EL LICEU PRESENTA NOVA TEMPORADA

"Ràdio macuto" -que tal i com van les coses sembla ser una font cada cop més fiable- ho anava anunciant i la roda de premsa d'avui ho ha confirmat: Arabella, Maria Stuarda, Don Pasquale, Norma, La traviata, Carmen, Siegfried, doble programa amb Una voce in off i La voix humaine, Il barbiere di Siviglia, Così fan tutte i dues òperes en versió de concert (Tristan und Isolde i I due Foscari). Aquests seran els títols per a la propera temporada 2014-15 del Gran Teatre del Liceu.
Hom té la sensació que es tirarà la casa per la finestra. Però no ens enganyem. Diu la dita allò de "Pan para hoy, hambre para mañana". Evidentment, el Liceu es cura en salut i vol penjar el rètol d'"exhaurides les localitats". Però Roger Guasch sembla ignorar que l'òpera és un espectacle car i deficitari per definició. Tenir Plácido Domingo en el seu periple baritonal com a Foscari assegura un ple total, i molts títols programats seran reclamats a les taquilles del teatre, quis sap si situades en un lloc molt més visible, com desitja el director general del teatre d'acord amb el presentat en el seu pla de viabilitat.
N'hi haurà prou, però? On queda, en tot cas, el "Liceu de tots", i que satisfeia amants del repertori de sempre i encuriositats per les novetats? No és excessiu programar dos Donizetti i una Norma que ja hem vist massa vegades i que aquests dies tenim a Sabadell a punt d'iniciar el circuit Òpera a Catalunya?
S'agraeix un Strauss per obrir temporada amb un nom de pes com el d'Anne Schwanewilms, i ja era hora que Il barbiere... rossinià (absent del Liceu des de 1991 i sense comptar el de l'"exili" al Victòria) torni al teatre de La Rambla, però la temporada fa tuf a conservador. Crec que mereixem una cosa millor, malgrat els esforços.
Han caigut del cartell l'estrena mundial d'Io del binomi Casablancas/Argullol i un West side story estiuenc. ¿Cal recordar que un teatre amb voluntat de projecció internacional necessita títols compromesos amb l'avantguarda i la recuperació de clàssics del segle XX?
Amb tot, hi haurà veus de luxe: Patrizia Ciofi (Traviata), Anne Schwanewilms i Michael Volle (Arabella), Joyce DiDonato, Silvia Tro i Javier Camarena (Maria Stuarda), Ainhoa Arteta (Una voce in off), María Bayo (La voix humaine), Sondra Radvanovsky i Ekaterina Gubanova (Norma), Irene Theorin, Lance Ryan i Albert Dohmen (Siegfried), Béatrixe Uria-Monzon (Carmen), Plácido Domingo (i due Foscari), Juliane Banse (Così fan tutte) i Lorenzo Regazzo (Don Paquale), , a més dels concerts i recitals de Natalie Dessay, Simon Keenlyside, Andreas Scholl i Philippe Jaroussky. I directors de luxe com Evelino Pidò (Traviata) o Valery Gergiev. Josep Pons es farà càrrec de Così fan tutte i Siegfried amb la complicitat del recentment anomenat director de l cor, el vienès Peter Burian (1952).
Alguns directors d'escena: Joan Font munta el Barbiere, David McVicar dirigirà una esperada Traviata, Cristof Loy rellegirà Arabella, Carsen seguirà les passes de Siegfried, Calixto Bieito torna amb la seva Carmen i Laurent Pelly triomfarà amb Don Pasquale. Curar-se en salut i escàs risc.
El cofoisme i l'autocomplaença que sovint acompanyen aquests tipus de presentacions no són suficients per engrescar públic i crítica. Era estrany veure Joan Matabosch, ara director del Real de Madrid, a la presentació. Cert, ella ha dissenyat la temporada, però amb tisorades imposades des de dalt. Matabosch ha fet bé, penso, de tocar el dos i regir els destins d'un Teatro Real que pot acabar per passar la mà per la cara a un Liceu que planteja més interrogants i incerteses que mai. Això sense oblidar el descontent dels treballadors de la casa amb acomiadaments de vint en vint, amb el projecte de Josep Pons qūestionat i amb una ignorància flagrant per part de les conselleries pertinents.
Mals temps per a la lírica, en definitiva...

AMORS PROHIBITS A MADRID

L'etapa Mortier s'extingeix a Madrid, a causa de les cures pal.liatives a què és sotmès el controvertit i genial director belga. La seva darrera temporada com a director artístic del Teatro Real acull un dels muntatges estrella que Mortier va presentar a l'Òpera de París, Tristan und Isolde, mentre estrena a nivell mundial un títol nou, Brokeback Mountain. Dues cares de la mateixa moneda: els amors prohibits. Lamentablement, les cares estan oposades per la qualitat desigual de les dues òperes: una obra mestra i un títol perfectament oblidable.

Un vell amic revestit de pantallisme

Retrobament amb un vell amic: el muntatge que el 2005 Bill Viola i Peter Sellars van presentar a l'Òpera de París del Tristan und Isolde.  L'òpera de Wagner assoleix amb aquest espectacle la dimensió d'"'obra d'art total" gràcies al pantallisme hipnòtic del videoartista nor-americà. Peter Sellars busca l'essència de l'obra amb el mínim gest però amb la màxima expressivitat. I Viola, a través d'un viatge a través dels quatre elements (aigua, aire, terra i foc) sembla retrobar una altra essència, la del mite eròtic a partir de l'aigua. L'espectacle segueix captivant i és el millor producte de l'herència Mortier.  
Muntatge impossibe de realitzar o distribuir en DVD, perquè a l'escenari del Teatro Real es visionaven dos espectacles: el bidimensional (Viola) i el tridimensional (Sellars) en una conjunció difícilment realitzable televisivament parlant: o l'un o l'altre, per dir-ho en termes kierkegaardians.

En escena, una Violeta Urmana d'aguts tibants i de centre poderós. Notable al primer i al segn acte i poc generosa en un tercer en què el "Mild und Leise" va estalviar massa en un "Höchste Lust" conclusiu massa curt. Stefan Vinke va ser un Tristany complidor però escàs de recursos, supervivent al sego acte i complidor al tercer. Generosos Ekaterina Gubanova (Brangäne) i Franz-Josef Selig (Marke) i suficients Jukka Rasilainen (Kurwenal) i Nabil Suliman (Melot), davant l'atenta batuta de Marc Piollet.

El director parisenc va reforçar massa el volum davant d'un fossat ampliat i que va eliminar les dues primeres fileres del Teatro Real, cosa que va repercutir negativament en l'emissió d'alguns cantants, tot i el bon paper (amb errors puntuals del metall) de l'orquestra titular del teatre madrileny.

Homoerotisme i òpera

Brokeback Mountain era un dels reptes de Mortier des que va flirtejar amb la possibilitat de dirigir la New York City Opera. La novel.la d'Annie Proulx, que va servir de base per a la pel.lícula homònima d'Ang Lee (2005) ha estat ara la base per a l'òpera amb música de Charles Worinen i llibret de la mateixa Proulx.

La fanciulla del west com a òpera amb rerefons temàtic (el westen) o Billy Budd de Britten i The Lighthouse de Peter Maxwell Davies podrien ser alguns dels antecessors directes, aquestes últimes amb l'homerotisme com a motor verterador.

Hopper i Lynch són, en el muntatge que signa escènicament Ivo Van Hove, els referents visuals que serveixen per a l'escenografia de Jan Versweyveld. Un espai i una il.luminació que incideix en el clima opressor de la muntanya, a partir de la música de Worinen, que accentua el contrast psicològic entre Ennis del Mar i Jack Twist, els protaginistes de l'òpera.

Seguint l'influx del Schönberg de Moses und Aron, Ennis (baix-baríton) recorre a l'sprechstimme, mentre que Jack (tenor) té una part eminentment cantada, complementada amb el rerefons "folk" d'alguns moments, com ara el cor o les ressonàncies del Hog-Boy texà.   

Fins aquí les peculiaritats, que fins i tot sobre el paper resulten suggerents. Ara bé, el resultat és d'una monotonia exasperant, revestida d'una manca d'imaginació evident al cap d'un quart d'hora de l'inici de l'espectacle.  La partitura de Worinen irrita per la seva monolítica inventiva, mentre que el llibret de Proulx revela la manca d'experiència en un art (l'òpera) que demana un esforç de síntesi.

Bon treball el de Titus Engel davant de l'orquestra titular i bon rendiment dels dos protagonistess, el baix-baríton Daniel Okulitsch i el tenor Tom Randle, amb bons secundaris entre els que destaquen Hannah Esther Minutillo (Lureen) i la veterana Jane Henschel en la pell de mare de Jack. Tot plegat en el context d'una òpera que, lamentablement oblidarem ben aviat.