AVUI, DIA WAGNER
Dimecres de la setmana passada, apareixia al suplement Cultura/s de La Vnaguardia aquest article, que em permeto reproduir aquí, i en un dia com avui, tan assenyalat, el del bicentenari del naixement de Richard Wagner (1813-1883) a la ciutat de Leipzig.
ACTUALITAT DE WAGNER
Al llarg de la seva vida, Wagner va escriure tan sols tretze òperes, quatre
de les quals aplegades en la tetralogia L’anell
del Nibelung i tres d’elles, considerades de joventut, que no entren dins
dels cànons d’allò que amb el temps s’ha conegut com a wagnerianisme. Això vol
dir que, si sumem les quatre obres que integren la tetralogia en una sola, el
que ha transcendit de Wagner són tan sols set obres. A elles cal sumar un
corpus textual considerable (10 volums en l’edició alemanya), que conté, entre
una prosa bigarrada i contradictòria, messiànica i emfàtica, un programa
ètico-estètic de primer ordre. I és que la megalomania del personatge, unida a
una personalitat egòlatra, aprofitada i que destil.lava odis cap als qui creia
que eren els seus enemics (els jueus en particular), no té res a veure amb la
grandesa ni amb la transcendència del gran artista que va ser Richard Wagner.
Tan sols quatre obres però una transcendència que no sembla tenir límits.
El pensament al servei del drama
Al llarg de la seva vida, i molt especialment durant els anys de “silenci
musical” transcorreguts entre les estrenes de Lohengrin (1850) i de Tristany
i Isolda (1865), Wagner va cisellar una nova concepció del que a partir
d’aleshores esdevindria “drama musical”, mes enllà de les convencions d’un
espectacle aburgesat i esdevingut acomodatici com era l’òpera. No cal dir que
el pensament de personatges com Marx, Feuerbach, Bakunin o Schopenhauer, i
també en certa manera Nietzsche, va influir en diversos períodes del periple
artístic wagnerià. És a Wagner a qui devem l’obertura de l’òpera a un concepte
dramatúrgic, que aviat coincidiria en el temps amb les noves teories teatrals
d’un Antoine, d’un Appia o d’un Reinhardt. La dramatúrgia com a concepte, tan
vigent en els muntatges teatrals (i per extensió operístics) d’avui, arrenca
precisament de la concepció wagneriana segons la qual -i citem Alain Badiou-
“l’essència del subjecte dramàtic era el discurs,
i això és el que compta per al desenvolupament de ‘personatges que desborden la
realitat’”. El mateix Badiou afirma en el capítol “Reabrir el ‘Caso Wagner’”,
inclòs al recentment editat Cinco
lecciones sobre Wagner (Akal, 2013), que en els drames wagnerians “la
música és el que transforma la història del món en estancament del subjecte”. És
a dir, que la música, art del temps, el desafia per esdevenir embolcall de la
reflexió i de la narració, més que no pas de l’acció. Per això, la de Wagner
pot resultar feixuga i les seves òperes tan llargues: “Tot va bé fins que
s’asseuen a la pedra”, va dir Santiago Rusiñol referint-se a un Wagner la
música del qual, més que sentir-se, ha d’escoltar-se. Tan sols així podrem
entendre-la com a part integral d’una nova concepció del drama, concebut des de
la modernitat.

Però Wagner també anuncia l’univers freudià, així com l’existencialisme de
Sartre: els seus personatges s’emmirallen en els propis conflictes, són
perfectament sexuats i caminen cap al
final amb resignat desmenjament. El fanàtic pangermanisme de Wagner, d’altra
banda, no podia preveure que el criminal parèntesi nazi se l’apropiaria, amb la
connivència interessada dels descendents del propi Wagner, especialment els de
la branca anglesa (Winifred i Howard Stewart Chamberlain, jove i gendre
respectivament del compositor). I tanmateix, Woody Allen va pecar
d’irresponsable amb aquell lúcid i hilarant “No m’agrada Wagner: m’agafen ganes
d’envair Polònia”.
L’espectacle
Si avui assistim a un espectacle però no entrem a la sala un cop ha
començat, i si el veiem a les fosques i amb la màxima concentració, gran part
ho devem a Richard Wagner. Amb la idea de recuperar el teatre com a
manifestació popular, és a dir per al poble, i amb la voluntat que tothom
pogués gaudir-lo amb una visibilitat màxima, com en un amfiteatre grec, Wagner
va inaugurar el 1876 el seu Festspielhaus a la petita població bavaresa de
Bayreuth. Havia lluitat molt per defensar-lo. I no li va importar acabar
d’arruïnar una desvalguda Baviera, regnada pel primer gran wagnerià delirant,
Lluís II (el Ludwig de Visconti i de Syberberg), gràcies a la bogeria del qual
Wagner va poder erigir el seu reialme particular en el que encara avui es
coneix com a “sagrat turó”. Al capdavall, tan sols és cartró-pedra, per molt
que Wagner hagués definit el seu últim drama (Parsifal, destinat i pensat per a Bayreuth) com a “festival
sacro-escènic”. Potser sí que, malgrat la parafernàlia, el teatre havia
d’esdevenir lloc exclusiu per assistir a la revelació d’un drama i no pas a
lluir-hi vestits i pedres de joieria.