30.7.11

ORFEU A PERALADA

En el genotext del mite òrfic hi ha el tema de la renúncia en nom d’un amor abnegat i absolutament insubornable. Per això, qualsevol obra artística que recreï el malastruc d’Orfeu ha de subratllar el dolor i la soledat del personatge i després, si es vol, anar més enllà. Crec que Carlus Padrissa ha començat anant més enllà sense tenir en compte aquell punt de partença, essencial. El resultat del muntatge sobre Orfeo ed Euridice presentat ahir a Peralada dóna peu a escenes i quadres potents, visualment efectistes, però tan sols a mode d’apunts personals i sense coherència entre si. Escenes com les de l’infern resulten riques i dinàmiques, però d’altres com ara l’aparició d’Amor amb una actriu doblada volant pels aires o el cor final provoquen hilaritat. En conjunt, l’espectacle em va agradar, però tan sols com a suggestió visual. I és que l’òpera de Gluck és enganyosa: aparentment simple per l’escassa acció i amb tan sols tres personatges (pràcticament un, perquè Orfeu es passa tota l’obra sobre l’escenari), és en el fons de gran complexitat i mereix més implicació en el treball de direcció d’actors. I aquest ha estat sempre el punt feble dels espectacles de La Fura dels Baus en general i de Padrissa en particular.

Mol bona la idea de col.locar en escena els músics, membres del conjunt BandArt, especialment en quadres com el de l’infern, en què Orfeu es veu assetjat per la propia música que ell ha engendrat. Però el problema està precisament en la resolució sonora, perquè l’acció contínua impedeix que els membres de l’orquestra es coordinin com seria esperable i que, en conseqüència, el so flueixi amb la nitidesa i precisió exigibles, especialmente en una òpera clàssica en què els desajustos no passen mai desapercebuts. La monocromía va estar massa present en el disseny orquestral de Gordan Nikolic, que des del primer violí va dirigir sense matisos, tot i els entusiastes atacs en alguns passatges, contraposats amb la lentitud exasperant d’alguns fragments com l’ària “Che farò sense Euridice”. La mateixa monocromía i manca d’expressivitat en el cant de la georgiana Anita Rachvelishvili, Orfeu amb veu de color atractiu en el registre agut i central (menys en el greu), amb parrups acontraltats i resistent sense pal.liatius en una part senzillament esgotadora. L’excel.lència en el cant de Maite Alberola confirma una vegada més que aquesta incansable soprano valenciana és una artista a qui el paper d’Euridice li resulta petit per la seva brevetat. Auxiliadora Toledano va ser un Amor molt correcte, pràcticament inaudible en la seva primera intervenció a causa del trucatge escènic, doblada per una actriu penjada d’un cable.

A la sortida de l’espectacle, es respirava certa decepció per les expectatives creades. Confesso que jo no me n’havia fet cap, de manera que els resultats no em van ser tan decebedors com comentaven alguns col.legues.

18.7.11

ACABAR I COMENÇAR EN VERSIÓ DE CONCERT

No sé si comptar com a final de temporada aquesta represa de Carmen al Liceu. En tot cas, oficialment l'últim títol de la temporada ha estat la Daphne straussiana que, sumada a Tamerlano, Ariadne et Barbe-Bleue i Lord Byron, fa sumar punts a les òperes mai no representades a Barcelona.


Daphne al Liceu

La Daphne és de les òperes més singulars de Richard Strauss per la seva connivència amb el nazisme, i pel rerefons estètic que ajuda a veure la fascinació d'aquell règim criminal per la Grècia clàssica, tan ben servida, per exemple, al pròleg de la sensacional Olímpia de Leni Riefenstahl. En tot cas, la partitura straussiana és de les més difícils per a soprano i tenor (la tessitura tan maltractada de l'autor d'Ariadne auf Naxos!), i sort vam tenir de Ricarda Merbeth i de Lance Ryan per defensar les parts respectives de Daphne i d'Apol.ló. Segurament no seran les veus més boniques del moment, però sí de les poques que poden arribar al final de Daphne amb aplom i sense les forces molt mermades (almenys aparentment). Van tenir com a confidents un sensacional Robert Holl en la pell de Peneios, mentre Janina Baechle era una Gaea que en la seva aprença física ja deixava clar que era una mena de mare terra, a la que la tessitura contraltada ajudava sense pal.liatius. El Leukippos de Jörg Schneider va ser digne, tot i que sense especial rellevància: recordem, en tot cas, que va substituir més o menys a darrera hora l'inicialment previst Rainer Trost.

La partitura, que s'executa sense solució de continuïtat, exigeix molt al director orquestral, i Pablo González, que és un home que coneix bé el repertori postromàntic alemany, va servir-la demostrant un bon ofici. Però la manca d'assaig va ser massa evident en punts determinats que demostraven el poc aprofundiment en una pàgina que demana molt més. Per no parlar d'algunes errades instrumentals de l'OBC que, per puntuals que fossin, van evidenciar que calia ser més polit en els plantejaments i en els resultats. Es va trobar a faltar, a més, l'equilibri "simfònico-cambrístic" tan habitual en pàgines com aquesta.

Nabucco a Peralada

Ja tenim festivals inaugurats. I a Peralada sonaven aires de noces de plata amb un XXVè aniversari merescut, si bé el més glamurós dels festivals empordanesos ha viscut també hores baixes. Oriol Aguilà, en el pitjor moment a l'hora d'afrontar reptes culturals en plena efervescència de la "cosa" de l'òmnibus, no s'hi ha posat per poc. I aquest estiu serà a Peralada terra d'òpera i de música lírica.

Començar amb un Nabucco en versió de concert ens podria fer pensar en una reivindicació: la cultura ni tocar-la, tot i que no crec que Ferran Mascarell es despentinés gaire dissabte al vespre sentint el "Va pensiero" del tercer acte.

La versió va ser "de bolo" tot i el bon ofici de tot un Nello Santi, el "Papa Santi" com li diu la gent del gremi. L'orquestra i el cor del Liceu (complementats amb la Polifòncia de Puig-Reig) van complir, però es va nota que entre els assajos de Carmen van tenir poc temps per arrodonir una versió més compacta del clàssic verdià.

Aquell ofici i la professionalitat també van salvar alguns dels solistes. Joan Pons comença a mostrar signes de cansament, però el sentit del drama i el domini del cant lligat a "Dio di Giuda" van demostrar que encara és un dels grans Nabuccos del moment. De la mateixa manera que Maria Guleghina pot fer tremolar de por amb una Abigaille que, si bé en els sobreaguts deixa anar massa metralla, segueix sentant càtedra. Ho va fer també Ferruccio Furlanetto amb un Zaccaria noble i poderós, al costat dels correctes Teodor Ilincai (Ismaele) i Maribel Ortega (Fenena)
Bon estiu a tothom!

7.7.11

GRAN NIT D'ÒPERA BARROCA

"Sento la gioia" és una ària de l'òpera de Händel Amadigi. El contratenor Bejun Mehta la canta com a alternativa de l'original "Bella gara che faranno" a l'inici del segon acte de Tamerlano que, amb dues audicions en versió de concert, es presenta al Liceu. I, com Amadigi, sentim la joia de sentir l'òpera händeliana. Joia per l'equip aplegat davant la batuta de William Lacey, que extreu un so suficientment barroc, tot i algunes imprecisions, de la reduïda plantilla orquestral de la casa aplegada per a l'ocasió.
Joia per una nova aparició de l'incombustible Plácido Domingo sota la pell de Bajazet i en un moment de la seva carrera en què, si bé les condicions vocals no són les d'un jove tenor, no ha de demostrar res a aquestes alçades. Joia, en tot cas, la veu de Bejun Mehta, Tamerlano explosiu i de grans quilats en pàgines com "A dispetto d'un volto ingrato" que esdevé amb la veu del contratenor nord-americà, tot un regal.
Debutava al Liceu, tot i que sembli mentida, Anne Sofie von Otter, Irene ben servida i que supera gràcies a l’elegància de qui sap i coneix l’ofici que té entre mans, les asprors pròpies d'un inici de desgast vocal.
Sarah Fox va ser una Asteria de bon gust en l'emissió i en les frases lligades, al costat de l'altre contratenor de la vetllada, Max Emanuel Cencic, un Andronico de notable alt. El sempre eficaç Vito Priante va ser el complement perfecte amb un Leone que va arrodonir una nit de gran òpera barroca al Liceu. L’èxit al final ho va demostrar, amb el públic posat dempeus i amb ovacions lògiques a Domingo però, sobretot, a Bejun Mehta, contratenor superstar que va ser el veritable protagonista de la vetllada. No era per menys: assumia el paper que dóna títol a una de les òperes més ombrívoles i singulars del catàleg teatral de Georg Friedrich Händel.