AIXÒ DE BAYREUTH AL LICEU (i III)

Tot arriba al seu final. Fins i tot les coses bones. I no cal dir que de bondats n'hi ha hagut a mans plenes aquests dies al Liceu. És clar que, si creiem en els postulats dels eterns retorns nietzschians, també podem pensar que un esdeveniment cultural majúscul com aquesta visita de les "forces vives" de Bayreuth a Barcelona es pot repetir... i hom espera que no hagin de passar 57 anys (aquell 1955, amb la primera estada bayreuthiana a Catalunya, queda massa lluny) perquè un fenomen així es repeteixi.

Ara caldrà tornar a tocar de peus a terra i acceptar la realitat tal i com és. "Tenim el que tenim i prou", com deia el poeta. I tampoc no es tracta d'anar de victimista, sinó d'agrair a qui sigui i a qui toqui, en la seva justa mesura, que hem tocat el cel amb la mà. Ahir a la nit especialment. Au!

Alquímia

Al primer acte de la més cèlebre òpera de Richard Wagner, Tristany titlla Isolda de "Senyora del silenci". Un silenci alquímic, que al llarg dels compassos, minuts i hores següents esdevindrà essència pura d'una música epigonal, que capgiraria els fonaments teòrics i pràctics del llenguatge sonor. Wagner va establir, amb Tristan und Isolde, una sòlida declaració de principis, que convertiria, gràcies a aquella alquímia, l'òpera en drama musical.
Però en si mateixa una partitura és un ens anodí si no es materialitza de forma acústica. I cal ser també alquimista per dur-ho a terme de manera satisfactòria. Peter Schneider és un gat vell que se les sap totes. Bon coneixedor del Liceu i de l'Orquestra de Bayreuth, ha dirigit els últims cinc anys un muntatge -bastant anodí en el vessant escènic, és cert- de l'òpera de Wagner al Festspielhaus alemany. Com a final de festa del cicle de Bayreuth a Barcelona, no es podia optar per un títol millor. L'ambient propici es notava minuts abans de la irrupció del cèlebre acord del preludi, i és que l'orquestra i el cor de Bayreuth deixen el llistó molt, massa alt en un Liceu que d'aquí a menys d'un mes ha d'encarar una nova temporada tan excitant en la seva programació com no exempta de dificultats. Deixem-ho estar (de moment), que no se'ns aigualeixi la festa abans d'hora. Perquè aquests dies wagnerians ho han estat de festa grossa gràcies a un so orquestral i coral que deixa petjada a les parets del teatre de La Rambla. Un so empastat, compacte, i que es va fer present en l'única audició de Tristan und Isolde, un regal que mai no agraïrem prou.

Regal també el d'un repartiment que, en conjunt, ha estat el més homogeni dels tres oferts aquests dies. És cert que Robert Dean Smith tendeix a ser un Tristany monocrom, però arriba sà i estalvi al tercer acte, i això que Schneider força molt els plans sonors, de volum més que generós; d'acord que Jukka Rasilainen és un Kurwenal estellat i que a la sensible Brangäne de Michelle Breedt li manca cos al registre greu. Però... s'imposa, en la seva justa mesura, parlar del memorable monòleg del Rei Marke a càrrec d'un Franz-Josef Selig sempre al seu lloc. I, sobretot, la força brutal de la Isolda d'Iréne Theorin, volgudament continguda a l'inici del "Mild und leise" per passejar un desafiant i xiuxiuejat "Höchste Lust" al final de la transfiguració conclusiva del personatge. Una descarada demostració de capacitats interpretatives, demostrades amb escreix al duet del segon acte i que van contribuir a l'alquímia de la vetllada: convertir aquests incerts inicis de temporada en un moment màgic, dels que es podran explicar als fills, néts i besnéts. El públic dempeus dijous a la nit així semblava entendre-ho després de cinc hores d'alquímia musical.

AIXÒ DE BAYREUTH AL LICEU (II)

I seguíem amb Lohengrin, l'endemà de l'electritzant Fliegende Holländer comentat ahir. Per cert,  abans que res una recomanació: si us podeu "colar" a l'amfiteatre, la festa musical esdevé orgia. Ahir diumenge, una oportuna trobada amb un "conegut-saludat" em va permetre el bescanvi de localitats, i és que no és el mateix escoltar Wagner des de la fila 4 de platea que des de la segona d'amfiteatre. Així va ser, en tot cas, com vaig poder gaudir novament del devessall wagnerià de les “forces vives” bayreuthianes. I si Weigle em va agradar amb L'Holandès, em va convèncer amb Lohengrin, ja des dels primers compassos del primer preludi. Perquè la sisena òpera de Wagner no té el broc gros que s'exhibeix encara per fer navegar el vaixell fantasma. Al contrari, és una pàgina espúria, que anuncia ja les subtileses de Tristan... o Parsifal. I això és terreny abonat per a Sebastian Weigle, basat sempre en el detall i la concisió, en la descoberta de les mil-i-una textures que conformen la fascinant partitura. També és cert que en els moments de gran envergadura orquestral i coral, el director alemany deixa anar un excés de llast, cosa que provoca alguns lapsus, com a l'inici del tercer acte. Però la qualitat i la personalitat de les masses orquestral i coral de Bayreuth coneixen a la perfecció allò que tenen entre mans. Resultat final: una orgia sonora, saludada amb ovacions i amb el públic dempeus. No era per menys. Barretada especial, ahir, per al gran Eberhard Friedrich, director del cor.

Ahir deia que no és a Bayreuth on s’escolten les millors veus wagnerianes del moment. I aquest Lohengrin ho confirma, a excepció de Klaus Florian Vogt, un tenor ja conegut al Liceu, i que cada cop ens agrada més per la noblesa lírica que exhibeix, molt adequada per al fill de Parsifal. El segon millor del vespre va ser Thomas J. Mayer, poderós Telramund tot i no exhibir un excés de malícia. La lliga masculina es complemantava amb dos cantants de passa-que-t'he-vist: Wilhelm Schwinghammer i Ralf Lukas com a Rei (reietó en aquest cas) i Herald respectivament.

Elsa era Annette Dasch, una soprano tan promocionada com mancada de personalitat i que es limita a complir amb un timbre i color vocals bonics però sense relleu. Tant en el repertori clàssic (Mozart) com romàntic i tardoromàntic, la cantant alemanya exhibeix un caràcter anodí. Com era d’esperar, l’Ortrud de Susan Maclean (un pèl cridanera) se la va menjar amb patates en la terrible escena del segon acte. Banquet suculent, en definitiva, per a tres dies d’alta cuina wagneriana al Liceu. Llàstima que ja haguem consumit el primer i el segon plat i que quedin tan sols unes postres, suculentes, això sí, en forma de Tristan und Isolde...

AIXÒ DE BAYREUTH AL LICEU (I)

Se m'acumulen les idees, les impressions, les precaucions, i no sé massa per on començar. De fet, he anat endarrerint aquest post perquè ja feia dies que, abans de la funció d'ahir al Liceu, volia escriure sobre això de Bayreuth al teatre de La Rambla. Un dia després de la versió en concert de Der Fliegende Holländer, i a poques hores abans del Lohengrin, no tinc més remei que dir-hi la meva. Som-hi.

BAYREUTH A BARCELONA

Ho sap tothom i no és cap profecia: Barcelona no és Bayreuth. Vull dir que el Liceu no té les condicions arquitectòniques ni acústiques del Festspielhaus alemany. Per tant, gaudir del so del cor i l'orquestra del festival més wagnerià de tots els festivals que es fan i es desfan tan sols passa, en la seva genuïna mesura, dalt del mític turonet germànic. Amb tot, és evident que la qualitat instrumental i coral bayreuthians s'imposa malgrat les diferències. I em sembla (i ja m'avanço al que diré més tard) que Sebastian Weigle se'n va sortir. I amb nota, malgrat les discrepàncies que es vulguin pel que fa a la lectura que el director alemany fa de les òperes de Richard Wagner.

D'altra banda, comparar la vinguda del Festival de Bayreuth ara amb la que va fer el 1955 a Barcelona imposa una mica de racionalitat per treure ferro a la mística de l'esdeveniment: fa 57 anys, les versions que es van oferir de Die Walküre, Parsifal i Tristan und Isolde eren escenificades (i dirigides per Wieland Wagner) però amb l'Orquestra Simfònica de Bamberg, no pas la del festival que, recordem, es constitueix amb músics procedents de diverses formacions orquestrals alemanyes. Valgui afegir, en aquest sentit, que el principal al.licient d'aquest cicle programat el 2012 rau en la presència de l'orquestra i el cor del Festival de Bayreuth: per res no enyorem la delirant posada en escena actual del Fliegende Holländer (ressenyada fa uns dies en aquest mateix blog) ni trobarem a faltar les desiguals direccions escèniques de Lohengrin o de Tristan und Isolde dijous que ve.

Els repartiments disten, pel que fa a la qualitat, dels que hi havia a Bayreuth fa més de 50 anys: aleshores, qui volgués escoltar les millors veus wagnerianes havia d'anar per força a la ciutat alemanya, mentre que, com se sap, els ajustats pressupostos actuals del festival no permeten que les grans figures hi facin estada. O, almenys, que sigui prolongada: els casos de René Pape, Waltraud Meier, Plácido Domingo o Jonas Kaufmann parlen per si sols.

Se m'acut un apunt sobre els directors d'orquestra: dues de les òperes que escoltem aquests dies al Liceu són dirigides per Weigle (bon coneixedor, és cert, de l'acústica del Liceu), però no pels dos mestres que les han conduïdes a Bayreuth, Christian Thielemann i Andris Nelsons. Una llàstima.

I per últim, una observació: no era Barcelona una ciutat tan wagneriana? Per què el Liceu no ha exhaurit les localitats per aquests cinc dies de festa wagneriana? No sé si la campanya de promoció ha estat suficient. És clar que els preus de les localitats no estan a l'abast de tothom, amb crisi o sense. I que no és el mateix pagar per veure que pagar per escoltar: malgrat les propostes escèniques irregulars o delirants, una òpera en versió de concert és, com deia un amic i col.lega de cuites crítiques, una "paella sense arròs". Però insisteixo que caldria haver fet alguna cosa per "repescar" potencials assistents, per exemple abaratint les localitats a última hora, per molt que les dates programades (tornant del periple vacacional) no posaven les coses fàcils. En tot cas, no deixa de ser trist constatar que el Liceu no s'omplirà (a excepció de dijous), i que les germanes Wagner amb prou feines es podran fer una idea del fervor wagnerià que sempre ha caacteritzat la capital catalana, malgrat l'èxit de la vetllada d'ahir a la nit. 

HOLANDÈS D'ALÇADA

Amb tot aquest preàmbul, que ningú no es pensi que la nit d'ahir no va ser emotiva. Va ser-ho i molt, des del primer fins a l'últim moment. L'ovació que van rebre coristes i músics de l'orquestra feia presagiar la festa que es desenvoluparia al llarg de les més de dues hores d'audició, com així va ser.

Sebastian Weigle concep Wagner d'una manera romàntica, cosa que s'escau en un títol com Der Fliegende Holländer. Contra gustos no hi ha res escrit, i en general la seva va ser una lectura atenta, matisada i pulcra malgrat algun desjust en l'escena coral que obre el tercer acte. El director alemany coneix l'acústica de Bayreuth i del Liceu, i ha sabut ajustar els criteris musicals d'un teatre als de l'altre. Orquestra i cor van lluir una qualitat insultant, cosa que em fa pensar que tenim sort que les funcions de La forza del destino que obriran oficialment la temporada estiguin programades d'aquí a un mes: efectivament, això no és Bayreuth i les "forces vives" del nostre teatre són les que són. I les comparacions, ja ho sé, són odioses. Perdoneu, però algú ho havia de dir (i que ningú no se m'enfadi).

El bon nivell vocal escoltat enguany a Bayreuth es va repetir al Liceu, amb més o menys matisos. I amb algunes diferències. Em va agradar molt la Senta d'Adrianne Pieczonka, però ahir Ricarda Merbeth va signar una Senta de manual. Malgrat els lleus desjustos d'afinació en el recitatiu que precedeix la balada, la soprano alemanya va lluir un estat vocal envejable, d'extrema i pulcra sensibilitat i matisada expressivitat. El mateix que va exhibir Benjamin Bruns com a timoner, un paper que li va petit. Franz-Josef Selig és un baix que sempre compleix i que, sense ser excepcional, va fer un Daland notable, encara que em va agradar més a Bayreuth: ja fos perquè a Alemanya el tenia més lluny 8i ahir l'escoltava des de la fila 7 de platea), o perquè el treball escènic l'afavoreix, la seva interpretació d'ahir va ser molt bona, però no rodona. Tampoc no ho va ser la de Samuel Youn, Holandès improvisat a última hora per les raons que tothom coneix: prudent i amb peus de plom a "Die Frist ist um", el baix baríton coreà va exhibir uns aguts estentoris, potents, que amagaven la manca de rotunditat per a una part que demana un timbre més obscur, que faci palès el turment de l'ànima en pena en què s'ha convertit. En tot cas, no va fer patir, al contrari de l'Erik de Michael König que, ni  a Bayreuth ni a Barcelona, no ha convençut. Tampoc la Mary de Christa Mayer.

Tanmateix, la satisfacció al final era un fet, i així ho va fer palès un públic dempeus, rendit a l'evidència i ovacionant cantants i, sobretot, director, cor i orquestra. Un entusiasme que hauria de repetir-se al llarg de les funcions encara restants d'un Wagner que arriba a Barcelona amb l'IVA apujat i que per unes hores ens fa oblidar les penúries que ens esperen al llarg de la tardor que, si més no climàticament, sembla haver-se imposat.