26.7.08

BOHÈME SOTA CEL PLUJÓS

La cosa es va fer esperar. Però va valer la pena perquè, si no va ser rodona, la nit de Sant Jaume a Peralada va satisfer en línies generals. El festival empordanès ens ha donat moltes alegries operístiques, per bé que els dos o tres últims anys s’apuntaven massa signes de vaques primes. Per sort, aquesta Bohème emmarcada en el 150è aniversari del naixement de Puccini por etqiuetar-se, a grans trets, com a notable encert.

Encertada producció
La producció que signa Emilio Sagi ambienta l’acció al París dels anys 1950-60. Hi ha alguns anacronismes que demostren que cal anar amb compte amb certes actualitzacions. Per exemple, les lleteres al tercer acte i el pas fronterer, presumiblement inexistents en una ciutat com París després del parèntesi de la Segona Guerra Mundial. També hi ha excessos innecessaris, com ara les prostitutes del segon i tercer actes, massa abundants tenint en compte (sobretot en el quadre del Café Momus) el context de la nit de Nadal i la presència de la quitxalla. Mals menors per un muntatge que explica (i bé) l’essència de La bohème, emmarcada en l’acurada escenografia de Juilio Galán. Tanmateix, la producció (que prové d’Oviedo), està pensada per a un teatre tancat i amb un engranatge escènic que permet canvis ràpids de decorat, cosa que no passa a Peralada. En conseqüència, es van fer dos entreactes que van allargar en excés una funció que, per culpa de la pluja ja es va haver d’endarrerir una hora.

Bones veus
Hi havia expectació per escoltar la debutant Olga Mykytenko i va causar una bona impressió. La soprano ucraïnesa no és una Mimì fràgil i trencadissa (tampoc li ho permet la direcció de Sagi) i la veu té cos, està dotada d’un timbre preciós i de facilitats pel cant lligat, amb dosis suficients de recursos expressius per convèncer al llarg de la representació. Va estar acotxada pel Rodolfo d’Aquiles Machado, bon coneixedor d’una part que sempre ha acompanyat la carrera del tenor veneçolà. La línia vocal és bona i la sensibilitat exquisida, però ja fa temps que Machado acusa tibantors al registre agut. S’ho hauria de fer mirar.
La Musetta de María José Moreno no va defraudar, ans al contarri: té gràcia escènica i és generosa en recursos vocals. El mateix va passar amb l’excel.lent Marcello de Javier Franco, segur i expressiu al costat dels dos bohemis que completaven les golfes del primer i quart actes: el Schaunard de Manel Esteve i el Colline de Stefano Palatchi, molt elegant en la breu però intensa “Vecchia zimarra”. Com sempre, un esplèndid professional com Enric Serra va saber estar en la pell de dos personatges de rerefons còmic com els de Benoît i Alcindoro.

Orquestra no operística
L’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya no és una formació operística i es va notar al llarg de la funció. És cert que l’acústica dels jardins de Peralada ajuda poc a les formacions que toquen des del fossat, però hi havia un excés de sequedat, segurament a causa de la direcció plana d’Eiji Oue, poc acurat en la transmissió dels detalls i les filigranes d’una partitura que ha de transmetre una emoció creixent que acabi per fer treure els mocadors. I això no va passar, perquè la lectura d’Oue va ser superficial. Tots sabem que el mestre japonès no és un mal director, cosa que demostra amb escreix al llarg de la temporada a L'Auditori, però l'instint teatral no li escau, i una òpera pucciniana sempre requereix partir de la base que el que es té entre mans és teatre musical pur.
Avesat, aquest sí, a les incursions escèniques, el Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana va fer un bon paper amb la direcció de Jordi Casas. A més, aquest cop la formació coral del Palau, va contribuir de manera molt eficaç no només al cant sinó també a la figuració al segon i tercer actes (i aquí es va notar un cop més la bona mà de Sagi) en el context d’una Bohème digna de ser recordada, malgrat algunes llacunes.

23.7.08

GENIAL ATEMPTAT MOZARTIÀ

Aquest cop, l’experiència no va fallar: vaig optar per anar a veure el muntatge de l’òpera amb una estudiant de la universitat, “verge” de Don Giovanni però atreta per l’enrenou que sempre es crea a l’entorn de Bieito. A l’entreacte, tot eren bones paraules. I, per cert, li agradava (i molt) la música de Mozart. Després, en sortir, em va confessar que no havia entès res del final. I que la música li havia quedat en segon terme.
Per part meva, he de dir en honor a la veritat que va haver-hi una part de l’espectacle que em va fascinar i meravellar. Un cop més, constatava que aquest és un bon, magnífic muntatge teatral, especialment treballat per una colla d’actors/cantants lliurats en cos (sobretot) i ànima a les exigències d’un complex treball, ple de riscos en tots els sentits. La frontera que separa el bell de sinistre és molt fina i Bieito la sap trencar. I, és clar, el sinistre atrau, com ens recordava Rilke en una de les Elegies del Duino en què deia que “el bell és l’inici del terrible”. I Don Joan ens hi convida gràcies a la música mozartiana.
Però… sempre hi haurà un però en un muntatge d’una radicalitat extrema com el de Calixto Bieito. Perquè el problema està en l’error, no pas conceptual, sinó del detall. A grans trets (i per això a la meva alumna la cosa li agradava) el punt de partença és plausible, possible i aplaudible. He conegut molts don joans com el que ens pinta Bieito al muntatge i d’alguns he estat testimoni de la seva caiguda, tot i que dubto que els qui segueixen vius "perdin el temps" anant al Liceu a veure l'òpera.
Certament, el que veiem a l’escenari és reflex de la vida mateixa. Ens agradi o no. Però el problema rau en la desconnexió, ja no entre el text i l’escena, sinó entre l’esperit de la pròpia música i allò que veiem a l’escenari. I tanmateix, continuo pensant que hi ha escenes reeixides i fins i tot coherents. Crec que aquesta era la quarta vegada que veia el muntatge i en fixar-me en nous detalls vaig descobrir-hi major riquesa de matisos. Però són els detalls d’escenes concretes i el punt de partença el que comparteixo, però no les solucions d’escenes clau, que resulten forçades, poc creïbles i fins i tot incomprensibles. La desacralització i “desfantasmagorització” del final constitueixen un flagrant despropòsit respecte, ja no de l’òpera, sinó del mite donjoanesc. El desconcert de la meva acompanyant n’és la prova, sobretot perquè a més de no entendre res, la música li va quedar en segon terme. I em deia: “crec que la música és molt interessant, però no li podia prestar prou atenció”. Sobren comentaris.

Competent equip musical
Tanmateix, l’equip de cantants va ser molt més competent que el repartiment de la versió del 2002. Començant per un Simon Keenlyside formidable en tots els sentits. Des de la fila 7 de platea vaig poder seguir l’evolució del personatge amb gestos, cares i mirades precises, justes… Keenlyside és Don Giovanni i a més entén el cant mozartià, al que serveix sense defallir al llarg d’un muntatge extenuant. L’altra gran troballa de la nit va ser la Donna Anna d’Ángeles Blancas, especialment al primer acte: la seva sortida, o l’escena que culmina amb l’”Or sai chi l’onore” van ser algunes de les festes musicals de la vetllada. Blancas canta amb una envejable empenta, potser exessiva perquè repercuteix negativament en la seva memòria. La filla de la Gulín sembla com si tendís a “gulinejar” (amb perdó pel desafortunat neologisme), quan l’instrument és un altre. Un consell, estimada Ángeles: si continues cantant així, faràs una carrera curta i seria una llàstima. És clar que no deu ser fàcil entonar les agilitats del “Non mi dir” mentre Don Ottavio carrega sobre teu les seves inquietuds genitals.
Véronique Gens ja va ser Elvira el 2002 i ara ha repetit, amb l’autoritat, elegància i competència pròpies de la soprano francesa, i a més amb l’al.licient d’haver-se-li afegit l’ària vienesa (“Mi tradì”), excel.lentment cantada i amb ornaments afegits i molt ben resolta per la direcció de Bieito. Aquest cop, també s’ha inclòs l’altra ària de la versió de Viena, “Dalla sua pace”. Llàstima que el Don Ottavio de Christoph Strehl fos tan poqueta cosa. Ho va resoldre tot bé, sese problemes, però la veu és excessivament opaca per al personatge.
El Leporello de Kyle Ketelsen va ser un altre plat fort de l’espectacle. Llàstima que el personatge es faci, gràcies al (o per culpa del) muntatge tan repugnant, perquè el baix nord-americà va excel.lir en totes les seves intervencions: l’ària del catàleg va tenir la gràcia i mordacitat inherents a la partitura, sense oblidar les notes de tendresa, per bé que aquestes van fer-se menys evidents a causa del despropòsit escènic.
David Menéndez va ser un Masetto interessant, però limitat de recursos i molt millor actor que no pas cantant, al costat de la Zerlina de Juanita Lascarro, soprano colombiana de timbre interessant i bona línia, certament mozartiana, tot i que les seves dues àries també estaven complementades per extravagàncies escènico-sexuals que distreien més que una altra cosa.
Si l’aparició del Commendatore en les dues escenes en què apareix em va semblar anodina per l’escassa rotunditat de Günther Groissbock, també vaig trobar superficial la direcció de Friedrich Haider. L’excessiva celeritat amb què va resoldre l’obertura no va permetre’n gaudir el discurs. I algunes entrades van poder ser reconduïdes gràcies a la intel.ligència dels cantants més que no pas a la poc acurada batuta de Haider, igualment poc atent a l’equlibri sonor d’una orquestra que, tanmateix, i com el cor titular, va rendir.

4.7.08

QUATRE PREGUNTES SENSE RESPOSTA

El Liceu té, com a institució cultural pública, un compromís amb la música i l’òpera catalanes. El deure hi és, però els resultats disten de ser satisfactoris. La programació de la doble vetllada integrada per una selecció de La Celestina de Pedrell i La pesta de Gerhard va semblar de pur compromís, com el tortell que duem a casa de la tieta diumenge el migida, per allò del quedar bé.
La peça de Robert Gerhard és interessant i, tot i el risc i les no poques dificultats, semblava tocada, cantada i dirigida amb la voluntat de fer-ho bé. Antoni Ros Marbà va saber conduir la complexa arquitectura de la partitura inspirada en el text de Camus, amb les puntuals intervencions d’un Josep Maria Pou ocasionalment autista respecte del que llegia, i amb la participació de l’Orquestra i el desganat cor del Liceu, reforçat pel molt eficaç Cor Madrigal. Què fallava en aquesta Pesta de Gerhard? Segurament la manca d’informació prèvia, l’escassa difusió d’un concert d’aquestes característiques i, per tant, l’apatia d’un públic que amb prou feines omplia la meitat de l’aforament del teatre i que ocasionalment l’abandonava.
Però possiblement part del desencís procedia de la desafortunada primera part, integrada per una selecció de La Celestina de Felip Pedrell. La partitura pretén sublimar l’amor de Calixto i Melibea d’acord amb els paràmetres d’un modernisme que no volia acceptar que La Celestina es centra en una alcavota, una “puta vieja” de barri baix, com queda explícit en la magistral obra de Fernando de Rojas. Així doncs, les pretensions wagnerianes de Pedrell fan d’aquesta òpera un producte indigerible, avorrit i monòton, servit amb autisme per part dels intèrprets, malgrat les excel.lents prestacions de Marina Rodríguez-Cusí, Ana Ibarra o Josep Miquel Ramon.
Sorgeixen, doncs, quatre preguntes:
1) Per què es confia la part de Calisto a un tenor impossible com Jeffrey Dowd? No tenim a casa nostra tenors solvents que ho haurien pogut fer molt millor sense la necessitat d’anar a buscar a fora un intèrpret tan mediocre?
2) Per què s’escull una obra com la de Pedrell? Hi ha músics que, per molt importants que hagin estat durant una època, tenen una obra obra de transcendència més que relativa, com ha quedat demostrat en altres ocasions, i amb Pedrell especialment.
3) Aquest és el millor camí per difondre la música catalana des del Liceu? Allò que dèiem del tortell de la tieta per quedar bé em sembla que és la resposta que es percebia entre els assistents a una vetllada tan insubstancial.
4) No hauria estat millor programar tan sols Gerhard, deixant La Pesta a la segona part i incloure, a la primera, una obra com Pedrelliana, a tall d’homenatge a un compositor molt respectable com el tortosí però de dubtosa eficàcia avui dia?