EL TRIOMF DE L'AMBIVALÈNCIA
![](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgjLO9iLaHzykNDfyA5Rx_iBLGM_go2SxzrR4p7r0Ht2Cx-iFff8SQxlQeDmyaD0pSOfkw3Buyx1z1uH0abOo9RsVrHoUgaaWBatGVgHrfdkOtrIke2nv9pm5mieBYRzN00Cci_/s320/turn.jpg)
Davant de tanta ambivalència, cal ser humil i intel.ligent a l'hora de posar en escena quelcom tan complex sense deixar de ser fidel a la seva essència. David McVicar és un director d'escena dotat d'humilitat i intel ligència, però també és un home valent, capaç d'afrontar reptes que l'avalen com un dels directors teatrals més interessants del moment . L'escenografia del muntatge presentat al Teatro Real de Madrid dissenyada per Tanya McCallin és senzilla en aparença, funcional i al servei d'una excel lent direcció d'actors, acompanyada per la sensacional il luminació d'Adam Silverman: una visió que subratlla el clima de terror inherent a la peça, amb llums i ombres que ajuden a perfilar la que sens dubte és l'òpera més terrorífica de tots els temps.
Però The Turn of the Screw també és ambivalència en la seva música, subtil i inquietant i reduïda en el terreny orquestral a un conjunt de cambra. Josep Pons va dirigir la mateixa obra en una de les temporades a l'exili del Liceu: va ser el 1996, al Teatre Victòria de Barcelona, i ara repeteix amb excel.lents resultats, a l'espera que quan oficialment assumeixi les regnes musicals del Liceu el 2012 ofereixi treballs tan interessants com aquest. Minuciosa en el detall i coherent en el discurs, la direcció de Pons incideix en tots els aspectes de la partitura, sense que se li escapin subtileses, davant d'una formació excel.lent.
En escena, bones veus: aspra al principi i progressivament dúctil la institutriu d'Emma Bell, bon ofici i veterania al servei de Mrs Grose de Marie McLaughlin, extarordinaris Miles i Flora (Peter Shafran i Nazan Fikret) i notables Quint i Miss Jessel de John Mark Ainsley i Daniela Sindram respectivament. Va triomfar l'ambivalència. Com ha de ser.
Però The Turn of the Screw també és ambivalència en la seva música, subtil i inquietant i reduïda en el terreny orquestral a un conjunt de cambra. Josep Pons va dirigir la mateixa obra en una de les temporades a l'exili del Liceu: va ser el 1996, al Teatre Victòria de Barcelona, i ara repeteix amb excel.lents resultats, a l'espera que quan oficialment assumeixi les regnes musicals del Liceu el 2012 ofereixi treballs tan interessants com aquest. Minuciosa en el detall i coherent en el discurs, la direcció de Pons incideix en tots els aspectes de la partitura, sense que se li escapin subtileses, davant d'una formació excel.lent.
En escena, bones veus: aspra al principi i progressivament dúctil la institutriu d'Emma Bell, bon ofici i veterania al servei de Mrs Grose de Marie McLaughlin, extarordinaris Miles i Flora (Peter Shafran i Nazan Fikret) i notables Quint i Miss Jessel de John Mark Ainsley i Daniela Sindram respectivament. Va triomfar l'ambivalència. Com ha de ser.