Ja tenim inaugurada oficialment la temporada operística 2006-07 al
Liceu. Ens felicitem que sigui amb un
Mozart com
La clemenza di Tito, lamentablement massa rellegada a les galeres de la versió en concert. És clar que el muntatge vist el dia de l’estrena no és gran cosa, però com a mínim explica a grans trets una història que tampoc és un prodigi d’inventiva dramatúrgica. L’espai escènic que proposa la direcció de
Francisco Negrín pretén jugar amb les simetries i les proporcions inherents a una partitura que, pel seu caràcter al.legòric, funciona amb les coordenades justes i perfectes. Això no vol dir que el muntatge sigui un encert. Però tampoc és un despropòsit.
Vocalment, s’ha comptat amb molts dels cantants que estan fent els papers protagonistes de l'obra per aquests mons de Déu: recentment havíem vist a Salzburg el muntatge de la
Clemenza de
Kusej/Harnoncourt amb
Kasarova i
Schade; i fa pocs dies ens arribava l’últim enregistrament (RCA), novament amb
Kasarova i amb la Vitellia de
Véronique Gens. Els tres artistes s’estan al teatre de La Rambla amb defectes i virtuts: la
Kasarova té un instrument prodigiós i el bon gust es posa al servei d’un
Mozart ben cuinat, si bé els parrups avellutats (per marcar territori búlgar?) poden irritar pel seu amanerament. En definitiva,
Kasarova és d’aquelles cantants que agraden molt o no agraden gens. Peronalment, a mi m'agrada.
No es pot dir el mateix de
Michael Schade, excessivament monolític i possiblement massa lleuger per a una part que, si bé és la que més victimitza la metronímia de l’”opera seria”, no dóna peu a matisos ni a una varietat més àmplia de registres. Un Titus tan petri com les quatre escultures esquerdades que queden de l’emperador romà. Sort que la tercera en discòrdia és una gran senyora, feta i dreta, i de posat hieràtic (coses de la “grandeur” francesa) i que respon al nom de
Véronique Gens. És una Vitellia felina i elegant, a més de ben cantada tot i els riscos evidents d’una tessitura que demana pujar
cims i de seguida fer excursions a les regions més pregones de la vocalitat exigida a la soprano.
Completaven la festa una hàbil
Marianna Pizzolato com a Annio, la sempre deliciosa
Ofelia Sala (mare recent d’una Ofelia) com a Servilia i el discret Publio d’
Umberto Chiummo: per què el paper del tribú sempre el canten (amb excepcions) baixos de segona?
Sebastian Weigle va defensar des del fossat una partitura que no necessita
justificacions, tot i estar escrita contemporàniament a
La flauta màgica. L’embelliment de les àries amb obligats (“Parto, parto” o “Non più di fiori”) va funcionar en una versió pràcticament sense talls el els recitatius, ben acompanyats pel pianoforte. Amb tot, faltava una mica d’oli perquè l’engranatge acabés de funcionar. Però ens agrada
Weigle i ens admira la seva versatilitat per fer de tot i a més de manera pulcra. L’orquestra del Liceu (i el cor) no són els més apropiats per a Mozart, però
Weigle és prou intel.ligent per jugar la carta del manierisme i extreure un so el màxim de ben servit per a la partitura que calgui.
Ben poques vegades el Liceu ha inaugurat temporada amb
Mozart: si la memòria i l’hemeroteca no em fallen, la primera vegada va ser per obrir la 1984-85 (amb
Le nozze di Figaro) i després, en unes sessions fora d’abonament, la 1990-91 (amb un
Don Giovanni a càrrec dels efectius de l’Òpera de Munic). Que ara el teló s’hagi alçat amb l’última òpera del catàleg de
Mozart és un signe que els temps, definitivament, han canviat. Per a millor.
