PELLÉAS O L'ÈXTASI DE L'ESTATISME

Pelléas et Mélisande és una obra estàtica i extàtica. Estàtica pel seu aparent immobilisme, per la concatenació i l’enfilall de textures orquestrals que emfatitzen el sentit de les paraules de Maurice Maeterlinck, sense que la música de Debussy sembli voler insinuar explícits moviments escènics. Extàtica, d’altra banda, pel sentit contemplatiu, per la bellesa inusual de les seves harmonies, permeses gràcies a un cant que defuig la melodia tradicional per centrar-se en la recreació de la bellesa de la prosòdia francesa. Entenent-la així, Robert Wilson va estrenar el 1997 el seu muntatge al Festival de Salzburg, amb sòbria però rica cromàticament il.luminació i escenografia concebudes pel mateix director texà. Els moviments esquemàtics, perfectament coreografiats i propers al teatre kabuki japonès, permeten delectar-se amb el preciosisme de la partitura, sempre amb joc net i amb quadres plàstics de virtuós ascetisme.

Comiat de Michael Boder

Després del seu periple per diverses ciutats europees, l’única òpera acabada de Debussy ha tornat al Liceu de Barcelona. Aquest és un d’aquells títols que un espera massa anys per veure a casa. I, tot i no decebre, el cert és que s’havien creat massa expectatives, especialment davant de la direcció musical de Michael Boder. El mestre alemany, que tantes alegries ens ha regalat darrerament, no ha aprofundit en excés les ambigüitats i ambivalències de la singular partitura i ha optat per una lectura monocroma, sense tenir en compte la tensió i les sinuositats pròpies d’alguns passatges, com ara el reconeixement de Pelléas i Mélisande al tercer acte, o l’acte de contrició de Golaud al cinquè. Davant d’una lectura així, l’orquestra titular del Liceu va respondre amb correcció però sense massa alegries. Amb aquest títol, Boder s’acomiada com a director musical del nostre teatre. Ho fa en el context d’una temporada convulsa, en què ell ha pres part de manera destacada d’aquelles veus contràries al tancament parcial del colisseu de La Rambla. Li hem d’estar molt agraïts, tot i que un altre títol li hauria escaigut molt millor.

Repte vocal

Pelléas et Mélisande és un repte a tots nivells, també per als cantants que hi prenen part, i que han de fer front a una partitura arriscada per la seva peculiar vocalitat. María Bayo va incorporar el paper de Mélisande al seu repertori fa més de 18 anys. I tot i que la veterania és un grau, se la veia com nena amb sabates noves davant dels reptes de la posada en escena de Wilson. La soprano navarresa juga bé la carta de la dicció i la pronunciació, i allà on el volum és limitat hi ha la delicadesa i la morbidesa que sap donar al personatge protagonista, amb passatges molt ben resolts com el “Mes longs cheveux descendent jusqu’au seuil de la tour” amb què s’obre el tercer acte. Jean-Sébastien Bou va ser un Pelléas suficient, limitat igualment en la projecció vocal i ocasionalment tapat per l’orquestra, de timbre bell però poc personal. Tot al contrari de Laurent Naouri, un Golaud d’expressivitat generosa, encara que la veu no resulti especialment bonica, però sí potent i ressonant, especialment al tercer acte, en la tensa escena amb Yniold. Aquest personatge, fascinant i ambivalent, va ser assumit per una Olatz Saitua de veu fresca i reeixida expressivitat.

És una llàstima que John Tomlinson hagi trigat tant en debutar al Liceu. Ho ha fet amb un Arkel d’aguts molt gastats, si bé el baix anglès manté incòlumes la rotunditat en els greus i el sentit expressiu. Hilary Summers com a Geneviève i Kurt Gysen en el doble paper de Pastor i de Metge van complementar satisfactòriament un repartiment que, lluny de ser perfecte, va tenir almenys la dignitat pròpia per a una òpera que hem trigat massa en veure de nou a l’escenari del Gran Teatre del Liceu.

REIVINDICANT EL BON GUST

Va haver-hi un temps, en aquest país, en què el bon gust i la bona educació es va ensenyorir dels fets i de la gent d'èpoques pretèrites. Era quan, com recordava Sempronio, Barcelona duia barret. La cortesia, la cordialitat, un civisme ben entès i un gust pel retorn a l'ordre, a la simetria i a l'harmonia s'imposaven de manera natural, ni autoritàriament ni artificialment. En aquelles èpoques, no calia que ens creguéssim que érem els millors, perquè senzillament estàvem contents amb allò que teníem, orgullosos d'un sentit de pertinença que funcionava ja des de les escoles. Una pedagogia veritablement moderna, que combinava formació estricta amb respecte cap a l'individu, ja fos en la relació mestre-alumne o alumne-alumne, va formar uns nens aleshores privilegiats, estafats temps més tard per l'escabetxina d'una guerra tan (in)civil com estúpida.

Va ser en aquell context quan va néixer El giravolt de maig de la mà de dues ments privilegiades com van ser les de Josep Carner i Eduard Toldrà. Més enllà d'algun gir que avui podria resultar sobrer (cal eliminar de totes totes aquell irritant "trinxem garrofes"), la gràcia i l'enginy del llibret serveix en safata una música senzillament deliciosa, perfecta per al cant i subtil i enginyosa en el tractament orquestral.

Com he dit altres vegades, si aquest fos un país normal -si més no en matèria cultural- s'hauria de sentir orgullós de comptar entre els seus músics algú com Eduard Toldrà i una obra com El giravolt de maig. Però, és clar, ja se sap que tot el que ve de fora és millor i preferim muntar per enèsima vegada una llosa de Donizetti abans de (re)descobrir els encisos i la transparència de l'òpera del compositor vilanoví. Misèries.

Palau 100 s'ha anotat un puntàs amb la programació, ahir, d'aquest homenatge a Toldrà amb dos blocs: un dedicat a la cançó i l'altre a la seva òpera, que es va estrenar al mateix Palau de la Música, el proper 27 d'octubre farà 84 anys.

Qui millor que Antoni Ros Marbà per posar dempeus l'arquitectura sonora de Toldrà, i especialment gràcies a un elenc vocal de primera, el mateix amb què va enregistrar fa anys la versió discogràfica. L'estat vocal de Núria Rial és envejable i tan sols cal lamentar que la tinguem tan lluny i que es prodigui poc a casa nostra; David Alegret confirma un cop més l'elegància en el fraseig i la puresa d'una línia de cant sòlida i segura; la mateixa que deixen sentir la sinuosa Marisa Martins, el rotund Stefano Palatchi, el segur Joan Martín-Royo o un gran professional com Joan Cabero.

L'Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu no va tenir la seva millor nit, però tampoc no es pot parlar d'un mal paper. El problema és que la subtilesa de les partitures de Toldrà demana un treball més acurat, de més precisió i detallisme. Prou que s'hi esmerçava Ros Marbà en un gest precís i clar, però els resultats no sempre van ser els desitjats.