DESAFIANT LA CRISI

Com si sentissin ploure davant d’aquest fantasma de la crisi, aquesta gent tossuda d’Amics de l’Òpera de Sabadell mantenen fidel i alt el seu compromís cap a l’òpera i el seu públic habitual, amb una nova temporada que els durà al 30è aniversari de la seva fundació. I ho fan amb tres títols de repertori i no pas fàcils, començant per L’elisir d’amore. L’òpera còmica de Donizetti ha de contagiar humor i vitalitat, i es va aconseguir amb una escumejant direcció musical de Rubén Gimeno. El rendiment va ser correcte per part de la Simfònica del Vallès i del Cor d’Amics de l’Òpera davant d’una partitura d’exigència relativa per a les masses instrumental i coral.
El que no és relatiu és el que s’exigeix als cantants, i el cert és que es va aconseguir una admirable unitat. Elisa Vélez i Albert Casals no tenen les veus més boniques del món (ell tendeix a emetre sons massa engolats), però la projecció és impecable, la línia immaculada i la gràcia indiscutible. Toni Marsol va ser un Dulcamara de pes, molt carismàtic i bellugadís, i Carles Daza un Belcore elegant i que fa pujar el llistó a la trajectòria d’aquest baríton en qui cada cop confiem més. El mateix que ens passa amb la soprano Eugènia Montenegro, Giannetta a qui el paper queda massa curt.
La posada en escena de Carles Ortiz, si obviem la descoordinada coreografia del final del primer acte, treu partit de la graciosa història de Romani amb detalls ben trobats i amb la intenció de passar-ho bé i de transmetre la gràcia escumejant de la partitura. I la cosa no queda tan sols en intencions, sinó que s’encarna en bons resultats. L’esforç de tots es nota i s’agraeix perquè, en temps de crisi, el riure esdevé terapèutic.

DALÍ, ARA A BARCELONA

En el seu moment, vàrem veure i aplaudir Yo, Dalí quan es va estrenar a La Zarzuela de Madrid. Recuperada si us plau per força per a la seva presentació al Gran Teatre del Liceu, l’espectacle ha guanyat en diversos aspectes. En primer lloc, el depurat treball de Miquel Ortega davant d’una orquestra com la del Liceu, si bé s’ha acusat la manca d’assajos per a una òpera molt exigent; en segon, per la caracterització dels personatges, especialment el Dalí que encarna amb convicció Joan Martín-Royo. En canvi, la posada en escena de Xavier Albertí, sintètica, intel.ligent i molt linial, perd consistència i emoció en un espai massa gran com el del Liceu.
Escoltada de nou, l’òpera de Xavier Benguerel i llibret de Jaime Salom segueix sent molt defensable, sobretot per les textures instrumentals i l’emoció progressiva, aconseguida especialment a partir de l’arribada de Dalí a Nova York. Amb tot, i com ja vam intuir en escoltar-la a Madrid, l’òpera tracta en excés la veu com a instrument, cosa que dificulta el treball dels intèrprets i, d’altra banda, no sempre permet que l’atenció de l’espectador es mantingui al mateix nivell, davant d’un cant massa integrat en l’orquestra.

Calia, però, estrenar aquesta òpera a casa nostra, tant per la seva vàlua com pel que significa generacionalment el seu compositor. I l’equip aplegat a l’escenari liceistic ha tingut la qualitat requerida. Joan Martin-Royo, a banda d’un actor excel.lent, és un baríton de veu fresca (tot i que de volum no sempre audible) i s’ha fet seu el personatge del pintor empordanès. Marisa Martins dibuixa una Gala sinuosa i sensual, però també autoritària, amb domini de l’exigent cant intervàlic exigit per la partitura. Antoni Comas en la pell d’Éluard i de Superstar resol amb convicció les seves intervencions al costat d’un equip complementat eficaçment per José Antonio García, Àlex Sanmartí, Vicenç Esteve Madrid i Mariano Viñuales entre d’altres.
No va ser, acceptem-ho, una vetllada especialment càlida per part del públic, que més aviat va respondre amb correcció i sense entusiasme (ben diferent al que va succeir a Madrid, per cert). Certament, una partitura com la de Yo, Dalí no és fàcil per a ningú. Però tampoc n’hi havia per desertar, com van fer alguns, en plena representació.

"FAUST" SENSE FASTOS

Va ser sense fastos. Va ser una inauguració de temporada liceista més aviat tristoia. I això que sobre el paper i sobre l’escenari, hi havia motius per festejar la cosa de valent. Un Faust en versió de concert i encara retallat, a mode de “hit parade” (això sí, amb fragments ben seleccionats) per a temps de crisi. I jo pregunto: no ho haurien pogut fer amb un dels altres títols de la temporada?

Llàstima. Perquè de veus n’hi havia i ben bones, començant per un Piotr Beczala que debutava a Barcelona amb el paper titular de l’òpera de Gounod. Seguretat, aguts impecablement projectats, bona línia i gust exquisit van presidir una actuació senzillament memorable. Krassimira Stoyanova sempre ha fet de l’exquisida -però freda- correcció la seva tarja de presentació, i de nou la seva Marguerite (incloent l’ària poc prodigada del quart acte “Il ne revient pas”) va excel.lir pel refinament i la feina ben feta, en la que potser sigui la interpretació més lluïda al Liceu de la soprano búlgara.

Temíem el pitjor d’un Erwin Schrott que cada cop està convertint-se en caricatura de si mateix. Però el cert és que el paper de Mefistòfil serveix en safata un histrionisme al qual s’apunta de seguida el baix-baríton uruguaià. El “senyor Netrebko” s’entesta en demostrar que és més baix que baríton (quan és a l’inrevés), però en aquest cas la seva va ser una molt bona prestació en la pell d’en Banyeta. L’altre luxe en aquesta festa vocal va ser el Valentin de Ludovic Tézier, impecable en el fraseig i en la musicalitat que va saber donar al germà de Marguerite.

Complements perfectes, d’altra banda, el Siebel de Karine Deshayes i la Marthe de Julia Juon davant la direcció delictiva de Pierre Vallet, que no sabia si dirigia als cantants o si eren ells qui el dirigien, amb rendiment absolutament irregular de cor i orquestra. La inactivitat del mes de setembre potser està passant factura.