona resposta del Cor de Cambra del Palau de la Música no va ser, per tant, suficient per aconseguir la quadratura dels cercle. Ni la dels solistes, malgrat la qualitat indiscutible de noms com els d'Elisabete Matos o Christopher Maltman. La soprano portuguesa va patir algun desajust en els greus, i el recitatiu que obre el tercer acte es va iniciar amb una afinació vacil.lant. No es pot dir que el rol titular de Gluck escaigui al tipus de repertori que aborda -amb èxit- la soprano lusitana. Per altra banda, Christopther Maltman és un Orestes de pes, rotund i autoritari, per bé que la veu del baríton alemany acusi algunes asprors en el registre agut d'una part que requereix menys cavernositats i en canvi brillantor rutilant, pròpia d'un baríton líric (i Maltman no ho és). Nikolai Schukoff és un tenor de llenya, musical i intuïtiu, però el timbre és ingrat per a la part de Pylades.
Sortir a saludar per duplicat, és a dir el cantant al costat del ballarí, és fer trampa. Perquè l'espectador no pot expressar amb equanimitat el valor d'un treball artístic per damunt d'un altre. I si les ovacions van acabar per fer posar dempeus part d'un teatre (amb poc més de la meitat de l'aforament ocupat, per cert), no va ser per la música sinó pel gest, contundent, del Tanztheater Wuppertal. Com el Cid, Pina Bausch segueix guanyant batalles fins i tot morta.