28.1.08

EL VIÑAS FA 45 ANYS

Alguns dels signes de prestigi dels concursos, i molt especialment dels de cant, són el rigor i l’exigència, indispensables per al seu prestigi internacional. Perquè el prestigi es guanya, precisament, quan s’exigeix als participants rigor i qualitat, i fins i tot una brillantor que, en el futur, contribuirà a fer-ne estrelles en el món de la música en general i del cant en particular.
És per això que, tot i lamentable, sigui positiu que l’edició d’enguany del Concurs Internacional de Cant Francesc Viñas hagi declarat desertes les primeres categories, tant femenines com masculines. Pel que vam detectar al concert dels guanyadors, la cosa no es devia tant a la qualitat dels instruments com a la seva personalitat. Ja fa massa anys que detectem en els joves cantants més entusiasme que no pas autoexigència, més tècnica que no pas personalitat. I això es tradueix, de vegades, en interpretacions molt correctes però del tot planes. És el cas del segon premi masculí, el baríton nord-americà Lee Poulis, intèrpret anodí de pàgines de Mozart i Donizetti; o de dos dels tercers premis, el també baríton Jin-Won Jung, o la soprano italiana Grazia Doronzio. Més fortuna van fer el segon premi masculí que va ser-ho també del públic assistent a la prova final, el tenor coreà Ook Chung, amb una veu que apuntava brillantor en els passatges sobreaguts de l’”Ah! Lève-toi soleil” de Roméo et Juliette de Gounod, o Carmen Solís, premi a la millor intèrpret de sarsuela i del grup de liceistes de quart i cinquè pis. També sembla gaudir de bona salut el lied, en mans de la soprano alemanya Christiane Karg, que obria el concert amb pàgines de Schubert, Richard Strauss i Éric Satie.
Sí que constatem, en canvi, el bon nivell de les veus espanyoles. No és estrany, doncs, que a més de la citada Carmen Solís hi haguessin dues veus més de procedència hispànica, com les sopranos Auxiliadora Toledano i Marta Mathéu. Toledano, que es va fer amb un tercer premi femení, és una jove cordovesa amb veu de lírica lleugera i que va cantar un eteri “Caro nome” de Rigoletto abans d’entomar amb gràcia “Me llaman la primorosa” de la sarsuela El barbero de Sevilla; per la seva banda, la tarragonina Marta Mathéu, que ja va fer-se amb el premi de la desena edició del concurs Manuel Ausensi, va ser l’única veu de la tarda capaç de demostrar que va més enllà de cantar correctament les pàgines de Mozart i Charpentier amb què va acabar el concert. Certament, va obtenir un segon premi, però va deixar el llistó del Viñas ben alt en una 45èna edició que fa, del concurs internacional de cant més prestigiós de casa nostra, un baròmetre de l’estat actual de les veus líriques d’arreu del món.

26.1.08

TRISTANY O EL DEBUT WAGNERIÀ DE LLUÍS PASQUAL

Tristan und Isolde (Wagner)
Teatro Real (Madrid), 25 de gener 2008

Algun mitjà de comunicació ha dit aquests dies que Tristan und Isolde es presentava per primera vegada al Teatro Real de Madrid: és fals. S'hi va estrenar el 1911 (amb Francesc Viñas com a Tristany, per cert) i hi va aparèixer en diverses ocasions més fins el 1923. Després, (el 2000), la Staatsoper berlinesa la va presentar amb una versió dirigida pel binomi Barenboim/Kupfer. A més, i en quatre ocasions, l'òpera wagneriana es va veure a La Zarzuela, de manera que una vegada més ja es veu que el periodisme "especialitzat" pot fer estralls i donar per bones informacions del tot esbiaixades.
El que sí era una primera vegada era per a Lluís Pasqual que, tot i el seu bagatge com a director d'escena amb un peu al teatre i l'altra a l'òpera, mai no s'havia enfrontat a Wagner. Ja era hora. És clar que començar amb Tristan und Isolde és entrar per la porta gran i la veritat és que se n'ha sortit, amb una producció que es va estrenar a Nàpols i que compta amb escenografia i vestuari d'un altre binomi il.lustre com el que formen Ezio Frigerio i Franca Squarciapino.
Pasqual realitza un viatge del mite a l'atemporalitat, ubicant cadascun dels tres actes de l'òpera en una època diferent: segles XII, XIX i XXI. Res de nou sota el sol, perquè explicar que l'amor entre Isolda i Tristany és etern i diacrònic és més aviat descobrir la sopa d'all. Però és la manera que té Pasqual de fer-ho el que dóna versemblança i fascinació a un muntatge molt ben servit per una escenografia preciosa, en què la llum i l'omnipresència del mar (l'aigua com a element eròtic?) li donen una particularitat, diguem-ne, mediterrània. El problema, a parer meu, és el de la direcció d'actors, massa centrada en un moviment que resulta a voltes del tot escolar. Pasqual diu, en una entrevista que firma Jordi Maddaleno i publicada al programa de mà, que l'òpera wagneriana no és estàtica, perquè els sentiments sempre estan en moviment. Ben cert però... que estiguin en moviment vol dir que fan moure els cossos? I espcialment els de cantants d'òpera de tendències més aviat estàtiques? És en aquest punt on, penso, Pasqual s'equivoca. I és una llàstima, perquè el seu muntatge té punt bons, molt bons.

Bones veus
Per raons de calendari, no he pogut veure el segon repartiment i m'he perdut la Meier, a qui tampoc vaig poder veure a La Scala (per culpa de les vagues del dia que havia d'anar-hi a veure Tristan...). La Isolda de Jeanne-Michèle Charbonnet és excel.lent i peca a voltes d'un excés de tècnica, tot i que el color li canvia (pel meu gust en excés) al registre sobreagut. Amb tot, va mantenir la força i l'emissió poderosa al llarg de les cinc hores de funcio i el "Liebestod" conclusiu, magnífic, va ser saludat amb ovacions del tot merescudes. La cantant de Nova Orleans, guapota i de planta immaculada, podria demanar a Pasqual que li deixés dur el seu cabell natural, i poder desar així el perrucot que ni l'afavoreix ni la fa més Isolda del que pot ser en realitat.
Jon Frederic West és un heldentenor dels que ara es porten: bona tècnica, molta veu i escàs gust. Una mena de camió desbocat per una carretera descendent. El seu va ser un Tristany que va pecar per excés, pequè el potencial volumètric hi és. Però una mica de gust en el fraseig (especiament en la segona secció del duet del segon acte) l'hauria afavorit molt més. La d'Elena Zhidkova és una veu amb personalitat, però engola massa, cosa que va treure autoritat a la seva Brangäne. També resulta interessant el timbre d'Alejandro-Marco Buhrmeister (baríton a qui la temporada que ve veurem al Liceu), un Kurwenal potser excessivament jove per a la tessitura del personatge, al costat de l'impersonal Melot de Lauri Vasar. Però qui justifica un viatge i fins i tot ser condemnat al marasme laberíntic de la terminal 4 de Barajas és René Pape, un Rei Marke davant de qui ens treiem el barret i lamentem que Wagner no li hagués escrit una part més llarga. Tot en aquest baix és natural, portentós i imbuït d'un voltatge d'elegància difícilment superable.

Gran López Cobos
Un altre que justifica el viatge és Jesús López Cobos, davant d'una orquestra titular en estat de gràcia. El director castellà concep un Tristany serenament dolorós. Aquests dies, esclar, planava la recent direcció de l'òpera a càrrec de Daniel Barenboim a La Scala i les comparacions (legítimes tractant-se de dos mestres indiscutibles de la batuta) s'imposaven. He sentit el Tristan... de Barenboim i em sembla modèlic, però el de López Cobos també, tot i estar als antípodes del del director israelià. El de Zamora, lluny del decadentisme tràgic, opta per la dolçor en el fraseig, per la ductilitat a l'hora de repartir sons i silencis, per la grandesa mesurada en l'expansió sonora. López Cobos segeix creient en l'amor i, per això, opta per llegir la partitura de Wagner en clau d'un enamorament que dista molt de ser tràgic, dolorós. Certament, un enamorament controlat, que no estalvia passió però que mai no es desboca. Hi ha, en el seu Tristan... més eros del plaer que del dolor, en definitiva, molt en la línia del caràcter llatí d'una òpera muntada per gent propera a la mediterrània, més que no pas a la metafísica germànica dels Cants a la nit d'un Novalis, sense anar més lluny. I tanmateix, va ser grandiós perquè la de López Cobos és també una batuta grandiosa.
I la partitura... ai, la partitura! Quantes vegades no he dit que els directors haurien de sortir a saludar amb la música sota el braç, per ovacionar-la com cal? Tristan und Isolde, més que una òpera (o una metaòpera), és una necessitat.

Postcriptum
[Conversa de dos espectadors minuts abans de l'inici de la funció]
- Si me gusta bien, y si no, pues ya sabes... porque esas óperas de Wagner a veces son un bodrio de cuidao...
- Sí, es que Wagner es mucho Wagner y ya se sabe...
No cal dir que l'espectador "de cuidao" es va deixar bressolar pels braços de Morfeu poc abans que Brangäne destapés el filtre amorós. Al segon acte, havia desaparegut del teatre. Sí, és que Wagner és molt Wagner. I ja se sap...

23.1.08

NOVA TEMPORADA AL LICEU

Ja tenim, sobre el paper (i oficialment), la nova temporada liceista. I, una vegada més, la “ràdio macuto” no s’equivocava perquè les previsions anaven per bon camí. Titular? Una temporada molt “alla tedesca”, tant pel que fa a títols com a intèrprets i director d’escena. Cap problema.

Temporada alemanya
Si prenem Le nozze di Figaro com a òpera d’un compositor germànic, la temporada 2008-09 del Liceu contempla la programació de cinc títols alemanys, perquè a més de Mozart hi ha compositors com Eugen d’Albert, que el 2 d’octubre aixecarà el teló amb Tiefland; i després vindran Salome, Die Meistersinger von Nürnberg i Fidelio.
L’equilibri del repertori, però, és evident si ens fixem en què hi ha òperes dels segles XVII al XXI, comptant amb l’estrena a casa nostra d’un títol meravellós com L’incoronazione di Poppea de Monteverdi. El gran repertori el focalitzen títols com Turandot i Simon Boccanegra, tot i que l’absència de títols belcantistes és notable.
Aquest 2008 no contempla cap referència explícita a Puccini, de qui el desembre d’enguany recordarem el 150 aniversari del naixement. Posats a fer, i per fugir dels tòpics, títols poc programats com La Rondine o La fanciulla del West haurien pogut compartir programació amb un concert integrat per la Missa de Glòria, sense anar més lluny. És clar que tots voldríem una programació “al nostre gust”, i que les efemèrides no tenen per què anar a favor de la coneixença dels compositors (de vegades les conseqüències deriven en efectes contrapro
duents), però Puccini té un pes massa fort com per ignorar-lo, a excepció de la citada Turandot, programada el juliol del 2009.

L’òpera “de casa”
El retablo de Maese Pedro de Falla i La cabeza del Bautista d’Enric Palomar són altres
presències destacadaes, pel fet de ser de compositors de l’estat espanyol. Enric Palomar (Badalona, 1964) està en plena fase de composició de La cabeza del Bautista, amb llibret de Carlos Wagner sobre una de les peces que integren el Retablo de la avaricia, la lujuria y la muerte. L’estrena absoluta de la peça, en coproducció amb l’Òpera de Halle, és una de les excel.lents notícies d’un teatre que s’hauria de comprometre a estrenar cada any i com a mínim una òpera encarregada a un compositor de casa. Ara bé, un teatre com el Liceu obliga a disposar JA d'una segona sala per presentar títols com aquests dos o d'altres (el cas de l'òpera de Monteverdi, sense anar més lluny) sense haver de recórrer a iniciatives com el Festival d'Òpera de Butxaca. Si volem ser una capital oprística de primer ordre, una segona sala que no sigui el foyer, és a dir un veritable segon teatre depenent del Liceu, comença a ser urgent.

Grans noms
Michael Boder és el director que compartirà amb Sebastian Weigle la responsabilitat de la direcció musical de l’orquestra, en el que s’endevina un lògic relleu. Els grans noms els posen cantants com la parella que formen Peter Seiffert i Petra-Maria Schnitzer, Emma Bell, Sophie Koch, Neil Schicoff, Miah Persson, Franz Josef Selig, Albert Dohmen, Bo Skovhus, Ludovic Tézier, Ángeles Blancas, José Manuel Zapata (recents encara els seus èxits al Met de Nova York), Karita Mattila, Nina Stemme (que pot ser una Salomé d’elevat voltatge) o Ainhoa Arteta. Molts d’ells són noms debutants al teatre, i compartiran títols amb directors musicals com Paolo Carignani, Harry Bicket o els citats Ros Marbà, Weigle i Boder. A tos ells, els noms de director escènics igualment destacats com Lluís Pasqual, José Luis Gómez, Claus Guth, Jürgen Flimm o David Alden.
Altres grans noms són els que configuren els recitals i concerts, amb la presència destacada d’Edita Gruberová amb un concert sobre àries de concert mozartianes o el cicle Die schöne Müllerin amb Thomas Quasthoff.

Òperes
Tiefland (2-20 octubre)
Le nozze di Figaro (11-30 novembre)

Simon Boccanegra (23 desembre-14 gener)
El retablo de Maese Pedro (3-10 gener)
L’incoronazione di Poppea (3-15 febrer)
Die Meistersinger von Nürnberg (17 març-18 abril)
La cabeza del Bautista (20 abril-2 maig)
Fidelio (18 maig-2 juny)
Salome (19 juny-7 juliol)
Turandot (21-31 juliol)