WALKÜRE DESIGUAL AL LICEU

Després del pròleg de la temporada passada, un Rheingold en què donàvem molts vots de confiança al director escènic Robert Carsen i al musical Josep Pons, en Die Walküre presentada aquests dies hi ha coses que comencen a estar ja prou clares. La primera jornada de L’anell del Nibelung resulta, en mans de Carsen, molt més evident en l’encert de la direcció d’actors, si bé la dramatúrgia es ressenteix de bones idees combinades amb errors garrafals. I és que reduir a prosa la poesia mitomàgica de Wagner comporta córrer riscos innecessaris. I això s’accentua en aquesta òpera, la més complexa, argumentalment parlant –i això vol dir dramatúrgicament- del cicle. 

L’espectacle eixampla i explicita molt bé la relació desigual entre home i natura, així com l’asèpsia d’uns déus tancats en un Walhalla que pot evocar el sumptuós palau del final de La caduta degli dei de Visconti. També la gegantina ombra de Wotan projectant-se en un immens mur al final del segon acte i abans de la mort de Hunding és una excel.lent idea que reforça un muntatge que, tanmateix, no sempre és coherent. Tot i que la funció de l’estrena va patir una errada fruit de l’entusiasme de Sieglinde aixecant la manta que cobreix Nothung, i que va caure per terra -i per tant no es va desclavar- el freixe on presumiblement hi ha incrustada l’espasa es redueix a un tronc que sembla molt apropiat per fer cagar el tió més que no pas per extreure la màgica Nothung; per no parlar de l’encenedor que Wotan busca entre els cadàvers dels herois caiguts en batalla per encendre el foc que ha d’encerclar Brünnhilde al final de l’òpera. Perquè, aleshores, si ja tenim foc, per què invocar Loge? No dic que aquest sigui un mal muntatge, però sí que deixa moltes escenes mal resoltes. És clar que, tractant-se d’una Walküre, és a dir davant de la primera jornada de la Tetralogia, cal veure com Carsen resol la segona i tercera jornades per entendre la clau del seu concepte dramatúrgic. El director canadenc té espectacles brillants, incontestables; d’altres directament equivocats. I també en fa de la tercera via, és a dir amb errors i amb encerts, i aquest cicle de l’Anell crec que és un d’ells. Veurem, en tot cas, què ens deparen Siegfried i Götterdämmerung.

Orquestra vorejant el naufragi

Una Walküre poc convincent escènicament pot mantenir el seu nivell de flotació, sempre i quan les coses rutllin a la sala de màquines que és l’orquestra. I cal dir que en aquesta ocasió vam estar a punt del naufragi, especialment al primer acte, ja des d’una tempesta que va ser una caixa de trons, i no precisament metereològics. Tot i l’excel.lent treball de l’orquestra titular del Liceu amb Josep Pons al servei de Kitège, es constata que el mestre de Pug-Reig segueix tenint problemes amb Wagner. I això que els principals temes de Die Walküre estan ben treballats, però els acabats i el cosit i l’enfilall del conjunt no funcionen. Hi ha tempi excessivament lents i a més diverses seccions van fallar, algunes –com els metalls- amb insistència al llarg dels tres actes. I amb erros gravíssims, alguns fruit d’una mala concertació. Almenys, Pons és un bon acompanyant de veus, cosa que s’hauria de tenir en compte abans de llençar-li unes xiulades del tot innecessàries i fins i tot injustes per part d’un sector de públic. És més, penso que el silenci absolut la indiferència, la negació de l'aplaudiment poden ser molt més feridors que no pas els "buuuhh", impropis -penso- d'un teatre on per damunt de tot ha de primar el respecte per la feina feta, encara que aquesta no agradi. 

Entenc que els membres de l’orquestra, després de dies d’incertesa a l’entorn d’aquest espectacle, amenaçat per una vaga dels treballadors del Liceu, visquessin amb tensió l’esdevenir d’una feina massa condicionada per fets aliens a la cosa artística. Però això no és excusa per persistir en unes pífies massa evidents. No s’hi val. En tot cas, i escoltada la primera funció, em plantejo fins a quin punt és necessari un treball amb l’orquestra a base de concerts com els oferts en mesos anteriors, i amb resultats igualment incerts. L’engranatge no ha funcionat, perquè els resultats en aquesta primera jornada de la Tetralogia han estat mediocres.

Vocalitat unitària

La sort d’aquesta Walküre recau en les veus, la majoria excel.lents, començant pel Wotan d’Albert Dohmen que, malgrat la veterania i que els aguts pateixin, segueix sent un déu autoritari, de veu ben projectada i compacta. El cansament era força evident al final del tercer acte, tot i que la lentitud del tempo marcat per Pons contribuïa sobremanera a l’ofec. La Brünnhilde d’Iréne Theorin és la millor que li hem sentit de les diverses vegades que hem pogut escoltar la soprano en la pell de la valquíria. Extraordinària la Sieglinde d’Anja Kampe pel lirisme concedit al personatge i per l’entrega total al llarg dels tres actes, especialment al tercer, culminat brillantment amb l’expansiu “O hehrstes Wunder!”. El bon ofici de Klaus Florian Vogt és de domini públic, perquè la tècnica i l’estil són indiscutibles, tot i que els sons emblanquinats del tenor alemany semblen contradir-se amb el caràcter heroic de Siegmund, especialment en l’escena amb Brünnhilde del segon acte. Va aguantar bé els “Wälse!” del primer i el cant de la primavera va sonar amb el preciosisme que li escau, però Vogt és molt més apropiat per a un Lohengrin o per a un Tannhäuser més que no pas per a un Siegmund.

Autoritat i rotunditat per al Hunding d’Eric Halfvarson i vocalitat ferma i carnosa la de Mijoko Fujimura al servei de Fricka.

Van funcionar bé les vuit valquíries germanes de Brünnhilde, tot i que em pregunto si cal que quatre d’elles siguin de fora, quan en aquest país podríem trobar ben fàcilment una Gerhilde, una Schwertleite, una Helmwige i una Siegrune.  

BOHÈME MÉS QUE NOTABLE A SABADELL

Un any més, la temporada d'Amics de l'Òpera de Sabadell acaba amb un balanç més que positiu. Són més de trenta (i 26 en el circuit Òpera a Catalunya) i la cosa avança amb una velocitat de creuer, amb prudència però amb valentia. Es programen òperes de repertori, el públic assisteix fins a pràcticament omplir els teatres (especialment La Faràndula de Sabadell), es contracten joves cantants i les posades en escena són molt més que dignes.

Tot això, i més, passa amb aquesta Bohème conclusiva, en què el talent de Carles Ortiz fa de la necessitat virtut en una posada en escena solvent. No sé si, en el fons, resulta sobrer el canvi de context temporal: una ciutat cosmopolita (París? Nova York?) en ple context de revoltes d'indignats reclamant els drets individuals i col.lectius; un mobiliari vintage recollit en contenidors pels personatges de la trama; i alguns gags esquitxant els quadres més lluïts de l'òpera de Puccini. Tot plegat eficaç i fins i tot bonic, emotiu i sempre al servei de la trama d'Illica i Giacosa sobre la novel.la de Murger.

Sortint de la Faràndula, diumenge al vespre, pensava que havia vist una Bohème com les d'abans, perquè dos cantants es lliuren a la causa amb una vocalitat generosa, molt poc habitual en els temps que corren, en què la gasiveria i la dependència de la imatge semblen ser valors absoluts. No és el cas de Maite Alberola (Mimì) o Carles Daza (Marcello), esplèndids en les parts respectives. La soprano valenciana, que ja no necessita demostrar res, es troba en un moment brillant de la seva carrera i aquesta Mimì ho confirma de nou, amb un doll vocal de primera magnitud, una musicalitat fora de dubte i l'assumpció plena de l'estil puccinià, atenta a tots els matisos d'una partitura exigent.

Per la seva banda, Carles Daza sembla haver fet una passa gegantina d'ençà de l'últim que li vèiem a Sabadell. El seu Marcello està molt treballat i matisat, atent a cada paraula i configurant un retrat minuciós del personatge. La veu, que s'ha arrodonit, presenta un cos i una volumetria senzillament espectaculars.

El tenor Francesco Pio Galasso assumeix la part de Rodolfo. I ho fa amb gust i expressivitat, però la col.locació de la veu no ajuda i contribueix a un engolament que minva a mesura que avança la funció, però que al primer acte, en una pàgina tan compromesa com "Che gelida manina", no fa massa bon efecte, especialment al costat d'Alberola.

Mirna Lacambra, sempre atenta i intuïtiva, ha fet bé de donar el paper de Musetta a Núria Vilà, molt centrada en el simpàtic rol, deliciosa en escena i molt ben compenetrada al tercer acte en el quartet, al costat de Daza.

Tot i que encara molt jove i amb una veu que ha de ser més compacte per abordar el "Vecchia zimarra" amb autoritat, el baix Juan Carlos Esteve va mostrar la seva competència al servei de Colline, i sempre en sintonia amb el Schaunard de Jorge Tello.

A Sabadell hi ha un excel.lent director de cor, Daniel Gil de Tejada, que ens agrada molt més rere l'escenari que quan ocupa el fossat del director musical. Perquè és així com pot treballar a fons amb els membres del Cor de l'AAOS. És el que passa amb una Bohème, en què el rendiment coral és molt notable al segon acte, especialment la secció femenina. Aquest cop, el fossat el presidia Rubén Gimeno davant d'una Simfònica del Vallès de rendiment suficient i amb idees, per part del director valencià, que contribuïen a l'apoteosi del melodrama que sempre és (o sempre hauria de ser) la immortal Bohème.

La temporada vinent, l'AAOS obrirà temporada amb Lucia di Lammermoor. A un Orfeo ed Euridice en versió de concert li seguiran L'italiana in Algeri i una òpera encara no programada a Sabadell, Turandot. Caldrà estar atents.