PER MOLTS ANYS!!!!!

... i ara, a fer-ne 400 més (com a mínim...!)

EL CANT FESTIU DE ROLANDO VILLAZÓN

La casualitat (o no) ha fet que en quinze dies hagi viscut empeltat de la veu de Ronaldo Villazón, aquest tenor mexicà destinat a ser una de les estrelles mediàtiques operístiques. L’encaix just rau en el fet que Villazón té una musicalitat innata, una simpatia porosa i encomanadissa, una joventut vitalista i una proximitat que l’allunya de l’estupidesa d’un Alagna o de la distant elegància d’un Flórez.
Fa setmanes, mentre m’estava tota una jornada sencera a un hospital, vaig gaudir, previ volcat al MP3, de Combattimento, esplèndid treball discogràfic dirigit per Emmanuelle Haïm en què Villazón demostra la seva versatilitat cantant Monteverdi. El seu Combattimento di Tancredi e Clorinda té les dosis justes de dramatisme i narrativitat, amb un caràcter mesuradament teatral. Es podrà dir que l’emissió i la projecció del mexicà potser no s’ajusten al tipus de cant barroc, però el complement just amb la Haïm ajuden a fer del cant de Villazón no només una excusa per abordar Monteverdi sinó una alternativa del tot vàlida a les descafeinades versions que, optant tan sols per la filologia, obliden el caràcter psicològic de les obres de l’autor de L’Orfeo, tan present aquesta setmana de commemoració operística.
Aquest cap de setmana he tornar a reviure el regust agredolç d’aquest disc, complementat amb altres dos. D’una banda, el d’àries franceses dirigides per Michel Plasson i d’una altra l’àlbum Gitano, que no té res a veure amb ballarins de pell d’oliva sinó amb romances de sarsuela dirigides per Plácido Domingo. En tots tres àlbums, editats per Virgin, s’inclou un DVD amb el “making off” de les gravacions i hom troba un Villazón content i saltimbanqui (potser massa), empeltat de “bonrotllisme” postmodern però que, en mans del mexicà, esdevé festa per als sentits.
Deu ser això, precisament, el que defineix millor l’artisticitat del mexicà: el cant de Rolando Villazón és una autèntica festa. La celebració lúdica d’uns dons innats i, fins ara, ben conduïts. Certament, opta per camins poc ortodoxos, com el fet de cantar en falset la segona estrofa de “Je crois entendre encore” de Les pêcheurs de perles, o d’atacar amb un forte el si bemoll conclusiu de l’ària de Don José. És a dir, Villazón pren el camí dels antics mestres (Gedda, Corelli, evidentment Domingo) per recuperar un sentit festiu del cant, una visió entusiasta de qui ha arribat a ser cantant per mèrits propis a partir de l’entusiasme d’un jove aficionat que ara és un indiscutible professional.
Fa una setmana, Villazón protagonitzava uns memorables Contes de Hoffmann a la Bastille de París. Vaig ser-hi. El magnífic i revisitat espectacle de Robert Carsen situava Hoffmann al centre d’un teatre, vist des de perspectives diferents al llarg dels tres actes, complementats per la visió de la buidor de l’escenari al pròleg i l’epíleg. Un espectacle sensacional, veritable joc de contrastos en què el concepte barroc de “la vida és un escenari” anava més enllà d’Offenbach per introduir-nos en el món del Hoffmann dels relats en què s’inspira la, d’altra banda, esplèndida –i inacabada- òpera de l’autor de La belle Hélène. Villazón va tenir tres bones companyes femenines com Patricia Petibon (lleugerament aspra en els sobreaguts de la impossible Olympia), Nancy Fabiola Herrera i, sobretot, la meravellosa Antonia d’Annete Dasch (és clar que, qui pot resistir-se als encants de tan meravellós personatge?). A tot plegat, cal afegir els rols “diabòlics” encarnats per un Franck Ferrari en estat de gràcia o el Niklause/Musa de l’exquisidament avellutada Ekaterina Gubanova, sàviament dirigits per Marc Piollet. Una funció rodona, com poques vegades recordo al teatre parisenc. Però qui va tancar el cercle de manera magistral va ser, novament, Rolando Villazón. Inquiet i bellugadís, encarna un Hoffmann torturat per les circumstàncies. Un antiheroi perdedor, a la recerca de tot i a l'encontre de res. Villazón aconsegueix transmetre la inconstant recerca de qui vol aturar el temps a través de l’ideal femení. I ho fa amb les bones armes que li dóna un cos flexible però també, i sobretot, una veu que al teatre surt projectada amb força, desafiant fins i tot la monumentalitat d’una Bastilla no sempre justa amb vocalitats més exigües. La de Villazón no ho és i la festa que citava abans està assegurada.
Sí, tenim tenor per al segle XXI.

MÚSICA, TEMPS I ESPAI...

Orfeu es mou en una dimensió espai (vida)/no espai (mort i el pas d’un a l’altre es vertebra a través de la dimensió temporal, que és la música, art del temps per excel.lència.
Don Joan, a través de Mozart, desafia el temps amb les seves intervencions curtes, fugaces, ejaculades. Està present en l’espai, però s’hi mou ràpid.
Faust vol aturar el temps renunciant al mateix espai (“Atura’t, instant, que n’ets de bell...!). La llàstima és que la música de Gounod no estigui a l’alçada. És clar que no tot és Goethe en Faust: el referent de Marlowe el trobem en Busoni o Dusapin, autor de Faustus, the last night estrenada a Lió el 2006 i recentment distribuïda en DVD per Astrée.
Tornant a Goethe, és simptomàtic que comentés allò de la música per al “seu” Faust, que hauria d’haver estat la que Mozart va fer per a Don Giovanni...

JARDINS VICTORIA DE LOS ÁNGELES

Dissabte, 3 de febrer. Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, al carrer de Montealegre. El cor del Raval bull aquests dies d'activitat acadèmica amb la celebració d'exàmens a les facultats que poblen aquest nucli de Barcelona on, entre d'altres coses, visc i treballo. Amics del Liceu han estat escoltats per l'Excel.lentíssim Ajuntament de la ciutat i s'ha donat nom als jardins situats enmig de la recentment inaugurada Facultat de Geografia i Història. El nom de la soprano Victoria de los Ángeles figura a la placa d'uns jardins que suposaran un espai públic per al barri i la ciutat. Uns jardins exigus, de tímida i senzilla ubicació. La de Victoria també va ser una existència senzilla. La Fundació que du el nom de la soprano i de la que sóc patró em convida a fer un discurs entre els parlaments d'autoritats diverses. Els crits d'alguns descerebrats cap a l'alcalde Hereu o el regidor Martí no treuen ni solemnitat ni emoció a un acte que visc amb continguda emoció. Aquí teniu el meu discurs.

Avui estem de festa. I ho estem els qui vivim en aquest barri anomenat Raval de Barcelona. També ho estem els qui treballem a la universitat, en aquesta o, en el meu cas, a la veïna Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Ramon Llull que configura, juntament amb el CSIC, la Biblioteca de Catalunya o l’edifici central de la Universitat de Barcelona, el campus d’humanitats de la nostra ciutat. També estem de festa els amants de la música i, més en particular, els qui hem estimat la persona i l’artista que va ser Victoria de los Ángeles.

Victoria va ser una nena i després una noia del Raval. Hi vivia a la vora i, a més, hi va estudiar, primer al Grup Escolar Milà Fontanals que encara funciona com a centre docent al carrer dels Àngels i on la futura soprano va cantar davant del president Macià en una funció escolar. Després, va estudiar música a La Rambla, més en concret al conservatori del Liceu, situat a la banda dreta, mirant des del passeig, de l’edifici del Gran Teatre del Liceu que, per cert, seria el marc dels primers grans èxits, juntament amb el Palau de la Música, de la cantant.

Victoria va ser una dona que tenia en alta estima la universitat. Hi va viure des dels primers dies de la seva existència, al citat edifici de la veïna plaça Universitat. Va ser allà on va començar a cantar i a aprendre a provar l’acústica, factor essencial de la seva brillant i futura carrera als auditoris, sales de concerts i teatres d’òpera d’arreu del món. La cultura i el món acadèmic sempre van fascinar aquella dona de petita estatura però de colossal humanitat. Una dona poc intel.lectual però molt sensible i, sobretot, molt llegida, amant del preciosisme culteranista o del sintètic conceptisme de la literatura del segle d’or espanyol, o de les subtileses descriptives de Josep Pla entre d’altres.

Amb aquest acte d’avui, amb la inauguració d’aquest petit jardí que du el nom de Victoria de los Ángeles, Victoria torna a la universitat. Quan algun dels nostres veïns de curta edat pregunti als seus pares, avis o germans grans pel nom que consta en aquesta placa, serà bo que recordem als nostres petits qui va ser Victoria.

M’atreveixo a suggerir que es recordi Victoria com una dona sensible. Li escau més un jardí que una plaça dura, perquè un jardí requereix cura, regadiu, adob, per mantenir la vida que hi creix i per fer-ne créixer de nova. La de Victoria va ser una vida que va donar fruit, en la vida i en l’art. Tot un encert, doncs, que els Amics del Liceu hagin proposat que el nom de la soprano sigui el d’un jardí.

També caldria recordar que Victoria va ser una persona que va fer del seu art excel.lència i referència indiscutible. Els qui ens dediquem a la docència universitària oblidem de vegades que la nostra feina requereix i exigeix paràmetres d’excel.lència per formar bons professionals i investigadors que surtin de les aules. Victoria de los Ángeles va seguir la carrera de la vida i de la música i va excel.lir amb naturalitat, tenacitat i entrega a una feina que era prolongació de la seva pròpia vida. Potser per això, i de manera tan justa, la pròpia Universitat de Barcelona la va fer doctora “honoris causa” el 1987 en un dels actes que ella recordava com un dels més importants de la seva vida.

La bondat i l’excel.lència van ser dues constants en la vida de Victoria de los Ángeles. Què millor que un jardí al bell mig d’una facultat universitària per tenir-la sempre present. En nom de la Fundació Victoria de los Ángeles, moltes gràcies a tots pel recolzament, per l’obertura i pel futur manteniment d’aquest jardí senzill però bonic. Senzillesa i bellesa que tan escauen al nom de la nostra homenatjada. I que sigui per molts anys.