19.3.15

DESASTRÓS "TRISTAN UND ISOLDE" AL LICEU



Una sensació de presa de pèl i d’indignació es va ensenyorir, la nit d'ahir dimecres, al Liceu, en el marc de la versió en concert de Tristan und Isolde propiciada a mitges pel teatre de La Rambla i per la temporada Ibercàmera.
Certament, la sumptuositat orquestral es va ensenyorir al Gran Tetre del Liceu en ocasió per la direcció de Valery Gergiev davant de l'Orquestra del Teatre Mariinky i del cor del coliseu barceloní. Ja des del preludi, el director rus va deixar clar que qui manava era ell i que el protagonista absolut de la vetllada seria la música wagneriana, servida amb el tremp la teatralitat i la sumptuositat que demana. Gergiev va oferir una versió lliurada a la causa, sense excessos ni histrionismes, però sí amb gran volada dramàtica. Amb tot, les promeses del primer acte es van diluir en un final del segon una mica confús. Al tercer, tot -insisteixo, a nivell orquestral- va millorar, encara que Gergiev tendeix a tapar les veus. De tota manera, el capítol orquestral a ser el millor de la vetllada, perquè el vocal va ser allò de donar gat per llebre.
La Isolda de Larisa Gogolevskaya va acusar un color massa canviant en els diferents registres, uns greus esqueixats i una emissió molt oberta i descentrada, tot i una expressivitat al primer acte molt d'acord amb la direcció de Gergiev. Però la seva és una Isolda impossible, mal cantada i mpitjot pronunciada. Robert Gambill va ser un Tristany correcte i polit al primer acte, molt just al segon i massa sofrent al tercer, amb una prestació vocal no sempre suficient i amb patiment inclòs en el quadre de Kareol. El naufragi es feia previsible després de la descomunal pífia que van ser els tres quarts d'hora de duet al segon acte.
Yulia Matochkina i Evgeny Nikitin encarnaven respectviament els rols de Brangäne i Kurwenal, amb interpretacions molt diferents: ella sòlida, efusiva i plenament imbuïda de l'estil que Wagner demana a la confident d'Isolda; un pèl descentrat Nikitin com a Kurwenal, amb intervencions molt, massa desiguals.
El paper de Rei Marke va ser assumit per Mikhail Petrenko, de noblesa suficient i bona línia de cant, subratlant el majestàtic dolor del personatge, tot i que no sempre amb la rotunditat exigida en el cos central del seu registre. Anecdòtic el Melot de Yuri Alexeyev i correcte el mariner de Dmitry Voropaev.
Bon paper el del cor titular del Liceu al llarg d'una vetllada que ens deixa les dents llargues davant d'una orquestra com la del Mariinsky, a anys llum de la nostra realitat orquestral, dins i fora del Liceu. Però que vocalment va ratllar la vergonya aliena. I una òpera no és tan sols una bona orquestra i un bon director. Crec que puc dir que ha estat el pitjor Tristany de la meva vida.

12.3.15

SIEGFRIED D'ALÇADA AL LICEU



De les quatre òperes que integren L’anell del Nibelung, Siegfried és la més complexa. Ho és en primer lloc pel tractament orquestral, eminentment simfònic, i que demana un treball molt acurat. Davant de l’Orquestra del Liceu, Josep Pons s’ha preparat a fons amb els seus músics. El tractament leitmotívic presentava un detallisme molt ben resolt per una fusta cohesionada, uns metalls més que suficients i una corda a la que tan sols li va faltar una mica més d’empast a la secció greu. Es podria observar que a Pons li va molt millor la feina de miniaturista més que no pas la del sentit narratiu global, però indubtablement aquest Siegfried és el millor dels títols wagnerians dirigits pel mestre de Puig-Reig al Liceu. Les esbroncades que va rebre al final dels dos primers actes responen tan sols a les obsessions personalistes d’algú entossudit a enfonsar el director titular de l’orquestra del Liceu. A fe que no ho aconseguirà.
La segona jornada de L’anell del Nibelung és igualment difícil pel tractament vocal, d’extrems, tant en personatges omnipresents (com el rol que dóna nom a l’òpera) com en els que apareixen en moments puntuals. Per primer cop al Liceu, i com es fa en teatres com la Bastilla de París o el mateix Festspielhaus de Bayreuth, la directora artística va sortir abans d’alçar-se el teló per donar la cara i anunciar que Lance Ryan, convalescent d’una grip, no podria assumir la part de Siegfried i que ocuparia el seu lloc Stefan Vinke, previst per al segon cast. El tenor alemany exhibeix un cant resistent, que va permetre-li arribar al final sense fissures. Certament, la veu és tímbricament poc heroica i la projecció –especialment al primer acte- va ser poc descarada, però en general va complir al llarg de cinc hores extenuants de representació. Irène Theorin va confirmar, a l’escena conclusiva, que és una Brünnhilde de referència. Un cant sinuós, amb domini de mitges veus en el passatge “Ewig war ich, ewig bin cinc” que va ser de matrícula d’honor al llarg de l’escena conclusiva.
Si dèiem abans que aquest Siegfried és el millor que ens ha brindat aquesta Tetralogia liceista, també ho és per part d’Albert Dohmen, un Wanderer/Wotan que marca territori des de la seva primera intervenció. Al tercer acte va mostrar inicialment signes de cansament, però de seguida el diàleg amb Erda i poc després amb Siegfried va confirmar el que ja sabem: el baix baríton alemany serà un Wotan per a la història. Precisament, Erda va ser assumit per una Ewa Podlés que comença a mostrar signes de decadència vocal amb pèrdua d’homogeneïtat en els diferents registres, però el rol tel.lúric que Wagner li reserva a Siegfried li permet algun altibaix que no desmereix una interpretació d’alçada.
Peter Bronder és un veterà i demostra que Mime és un rol que li va com anell al dit, tant escènicament com vocalment. En la línia d’alguns antecessors il.lustres que han assumit el paper del nan, Bronder reforça el cantó grotesc del repugnant personatge, en una opció que no sempre pot agradar però que, per als qui creiem que Mime no té la intel.ligència sagnant d’Alberich, ja ens està bé. Per al.lusions, aquest últim és interpretat al Liceu per un Jochen Schmeckenbecher complidor i sense que brilli especialment. Un cantant amb millor línia expressiva més que no pas canora, en tot cas. Notable, també, el Fafner d’Andreas Hörl, molt millor sense amplificació que no pas en els passatges que canta amb microfonia des de la suposada cova. Excel.lent, d’altra banda, la veu de l’ocell a càrrec de Cristina Toledo.
La producció que signa Robert Carsen, i que el dia de l’estrena no va comptar amb cap responsable a l’hora de les salutacions, continua fidel amb la seva idea de la destrucció paulatina de la naturalesa com a culpable de la caiguda dels déus. El fet de veure una òpera per temporada d’aquest Anell... fa que s’oblidin algunes idees exposades a Die Walküre i, sobretot, a Das Rheingold. Però també m’atreveixo a dir que aquest títol és, si més no en el terreny escènic, el millor dels vistos fins ara d’aquesta Tetralogia procedent de Colònia. Tot està molt ben explicat, amb un minuciós treball de caracterització de personatges i amb idees francament bones com tot l’acte primer, la cova i la mort de Fafner i l’escena final. D’altres poden ser més discutibles, com ara una Erda reduïda a dona de fer feines dels senyors del Walhalla.
Títol complex, en definitiva, però molt ben servit en un Liceu no precisament ple la nit de l’estrena i que encara reserva força entrades per a una òpera indispensable.