"BUTTERFLY" TORNA AL LICEU

Ha tornat al Liceu el muntatge de Madama Butterfly dirigit escènicament per Moshe Lieser i Patrice Caurier. Es tracta d'una coproducció entre el Covent Garden i el teatre barceloní, on va aterrar el 2006. Recordo que en el seu moment va ser un espectacle que no em va agradar. Vist ara, i tenint en compte les referències al teatre Nôh i Kabuki, m'hi he sentit més còmode, si bé l'eufemisme "minimalista" jo el canviaria per l'expressió "de mínims". Tal és la solució escènica doptada al llarg d'un muntatge que no passa de correcte, i que -això sí- explica prou bé la desgraciada existència de Cio-Cio San.

També tornaven al Liceu la soprano xinesa Hui He i el tenor italo-francès Roberto Alagna, respectivament Cio-Cio San i Pinkerton. He, còmoda escènicament i segura en els moments enèrgics del rol titular, no ho està tant en els passatges més lírics i volàtils: una afinació dubtosa va presidir la seva intervenció fora d'escena i les inflexions pròpies de la joveneta de quinze anys que es presenta amb tota la seva innocència davant de l'entomòleg Pinkerton. Amb tot, s'ha de reconèixer que la seva prestació va anar a més, amb un final convincent, tot i que no especialment generós en emoció i esquinçament. Per la seva banda, Alagna va ser un Pinkerton pletòric, radiant i lluminós. Mai no serà un tenor verista, però Butterfly tampoc és una òpera totalment adscribible a aquesta escola perquè, com La bohème, té aires netament impressionistes, que evoquen més que no pas descriuen. Al respecte, val la pena citar les paraules de el seu moment Paul Henry Lang incloses a La experiencia de la ópera, "Puccini va arribar a utilitzar algunes melodies japoneses, però mai, ni per un sol moment, no va renunciar a les seves arrels; encara que soni a japonès, és a dir, a exòtic, és l'exotisme que un occidental crearia per al seu ús personal". És a dir, no hi ha una voluntat explícitament verista (llegeixi's realista) sinó d'arrels encara ancorades al romanticisme pel seu subjectivisme, però també impressionista pel seu caire evocatiu. Tornem, però a Alagna, perquè l'antipàtic rol d'oficial de la marina nord-americana li escau a la perfecció -si més no en el moment actual de la seva carrera-, perquè el tenor italo-francès (o franco-italià, com vulgueu) sap minimitzar les limitacions del registre agut -que hi són- amb dosis de gran intel.ligència i d'una musicalitat més que evident.

Debutava al Liceu el baríton Giovanni Meoni, que va tenir al seu càrrec un Sharpless de veu opaca que va resultar del tot anodí. Certament, el paper no és dels més lluïts de l'òpera, però no crec que Meoni sigui la millor opció, sobretot tenint barítons de casa que se'n podrien sortir molt millor. Un cop més i com sol ser habitual en les seves actuacions al Liceu, Jossie Pérez va complir i prou com a Suzuki, al costat d'un bon planter de secundaris, començant pel Goro de Vicente Ombuena, que van fer la resta en una nit de bon regust operístic.

També es presentava per primer cop al Liceu José Miguel Pérez-Sierra davant de l'orquestra titular. Va haver-hi excés de decibelatge al primer acte, tot i el bon paper de fossat i del cor, al servei d’una pàgina immarcessible del repertori operístic italià.

JOYCE DiDONATO O LA NATURALITAT DE L'ARTIFICI

Sobre el paper, i després d’haver sentit, fa uns mesos, el disc Drama Queens editat per Virgin, tot feia pensar que el concert de Joyce DiDonato al Liceu seria una gran nit. En realitat va ser molt més que això. Perquè pocs són els cantants, actualment, que converteixen una nit de concert en un esdeveniment memorable i digne de ser recordat com una de les millors experiències estètiques que hom viu en aquesta vall de llàgrimes.

Dos instruments privilegiats: el de la mezzo nord-americana i el d’Il Complesso Barocco, dirigit al Liceu pel concertino, Dimitri Sinkovsky, per a un enfilall d’àries –la majoria poc o gens prodigades- de Cesti, Domenico Scarlatti, Monteverdi, Giacomelli, Orlandini, Hasse, Händel i Porta al llarg de dues i mitja de música ben servida per la veu fresca i elàstica de Joyce DiDonato. Un devessall de musicalitat, de simpatia, de rigor i de comunicabilitat per acabar d’arrodonir una vetllada amb dues parts ben construïdes i amb cinc generosos bisos entre frases i paraules de complicitat, algunes en català, adreçades a un públic entusiasta.

Joyce DiDonato presenta una emissió amb impostació natural, una flexibilitat en el cant en coloratura i una facilitat insultant en els salts intervàlics. A això s’uneix l’aprofundiment en el que es canta, tant en el text com en la música, al servei de reines víctimes del desamor o frisoses de venjances despietades. L’artista de Kansas, que va ser Angelina en la Cenerentola rossiniana al Liceu fa uns cinc anys i mig i que incorporarà el rol titular de la Cendrillon de Massenet el proper desembre, és capaç de convertir en natural allò que sobre el paper és pur artifici. I de fer-ho amb la màxima elegància i amb la màxima implicació, escoltant els seus companys d’escenari i transmetent al públic el sentit últim de cadascuna de les notes d’aquell primer període del belcanto. Belcanto i buon canto per a una nit de màgia, difícilment oblidable per als qui vam tenir el privilegi de ser-hi.

LICEU 13/14: MOLA PERÒ NO COLA

De 15 a 9. Comptat i debatut, aquest és el martelleig a què he estat condemnat d'ençà que, ahir a quarts de sis, vaig sortir del Liceu després d'una roda de premsa maratoniana (una hora i mitja). De les 15 òperes presentades aquesta temporada (3 de les quals a càrrec de les "forces vives" de Bayreuth) a les presumiblement 9 de la temporada vinent. Però, atenció, ni L'Atlàntida és exactament una òpera ni Cosi FUN tutte l'òpera de Mozart, sinó un espectacle a partir de l'òpera de Mozart i destinat, almenys pel que hem vist enguany, a públic juvenil. Per tant, i per ser justos, tan sols seran vuit els títols representats la temporada 2013-14 al Liceu. Dos d'ells (Il prigioniero i Suor Angelica) en un únic i doble programa. La resta (Agrippina, Cendrillon, La sonnambula, Tosca, La ciutat invisible de Kitège, La valquíria) amb repartiments realment bons -molt bons en alguns casos-, amb batutes interessants i amb direccions escèniques que prometen.

Grans noms com els de Kaufmann, DiDonato, Damrau, Gruberová, Podlés, Theorin, De Niese, Daniels, Jaroussky o Flórez estaran presents en òperes, concerts i recitals; directors escènics com MacVicar, Txerniakov o Pelly presentaran les seves produccions escèniques; i batutes com les de Davis, Bicket o Pons asseguraran el tremp de qualitat musical per arrodonir productes que prometen.

Ara bé... la reducció és dràstica. I de tal envergadura que, per molt que haguessin estat els blogs i les xarxes socials les que haguessin informat extraoficialment de títols que estaven programats (La battaglia di Legnano primer i després Rigoletto; La traviata, una llargament posposada Dona sense ombra...), si se'n parlava era perquè els artistes contrastats "all'occasione" comptaven amb projectes que han anat per terra i que el teatre havia programat. Encara pitjor, perquè alguns d'ells s'han metamorfosejat en solucions de mal pagador, com les quatre sessions dobles dedicades a Verdi, amb una operació consistent en presentar fragments de totes i cadascuna de les seves òperes. No cola, per molt que ens venguin la moto amb números alternatius, poc o mal prodigats. Mola, però no cola.

I el pobre Britten? Tan ben tractat que l'hem tingut els darrers anys amb produccions memorables que ara, en ple centenari del naixement no estigui programat ni en un miserable concert? D'acord que Britten (com Wagner, com Verdi), no necessita centenaris per ser recordat o homenatjat, però la reposició d'espectacles ja vistos al Liceu i que són producció de la casa no hauria estat pas malament ni -crec- tan car.

Molesta bastant, a més, rebre per part de la direcció del teatre comentaris displicents i amb cert to de mofa quan se'ls pregunta per allò que finalment ha caigut de cartell. Sí, senyors directors (i això va per tots), ja sabem que la crisi és galopant. I que les retallades poden anar a més. I que l'IVA s'ha apujat escandalosament. Però no menystinguin el sentiment de frustració i de ràbia davant de la constatació que allò  que semblava que tindríem ha acabat caient del cartell.

Que el Liceu està en crisi, com la resta d'institucions i equipaments culturals del país ho sap tothom i ja no és profecia; que cal esprémer el cervell per buscar i trobar solucions que no facin més palès el que ja sabem també. Ara bé, està de més el to de cofoisme que alguns exhibeixen des de les seves poltrones. Hauríem preferit una mica més d'humilitat i reconeixement que hi ha el que hi ha, a l'espera que vinguin temps millors.

Tanmateix, la nòmina de grans noms és un fet que cal agrair, així com la programació de títols que esperem amb candeletes com els de Händel, Rimski Korsakov, Dallapiccola o Massenet. Sobre Bellini prefereixo guardar un altíssim i espriuenc silenci...

UNA HISTÒRIA DE L'EAST SIDE AL LICEU

La posada al dia amb el repertori operístic del segle XX al Liceu havia de passar forçosament per Kurt Weill, de qui el 1971 el teatre barceloní va presentar una sonada posada en escena de Mahagonny, amb llibret de Bertolt Brecht. Street Scene, estrenada el 1946, pertany al període nord-americà del músic alemany i la seva estrena a nivell estatal arriba ara, des d’un Liceu que s’hauria de plantejar repescar més repertori d’Estats Units, com ara Porgy and Bess de George Gershwin o Vanessa de Samuel Barber. Per no parlar de la divertídissima The Ghosts of Versailles de John Corigliano o Doctor Atomic de John Adams. De fet, si les tisorades no ho impedeixen, sembla que d'aquí a dues temporades tindríem West Side Story a l'estiu. We'll see...

El cas de Street Scene és peculiar, perquè no està clara la seva tipologia com a gènere: a mig camí entre l’òpera i el musical, conté tanmateix molta de la millor música que Kurt Weill crearia al llarg de la seva vida. Un músic a qui no li importava la posteritat, que confessava no reconèixer la diferència entre música bona i dolenta, tot i reconèixer que Street Scene seria considerada, en un futur, la seva millor obra. Un judici difícil d'emetre, coneixent com coneixem gran part de l'obra del músic alemany, amb obres tan suggerents escrites a una banda i l'altra de l'Atlàntic. Tanmateix, és ben cert que Street Scene és una obra que destil.la saviesa i mestratge, en la mateixa línia d'un Porgy and Bess, sene anar més lluny. Weill hi mostra l'assumpció dels nous llenguatges musicals arrelats ja als Estats Units, amb les incursions del blues i del jazz, però també les pulsions rítmiques d'ascendència stravinskiana assumides per Gershwin o Copland. Sense oblidar el verisme puccinià (de fet, Street Scene és un fresc d'aires netament veristes ambientat en ple New Deal) o l'atonalisme primigeni d'un Richard Wagner. Obra eclèctica i unitària al mateix temps.

La coproducció d’aquesta peça fonamental de la música nord-americana del segle XX s’ha estrenat ara a nivell estatal a càrrec de dues companyies britàniques (The Opera Group i el Young Vic de Londres), amb l’al.licient de comptar entre els seus membres amb l’empenta i el tremp necessaris per dur a terme una empresa gens fàcil, ateses les dificultats d’una partitura eminentment coral. L’homogeneïtat va presidir la funció, sense veus que excel.lissin però amb alguns noms francament destacables, com els de Sarah Redwick, Susanna Hurrell o Kate Nelson. Tot plegat amb l’afortunada i reeixida intervenció del Cor Vivaldi-Petits Cantors de Catalunya i amb el cor i l’orquestra del propi Liceu. La formació instrumental, reduïda i ubicada dalt de l’escenari (i amb el fossar habilitat per a un sector de públic) va complir amb escreix, si bé li va faltar el swing necessari per dur a terme un repertori d’aquestes característiques amb propietat i coneixement de causa. Val a dir que no hi va ajudar la direcció, complidora i prou, de Tim Murray.

Malgrat l’àgil moviment escènic de la producció signada per John Fulljames i ben coreografiada per Arthur Pita .sensacional el ball de Dick i Mae al primer acte-, l’espectacle és pobre visualment parlant, amb una escenografia reduïda a dos grups d’escales, que emulen les entrades de les cases de l’East Side de Manhattan on transcorre l’acció. Quatre peces de roba estesa i, això sí, l’excel.lent il.luminació de Jon Clark, van fer la resta al llarg de tres hores de (bona) música contagiosa.