BOHÈME ENMIG DE CONVULSIONS

La cosa hauria pogut acabar en tragèdia però finalment no va passar de melodrama de cartró pedra: era (és) una setmana complicada pel coi de congrés de telefonia, per l'amenaça de vaga de TMB i per una altra vaga, la dels treballadors del Liceu. La bohème, doncs, perillava, cosa que hauria suposat un cop encara més dur dels que darrerament ha rebut el teatre. I al final res. Matisem: molt, perquè la retirada de l'ERO és un nyap descomunal, que redueix a personatges d'opereta els qui s'arreceraven a les poltrones de la dràstica mesura com l'única possible.

Però hem tingut Bohème. Aquesta apoteosi del melodrama obliga a treure's el mocador quan les coses van com han d'anar. I no es pot dir que al Liceu vagin malament, però és una Bohème sumament correcta però a la que li costa aixecar el vol.

La, de vegades, despistada direcció musical de Víctor Pablo Pérez no va ser del tot inspirada davant dels complidors membres de cor i orquestra. I alguns solistes van trigar a escalfar motors, començant per Ramón Vargas en la pell d'un Rodolfo suficientment correcte i prou. Esperàvem menys de Fiorenza Cedolins, i la veritat és que va donar-ho tot malgrat les seves limitacions: sensible a "Mi chiamano Mimì" i molt fina a "Donde lieta uscì". Qui va donar-ho tot des del principi va ser la parella Marcello-Musetta: ja seria hora que a Christopher Maltman se li donés un paper protagonista al Liceu. Al costat de la generosa Ainhoa Arteta, el binomi va funcionar a les mil meravelles. I molt bé el Schaunard de Gabriel Bermúdez i el Colline de Carlo Colombara.

La producció, ja coneguda, de Giancarlo del Monaco té la virtut de ser la previsible per a una òpera com aquesta, amb quadres plàstics ben servits al segon i tercer actes i amb direcció d'actors atenta als detalls, alguns innecessaris, però que ajuden a explicar, i bé, què és La bohème: l'apoteosi del melodrama. Llàstima que els mocadors tornessin eixuts a casa.

TRISTA SETMANA

La setmana ha tornat a ser convulsa. I de quina manera. I això que encara no s’ha acabat. Els darrers esdeveniments de L’Auditori i del Liceu no fan més que constatar la mala salut en la gestió dels nostres primers equipaments culturals. Que per una banda s’hagin utilitzat de manera incorrecta fons públics d’una tarja de crèdit i que per una altra es faci enrere un ERO després d’haver-se anunciat aquesta mesura com l’única viable, demostra que n’hi ha que de manar no en saben. I si no en saben, el que han de fer són les maletes.
Sap greu que de tot plegat els perjudicats siguin d’una banda els espectadors, la confiança dels quals queda minada; d’una altra les pròpies institucions, que estan molt per damunt de les persones que les governen; i finalment l’art al qual serveixen, ja sigui música simfònica o de cambra, òpera o qualsevol manifestació cultural. Alguna cosa haurem fet malament en permetre que els nostres transatlàntics de luxe siguin capitanejats per aprenents de grumet.

EDITORIAL I ENTREVISTA A J.F. MARCO

Aquí teniu l'entrevista a Joan Francesc Marco, emesa avui a Una tarda a l'òpera:
http://www.catradio.cat/audio/608831/Joan-Francesc-Marco-parla-de-la-crisi-al-Liceu

I aquí l'editorial del programa d'avui, també referida al Liceu:
http://www.catradio.cat/audio/608655/Leditorial-del-12-de-febrer

AVORRIDÍSSIM "DON GIOVANNI" VALENCIÀ

El desembre del 2006, l'esfondrament d'una part de l'escenari del Palau de les Arts de València va impedir que el muntatge que el prestigiós Jonathan Miller havia preparat de Don Giovanni es pogués veure amb normalitat. La cosa va quedar reduïda al (vistós) vestuari de Clare Mitchell i a la intel.ligència de Miller que, col.locant els cantants al prosceni, va fer de la necessitat virtut i va aconseguir més d'una ovació d'un espectacle vist a mitges, però que prometia.

Poc més de cinc anys més tard, s'ha estrenat finalment aquella producció. El decorat únic del mateix Miller tanca l'acció de l'òpera entre tres murs amb obertures diverses (portes, finestres) però amb escassa rellevància i amb una il.luminació desproveïda de la necessària capacitat d'incidir en el traçat dramàtic de l'òpera de Mozart. No hi ha treball sobre els personatges ni direcció d'actors remarcable i la lectura, totalment plana, acaba per avorrir no perquè estigui farcida de tòpics (no n'hi ha), sinó per una absència total d'idees. Avorridíssim, cosa greu tractant-se de Don Giovanni.

La mateixa manca d'idees de Zubin Mehta que, davant de la (ara) no tan esplèndida Orquestra de la Comunitat Valenciana, va imprimir temps lentíssims, sense relleu i amb nul.la capacitat narrativa. Un cop més, avorridíssim.

Tant desmenjament es va contagiar a un equip de cantants més o menys unitari però sense relleus, a excepció del Don Ottavio de Dmitri Korchak (molt millor a "Dalla sua pace" que no pas a "Il mio tesoro") i del Leporello de David Bizic. L'impersonal Don Giovanni de Nicola Ulivieri no va arrencar el vol en cap moment, ni tan sols en l'escena del sopar al costat de la veu amplificada d'un excessivament vibrant Alexánder Tsymbalyuk (Commendatore). Sonia Ganassi s'hauria de plantejar deixar de cantar Donna Elvira, un paper extremadament agut per a la seva tessitura. Anna Samuil va passar de puntetes per Donna Anna, Rosa Feola va ser una correcta Zerlina i Simon Lim un aprenent de Masetto. Tot plegat, insisteixo, sense relleu, com si s'hagués fet sense ganes. Tan sols la companyia de dos excel.lents companys de viatge va ajudar a fer més passable una vetllada que vint-i-quatre hores després ja gairebé he oblidat.

UNA PRECISIÓ LICEISTA

Avui no m'allargaré gaire perquè ja vaig dir el que calia fa unes setmanes. A més, preparo una reflexió més reposada per a la Revista Musical Catalana en un article que substituirà -ai, las!- el que ja havia escrit sobre Una tragèdia florentina i El nan de Zemlinsky. Aquestes són dues de les òperes suprimides aquesta temporada al Liceu, juntament amb Pelléas et Mélisande, l'espectacle infantil El superbarber de Sevilla, els Ballets de Montecarlo i el recital d'una artista de fama indiscutible com Nina Stemme. Trist i vergonyós, sobretot quan, malgrat l'amenaça d'ERO, el col.lectiu de treballadors va enviar un missatge a l'empresa expressant la seva disponibilitat de treballar fins i tot sense cobrar durant un mes. Ni així.

Insisteixo, ara no tinc ganes d'allargar-me. Tan sols lamento, en dies anteriors, no haver consultat la disponibilitat d'entrades per a Zemlinsky i Debussy. Segur que el teatre estava molt més ple que no pas el que presenten les set funcions d'Aida programades el juliol. Aquest hauria pogut haver estat el títol eliminat. És clar que és un reclam per a turistes i despistats que van per primer cop al Liceu. Però atenció, perquè aquest és el nombre disponible d'entrades a hores d'ara (dimecres, 1 de febrer del 2012 minuts abans de les onze de la nit):

- 21 juliol: 777
- 22 juliol: 1187
- 24 juliol: 1195
- 25 juliol: 1481
- 27 juliol: 1265
- 28 juliol: 1340
- 30 juliol: 1625

Segur que Aida és un títol més rendible amb aquests índexs de disponibilitat? Per això privem els espectadors de títols poc o gens vistos a la ciutat? Així paga la Direcció General del Gran Teatre del Liceu els esforços de sectors del públic que amb no pocs sacrificis estalvien l'indicible per mantenir el seu abonament i el seu compromís amb el teatre? Potser sí que ja comença a ser hora que algú no tan sols doni la cara, sinó que es plantegi la dimissió...