28.11.09

PRÒLEG A UNA HIPERÒPERA

Va haver-hi un temps en què a l’òpera, quan un deixava l’estimada cantava allò de “Parto, ma tu ben mio meco ritorna in pace”. Ara, les ternes han canviat i la fredor de la tecnologia pròpia dels temps líquida fa dir coses com “Mentre jo m’allunyo, les forces convergeixen segons un comportament logarítmic”; l’innocent “Mi sento languire”, amenaçat de mort i en vies d’extinció, pot quedar suplantat per una frase tan lúbrica com “La curvatura és real i dramàtica. Això afecta el món on em trobo”; la incitació a l’exploració sensual dels cossos equivalent al “Pur ti miro, pur ti godo” pot esdevenir, en mans d’un llibretista que sigui físic en lloc de poeta, alguna cosa semblant a “Imagina’t un univers fora i dins”. Perles com aquesta atravessen de punta a punta el llibret que la física nord-americana Lisa Randall ha fet, sobre la seva obra Warped Passages, per a Hypermusic Prologue, òpera en un acte amb música d’Hèctor Parra.

Física i llibretista

La primera pregunta que un pot fer és si un físic té dret a escriure un llibret d’òpera. I la resposta ha de ser ràpida i afirmativa. Només faltaria. Però de seguida ens plantegem una altra qüestió: tot text és susceptible de ser dut a un escenari operístic? (i fins i tot podríem treure el mot “operístic”). Aquí s’imposa, indefectiblement, el “no” com a resposta. I no sóc dels qui pensi que en tota òpera hi ha d’haver introducció, nus i desenllaç. Experiments com els de Philip Glass, monodrames com Erwartung o reflexions teòriques com les que van fer Clemens Krauss i Richard Strauss a Capriccio demostren que l’òpera no té per què tenir argument en el sentit clàssic del terme, de la mateixa manera que el cinema no ha de ser forçosament narratiu. Però tot té uns límits, i penso que Lisa Randall no els respecta i fa un llibret molt gremial, reduït als qui saben les fórmules físico-matemàtiques d’allò que supera les tres dimensions. D’això es tracta en aquesta obra. Fins no fa pas gaire, quan la soprano volia fotre un clau es buscava un trobador, un estudiant universitari, un barber de Sevilla o un camioner que la satisfés. Ara sembla que el nirvana es troba a la cinquena dimensió, perquè l’argument de Hypermusic Prologue es podria resumir en això mateix: una dona deixa el seu company per anar a buscar la cinquena dimensió. Punt.

Òbviament, faig caricatura i trec partit del diàleg amb el passat perquè, sense compartir al 100% allò tan verdià de “Torniamo all’antico e sarà progresso”, sí que apel.lo al sentit comú. Precisament com que crec en la interacció de tots els elements artístics que convergeixen en una unitat indivisible i “total” per a l’òpera al segle XXI, no crec que el llibret de Hypermusic Prologue inciti a aquesta visió totalitzadora, perquè la majoria d’espectadors no poden seguir un llibret críptic i literàriament mancat d’interès.


Triomf musical

Queda, això sí, la música, i Hèctor Parra ha fet un bon treball. La partitura és vocalment difícil i exigent per al baríton i la soprano que integren el repartiment, i se’ls obliga no tan sols a cantar paraules del llibret sinó també a emetre sons fricatius o nasals en alguns dels passatges, en un “metasprechgesang” certament complex. La instrumentació explora plans, textures i tímbriques que subratllen les especulacions del llibret. El tractament electrònic de la veu femenina ajuda a crear un espai sonor envolvent (cinquena dimensió?) que, no obstant això, afecta la naturalitat de l’emissió canora. Aquest és un dels aspectes musicalment més interessants i que sí poden plantejar nous reptes de cara a l’òpera al segle XXI.

L’element musical, doncs, és el més interessant de l’obra i un conjunt tan referencial com l’Ensemble Intercontemporain dirigit amb batuta precisa per Clement Power va contribuir a la felicitat sonora de la vetllada, celebrada al Foyer del Liceu. Menys rellevants van resultar les intervencions vocals, si bé la veu de la soprano Charlotte Ellett sembla interessant (la del baríton James Bobby no m’ho sembla gaire), encara que l’amplificació no sempre va permetre jutjar amb més precisió la potència i qualitat d’una i altra veu.

De la mateixa manera que el llibret de Randall resulta del tot antioperístic per la seva nul.la eficàcia teatral, la posada en escena requereix no pocs esforços d’inventiva. Paul Desveaux i Matthew Ritchie han concebut un espai sobre el que es projecten imatges que aple.len a la realitat (ell) i a una cinquena dimensió magmàtica (ella), amb hàbils jocs de llums. El moviment escènic es redueix a l’evolució sobre l’escenari mantenint la separació entre els dos personatges, sense cap altre element que defugi una forma més aviat oratorial més que no pas operística i sense cap pista pel que fa a dramatúrgia.


Epíleg

És possible que estiguem davant dels reptes que suposa l’òpera al segle XXI. És plausible pensar que aquest pot ser un molt bon camí. És aplaudible i recomanable que un teatre públic com el Liceu aposti fort per encàrrecs d’aquest tipus. Però cal saber d’entrada on ens fiquem i no crec que la recerca de la cinquena dimensió estigui a l’abast de tothom, per bé que el diàleg entre arts i ciències pugui ser dels més fructífers en un món global. Però en aquest diàleg hi ha d’haver entesa mútua i voluntat de donar-ho a entendre als tercers implicats, que són els espectadors que paguen la seva entrada.

3.11.09

SZYMANOVSKI AL LICEU

És un tòpic però de tant en tant val la pena recordar-ho: la música és l’art més sensual de tots. Impregna l’esperit que, si vol, s’hi deixa dur fins a assolir una experiència estètica que serà, com totes, personal i del tot intransferible. Incomunicable malgrat que la música sigui (oh, paradoxa!) un mitjà de comunicació que deu la seva raó de ser a la sensibilitat de l’emissor i del receptor.


Dionís-Apol.ló

Ja em perdonareu aquest introit vagament pedant, però necessitava incloure’l a les portes d’escriure sobre Król Roger que aquesta temporada (primer a Barcelona i després a Madrid) s’estrena a Espanya. Poc a poc, anem fent les paus amb un repertori massa temps absent dels nostres escenaris, i l’estrena a València de Les troyens n’és un altre exemple. Massa temps perquè òperes com la de Karol Szymanowski fan molta falta en uns temps en què la indiferència davant del fet artístic i la immediatesa profilàctica de l’ara i l’aquí dificulten l’aturada d’instants, és a dir la mirada contemplativa davant de les coses. I l’òpera del compositor polonès permet una aturada com aquesta.

L’inici de Król Roger és d’un impacte subjugant, que aviat atrapa l’oient/espectador per endinsar-se aviat en la dialèctica apol.línia-dionisíaca propi de Les Bacants d’Eurípides i d’El naixement de la tragèdia de Nietzsche, en què s’inspira el llibret de Jaroslaw Iwaszkiewicz. Òbviament, el dionisíac guanya per golejada, però el muntatge de David Pountney, que incideix en l’aspecte bàquic de l’obra, respecta l’ambigüitat de l’himne solar conclusiu, sense prendre partit (no es pot fer amb una partitura que senzillament cal servir i presentar en base a la sempre complexa ambigüitat abans referida). El vestuari de Marie-Jeanne Lecca i l’escenografia de Raimund Bauer no distreuen i juguen la carta de l’abstracció, amb algun referent cinematogràfic (Roma de Fellini, per exemple) que serveix per incidir en la divisió dels dos mons, el de la raó obscurantista i el de la passió enlluernadora, ben complementats per la il.luminació de Fabrice Kebour.


So sensual

La sensualitat musical està ben servida per la sumptuositat orquestral amb què Josep Pons pinta un tapís sensacional al llarg de noranta minuts sense pausa. La bona resposta de l’orquestra va tenir com a contrapartida un excés de volum en algunes seccions, cosa que va tapar lleument el treball d’alguns cantants, però sense que la sang arribés al riu.

Scott Hendricks mereix la nostra més sincera barretada després del bon paper que fa dos anys va fer en la pell dels papers baritonals de Death in Venice. Ara repeteix, però amb l’afegit d’un cant complex, no tan sols per la llengua polonesa sinó per les extremitats d’un tessitura exigent. Confesso que esperava molt més d’Anne Schwanewilms, soprano que admiro i a qui he saludat com a “hereva” de l’estil i les maneres de la gran Schwarzkopf. Però la seva Roksana va quedar lleument velada per aquell excés orquestral, i potser la tessitura sobreaguda pateix alguna tibantor. Amb tot, la seva va ser una gran interpretació, així com la del tenor Will Hartmann en la pell del Pastor/Dionís, paper que requereix un tenor líric lleuger, registre que Hartmann serveix a la perfecció. I, és clar, aquest home de les mil cares que és Francisco Vas va brodar el breu però intens i interessantíssim paper d’Edrisi al costat de l’eficàcia de Daniel Borowski (Arquebisbe) i de Jadwiga Rappé (Diaconessa). Gran nit, en definitiva, la d’ahir al Liceu de la mà d’una gran, grandíssima òpera que voldríem escoltar més sovint i no haver d’esperar 83 anys a tornar a veure.

1.11.09

"LES TROYENS" O L'OBRA D'ART GLOBAL

S’ha definit la de Wagner com a “obra d’art total” (un terme que el músic alemany mai no va escriure). Però a mans de Carlus Padrissa i el seu equip, l’òpera esdevé “obra d’art global” per la seva capacitat d’aglutinar llenguatges artístics diversos, integrats entre si i ben enfilats en una unitat al servei del text (llibret) i del metatext (música).

Després de l’exitosa tetralogia wagneriana (2007-09), el Palau de les Arts de València ha tornat a confiar en La Fura dels Baus per obrir temporada amb un títol com Les troyens en unes funcions que suposen l’estrena a Espanya de la complexa i llarga (cinc hores d’espectacle) òpera de Berlioz, un títol que posa a prova un teatre, i més en temps de crisi.


De Troia a Mart

Padrissa concep el món de l’Eneida de Virgili (en què s’inspira el llibret del propi Berlioz) com una reflexió a l’entorn dels reptes de la contemporaneïtat, partint del virus com a concepte i que, més enllà del cavall de Troia mitològic, es traduexi avui en la caiguda d’un nou sistema de signes (la informàtica) i del propi organisme (la grip A). Havent fet de la terra/Troia/Cartago un lloc impossible, els troians marxaran a Itàlia/Mart, mentre Dido es llança a les flames. Idea defensable i ben defensada, si bé l’encert total de la Tetralogia és parcial en aquest muntatge, potser perquè l’interès dramàtic de la pròpia peça decau al tercer i quart actes per revifar al cinquè. La divisió d’opinions al final, amb alguna bufada inclosa per part d’un sector de públic, confirma en tot cas que l’òpera berlioziana no deixa indiferent i que mereix seguir vivint.

En tot cas, la relectura sempre és plausible, especialment si recordem que Les troyens ja és en si mateixa una relectura dels quatre primer llibres del poema èpic de Virgili. I si la partitura no és qualitativament homogènia de dalt a baix, tampoc no ho és el muntatge, encara que determinades escenes impregnen la retina de l’espectador i hi deixen petjada: la mort de Laocoont, l’aparició del fantasma d’Hèctor o l’ària de Iopas són moments inoblidables en aaquest espectacle, que properament apareixerà en DVD (d’aquí a un mes, per cert, apareixerà L’anell del Nibelung enregistrat l’any passat).


Una partitura difícil

La direcció musical ha anat a càrrec de Valery Gergiev. Va ser molt més que això, perquè Gergiev és senzillament un geni i la seva va ser una direcció genial. El rus, que va comptar amb dos excel.lents instruments anomenats Orquestra de la Comunitat i Cor de la Generalitat Valenciana, es transforma directament en partitura i es transfigura a través seu. Després de la funció, a camerinos, el rostre demacrat i la lassitud d’un cos deixondit deixaven veure l’esforç maratonià després de cinc hores de funció.

D’altra banda, no descobrirem res nou si recordem que Les troyens és una obra no pas impossible, però sí de grans dificultats. A grans trets, es pot dir que la funció d’estrena (ahir, 31 d’octubre), va ser satisfactòria. La Cassandra d’Elisabete Matos va tenir la carn i la passió pròpies del paper, si bé al principi la soprano portuguesa revelava massa afinitats amb el cant wagnerià en què tant s’ha destacat. Molt més dúctil, la Dido de Daniela Barcellona va destacar pel lirisme i la sinuositat requerides a la reina de Cartago, sensacional en el duet amb Anna (excel.lent, per cert, Zlata Bulicheva, habitual en els equips de Gergiev). L’Enees de Stephen Gould té mitjans suficients però no pas convicents en un repertori que el fa patir en excés, fins al punt que va patir un accident vocal al cinquè acte, fruit del cansament i per una part massa aguda per al tenor nord-americà, molt més adequat per a rols dramàtics com els wagnerians.

I com que és impossible ressenyar totes i cadascuna de les intervencions dels més de vint personatges de l’òpera, no ho farem pas, per bé que seria injust oblidar el delicat Iopas d’Eric Cutler, que va contribuir a l’èxit d’una funció completa en tots els sentits (començant pel respecte a la integritat de la partitura) i que s’ha d’agrair. Hi ha hagut molt d’esforç i penso que ha valgut molt la pena.

Per cert, quan tindrem Troyens a Barcelona?