20.6.08

LUISA MILLER DE MENYS A MÉS

Estrenada al San Carlo de Nàpols el 8 de desembre de 1849, Luisa Miller és la quinzena òpera de Verdi i la penúltima del període conegut com a “anni di galere” segons paraules del mateix compositor. Però no és una obra escrita amb presses, ni amb l’afany d’aprendre, perquè Verdi ja havia demostrat, fins i tot amb obres molt anteriors, que coneixia l’ofici de sobres. Certament, el llibret de Salvatore Cammarano sobre el drama romàntic de Friedrich Schiller Càbala i amor (1784) no permet moltes alegries, però Verdi va saber traduir l’esperit schillerià, que assentava les bases del romanticisme en el sentit pur del terme, traduint el terreny del sentiment, de vegades desbocat, i que fins i tot va més enllà dels paràmetres de la bellesa per endinsar-se en els terrenys del sublim i el seu revers fosc, el sinistre.
Hi ha també en Luisa Miller els ideals de Schiller (sempre vigents en el Verdi de totes les èpoques) sobre la llibertat, un tema latent també al llarg i ample de l’esplèndida partitura, i que inaugura una manera romàntica lleugerament diferent (una “seconda maniera”) respecte del que havia estat l’obra teatral verdiana anterior a Luisa Miller.
L’espectacle del Liceu, procedent de París i dirigit per Gilbert Deflo, intenta apropar-se a aquests ideals, transportant-nos a l’època de Verdi i envoltant l’espai, gràcies a la magnífica escenografia de William Orlandi, amb una àmplia volta que emmarca l’espai natural de Miller i Luisa (rústecs) o amb estilitzats arcs gòtics que contraposen la rusticitat amb la rigidesa del Comte Walter. Però això és pura forma, i el fons se’n ressenteix malgrat la bellesa plàstica de la il.luminació i el decorat del fons, que evoca l’esperit pictòric d’un Friedrich.

Interpretacions desiguals
Una peça com Luisa Miller no pot defensar-se si no és amb un equip musical de primera divisió. I la veritat és que, al Liceu, en conjunt la cosa fluixeja, per bé que el nivell va anar de menys a més. Ja se sap que a aquestes alçades de l’any, les neurones comencen a tenir ganes de prendre el sol i que els ànims estan una mica deixondits ara que la calor amenaça amb els seus estralls habituals. Però una mica més d’energia no hauria anat malament.
Maurizio Benini, que va tenir alguns moments d’efecte, va començar amb una obertura dirigida des d’un despullament excessiu i sense donar ni el cos ni el lligam unitari que comporta la pàgina inicial. Alguna imprecisió en la concertació va donar pas a uns primers números que sonaven a assaig, i no pas general. I en conjunt el rendiment de l’orquestra no va passar de just, tot i que el cor va millorar el nivell mig de la prestació de les “forces vives” de la casa.
Sempre ens ha agradat molt Krassimira Stoyanova i aquest cop no va decebre ningú. Al contrari, la seva Luisa té la justa carnalitat requerida per al segon i tercer actes, i la lleugeresa volàtil del primer. Es pot dir que ella va ser l’única que va donar credibilitat al drama, al costat d’un repartiment que va començar amb un evident autisme. L’esforçat Miller de Roberto Frontali va salvar amb més esculls que bonances (l’afinació era més que dubtosa) l’ària del primer acte, mentre que Samuel Ramey va tornar a demostrar que viu hores baixes, encara que el seu Wurm dista molt del patètic paper que va fer l’any passat a Manon.
Esperàvem molt de Giacomo Prestia i ell va ser dels qui va anar de menys a més. La presència escènica és impressionant, la musicalitat inqüestionable... però i l’esperit de Walter? Potser aquest sigui, en relleu psicològic, el paper més difícil de tots, perquè es troba en el difícil equilibri entre el deure cap a l’honor, el remordiment pel passat criminal i l’amor cap a Rodolfo, però cal prendre un o altre camí i no sembla que Prestia hagués apostat per cap d’ells.
És clar que si et surt un fill amb la veu escanyada com la d’Aquiles Machado, poca cosa hi ha per fer... Perquè, a veure, algú em pot dir què li troben a aquest bon home? La carrera del tenor veneçolà és molt irregular i crec que no sempre ha estat ben orientada. Potser perquè hi ha característiques (o deficències voldria creure que resolubles) en la seva veu que disten molt de fer-ne un intèrpret majúscul: l'emissió és ofegada i mal projectada, el timbre, que podria tenir la noblesa pròpia de personatges eminentment lírics, sembla ocultar-se rere un vel opac. I això impedeix que el lluïment com la magnífica ària del segon acte flueixi amb la naturalitat obligada. Llàstima, perquè els aguts hi són, la voluntat hi és i l’esforç és més que evident.
I és clar en una òpera així si el tenor i la soprano no estan al nivell d'arribar a calar foc, més val quedar-se a casa a escoltar un disc. Amb tot, i potser per les ganes de sentir òpera italiana d'aquelles de sempre i per sempre, part del públic semblava passar-s'ho d'allò més bé: van haver-hi “bravi”, ovacions i els “buuus” van brillar per la seva absència. Va ser, efectivament, una nit d’òpera. Però una nit d’òpera més.

15.6.08

SIEGFRIED VALENCIÀ

SIEGFRIED
València, Palau de les Arts

14 juny 2008

“Sigfrid és un problema”, diu Carlus Padrissa en un dels articles del programa de mà de publicat pel Palau de les Arts de València. Té raó, tot i que caldria ampliar la cosa, o posar entre cometes o en cursiva el nom del fill de Siegmund i Sieglinde. Perquè, de fet, el problema no rau tant en el personatge sinó en l’òpera: SiegfriedSiegfried és el més humà i el menys tel.lúric dels quatre títols que integren L’anell del nibelung wagnerià. I, potser per això, resulti el més allunyat de l’imaginari de La Fura dels Baus. Tanmateix, el segon acte és el que planteja més possibilitats a l’entorn de l’enfrontament entre home i natura. I no oblidem que aquest és, precisament, el punt de partença dramatúrgic del muntatge “furero”, explicitat en les dues primeres òperes presentades amb éxit l’any passat a València (especialment a Die Walküre), i vist molt de passada en aquest Siegfried. Comparat amb els de Das Rheingold i Die Walküre, el muntatge de la segona jornada ha resultat el menys interessant, perquè les bones idees abans es diluïen, tot i l’encert dels artilugis de Roland Olbeter (fantàstica la solució per a Fafner, tot i gratuïta la reaparició en forma de gegant) i, sobre tot, del treball videogràfic de Franc Aleu. Amb tot, Aleu em va semblar molt més interessant (per discursiu) l’any passat. Temo que aquesta vegada no hagi volgut emular el Bill Viola de l’esplèndid Tristany parisenc, i potser per això també s’ha quedat a mig camí. Tot plegat, i això cal deixar-ho clar, en el context d’un muntatge majúscul i esplèndid pel que fa a la manufactura, que quedi clar. Potser el problema és que l’any passat el llistó va quedar molt (massa?) alt.

Peregrinatge wagnerià
Un cop més, l’excel.lent nivell musical ha fet de la capital llevantina una ciutat d’obligat pelegrinatge wagnerià. Començant per la total entesa entre la formació orquestral titular i Zubin
Mehta, per bé que la de l’indi és una batuta a voltes cansada, a voltes anodina… i a voltes genial. No hi ha termes mitjos, però el cert és que a Mehta li falta una mica de trempera per resoldre passatges que s’escolten sense pena ni glòria (impedonable en fragments com el final del primer acte) al costat d’altres que són un prodigi de planificació i treball (escena entre Mime i Alberich). En conjunt, la lectura de Mehta és sumament correcta, potser en excés, davant de la sòlida Orquestra de la Comunitat Valenciana.
Ja sabem que el de Siegfried és un paper extenuant, i que pocs arriben sans i estalvis al final.
Leonid Zakhozhaev ho fa, per bé que el cansament de vegades ensenyi la cuisa. El tenor rus té un timbre poc dramàtic (els greus són curts), però la noblesa fa acte de presència al llarg i ample d’un cant generós, que no estalvia res i que és lluït entregat, complementat per una figura “ad hoc”, si bé algú li hauria d’ensenyar a fer millor el playback del martell a la forja i el de la trompa al segon acte. Es va complementar bé al costat de Jennifer Wilson, Brunilda que s’hi ha de lluir per força (només canta els últims tres quarts d’hora després de quatre hores de funció) en la pell d’una soprano d’aguts suficients i força en l’emissió de l’escena conclusiva. Si l’any passat la seva Brunilda va anar de menys a més Die Walküre, en aquesta segona jornada el nivell de la soprano nord-americana s’ha mantingut, fis, amb el llistó ben alt.
També em va agradar, l’any passat, el Wotan del finès Juha Uusitalo, tot i que amb reserves: la veu no sempre té la noblesa autoritària pròpia del pare dels déus, i enguany la seva condició de Wanderer (Caminant) palesava un cert deixar-se dur, en la línia de l’ “spleen” que viu el personatge. La prestació va d’Uusitalo, doncs, ha estat més que correcta, però poc carismàtica. Sí que va ser-ho la del Mime de Niklas Björling Rygert, tenor amb una veu potser massa bonica per al repulsiu personatge, però va saber trencar el so quan convenia i va complementar l’excel.lència canora amb dots actorals innegables. I va saber estar magnífic al costat de Siegfried de Wotan o de l’Alberich que, un any més, cantava el notable Franz-Josef Kapellmann. Un altre motiu per a la festa el van constituir el rotund Fafner de Stephen Milling, l’avellutada Erda de Catherine Wyn-Rogers i una voladora Olga Peretiatko en la pell de l’ocell a qui major contenció en el vol (un altre dels punts discutibles de la posada en escena de Padrissa).
L’any que ve, el Palau de les Arts presentarà el cicle complet. La cita serà inel.ludible.

12.6.08

JOSEP CARRERAS

Pocs cantants poden vantar-se de dir que van debutar fa cinquanta anys estant encara en actiu. Josep Carreras és un d’aquests privilegiats. Cal, però, matisar les coses: efectivament, el 3 de gener de 1958, un nen d’onze anys anomenat Josep Maria Carreras Coll, nascut a Sants el 5 de desembre de 1946 i fill d’un caporal de la Guàrdia Urbana i d’una perruquera, debutava al Liceu. Ho feia amb el paper de Trujamán de l’òpera El retablo de Maese Pedro de Manuel de Falla, amb direcció musical de José Iturbi. Allò podria haver estat una anècdota, però aquell nen, que aviat esdevindria adolescent, es va adonar que el que de debò volia era cantar. Per això, després del batxillerat i d’una breu estada a la facultat de química, va deixar els tubs d’assaig per centrar-se en les cinc línies dels pentagrames i en el cant en particular. Fins al veritable debut, com a Flavio de la belliniana Norma al Liceu, al costat de la que ben aviat seria “parella de fet” d’escenaris i amiga en la vida real del tenor, la soprano Montserrat Caballé, al costat de qui Carreras aviat assumiria parts molt rellevants del gran repertori, especialment el romàntic i molt en particular de compositors com Donizetti, Verdi i Puccini.
Enguany, però, s’escau l’aniversari rodó de la primera actuació del nen Carreras al Liceu. Entre aquell 1958 i el present 2008, a Josep Carreras li han passat moltes coses. Alguna de dolenta, com aquella leucèmia que va mantenir-lo apartat un any dels escenaris. Però aquell mal, i el seu exitós remei, van demostrar que el tenor barceloní era estimat pel públic d’arreu i molt en particular del de casa seva. I fins i tot per alguns dels seus col.legues-rivals, com Plácido Domingo o l’enyorat Luciano Pavarotti, amb qui Carreras va formar el tan discutit però indiscutiblement mediàtic triumvirat dels “tres tenors” des de l’estiu de 1990.
De Josep Carreras se n’han dit i escrit moltes coses. I se n’escriuran encara més. Especialment aquests dies, en què el tenor torna a una de les seves “cases” com el Liceu per oferir-hi un recital en ocasió d’aquest aniversari rodó. Una celebració que es complementa amb una exposició comissariada per l’amic Pablo Meléndez-Haddad que ajuda a retratar l’home i l’artista.
A més del timbre privilegiat, Carreras ha tingut la sort de comptar sempre amb el suport de companys de repartiment que formen una generació daurada en matèria canora, però sobretot de batutes imprescindibles per al sosteniment de l’òpera com a espectacle de qualitat: Leonard Bernstein, Carlos Kleiber, Riccardo Muti, Zubin Mehta o Lorin Maazel han estat alguns d’ells, a més de (i sobretot) la immensa i controvertida figura de Herbert von Karajan, de qui enguany també recordem un altre aniversari rodó: el centenari del naixement.
Parlava abans d’una generació daurada. Efectivament, Carreras en forma part i ho reconeix, però malgrat les morts recents de col.legues il.lustres com Pavarotti o Di Stefano, el tenor barceloní no adopta actituds apocal.líptiques ni, menys encara, de les de “qualsevol temps passat va ser millor”. Amb optimisme i encarant el futur, Carreras saluda amb respecte i reverència les noves generacions de tenors i saluda i celebra la fornada que formen avui Flórez, Alagna o Villazón. Això demostra també la seva humilitat, conscient que ell ha estat un gra de sorra en la immensitat de la història operística. Però l’operòfil de pro, mitòman per definició i vocació, ha venerat grans de sorra com Josep Carreras. És indubtable que als seus gairebé 62 anys, Carreras té menys vida artística al davant que no pas la que tenia quan debutava, nen, al Liceu. Però encara pot fer moltes coses i seguim desitjant-li el millor, bo i agraint-li la feina (ben) feta. Aquella que, diuen, no té fronteres.