INTEL.LIGÈNCIA I DEBUTANTS AL "DON GIOVANNI" DE SABADELL

Segueixo (i admiro) les temporades dels Amics de l’Òpera de Sabadell des de l’any 1994. I, ja des del principi, vaig aplaudir la tenacitat i tossuderia d’una dona com Mirna Lacambra, capaç de defensar un projecte que, no sense dificultats, du a bon port empreses de gran risc i dificultat. I allò que de vegades eren produccions o repartiments als que perdonàvem la vida –algun va haver-hi també de mediocre, i és que d’errors tothom en comet-, han esdevingut amb el temps espectacles que voregen l’excel·lència. Sabadell, a més, ha aconseguit dur l’òpera arreu del territori i defensar-la amb repartiments de gent de casa, molts d’ells joves que després han emprès el vol a latituds molt més ambicioses. I, en algun cas, no sempre amb el suficient agraïment cap a Mirna Lacambra i l’equip que l’agombola, tot i el lideratge indiscutible d’aquesta gran dona.

Intel·ligència

El Don Giovanni estrenat dimecres a La Faràndula de Sabadell, i que fins al 20 de novembre es podrà veure també a Lleida, Manresa, Sant Cugat, Granollers, Reus i Tarragona –per cert que Catalunya Música transmetrà la funció del dia 11 des de Sant Cugat-, és un d’aquests muntatges que van molt més enllà del notable alt.

La direcció escènica de Pau Monterde, ja coneguda, no és un devessall d’imaginació, però sí el resultat de la voluntat d’explicar, i molt bé, la linialitat essencial de l’òpera de Mozart. La disposició escenogràfica d’Elisabet Castells permet, amb la seva geometria de formes rectilínes, delimitar espais al llarg d’una obra que obliga a canvis continus de localització. I la llum de Nani Valls contribueix a la narració global del dramma giocoso. Tan sols les estàtues que poblen ací i allà l’espai escènic resulten notes sense rellevància, a excepció, esclar, del quadre del cementiri, al segon acte. Pocs recursos, en definitiva, però utilitzats amb molta intel·ligència.

El mateix podríem dir de la direcció musical de Daniel Gil de Tejada davant d’una inspirada Orquestra Simfònica del Vallès. La nit de l’estrena van haver-hi alguns errors puntuals, fruit sens dubte de la manca d’assajos davant d’una de les partitures més complexes i exigents del repertori operístic. Estic segur –l’experiència dels darrers anys així m’ho fa pensar- que la cosa millorarà en funcions successives, perquè Gil de Tejada és un bon director, que va més enllà de l’acompliment en dirigir i concertar.

Repartiment de debutants

Una de les grans virtuts dels Amics de l’Òpera de Sabadell és confiar en joves cantants de casa, com deia abans. En el cas d’una òpera com aquesta, fer-ho en intèrprets que debutaven molts dels seus papers era un risc que ha valgut la pena córrer, vistos els resultats.

Carles Daza ja havia interpretat el paper de Don Joan però en dues o tres funcions soltes a Oviedo, Pamplona i Eivissa. A Sabadell, la seva interpretació del rol titular suposava una mena de consagració, de la qual el baríton se n’ha sortit i amb nota. El timbre, molt líric, s’escau al d’un personatge jove (“giovane cavaliere estremamente licenzioso” diu el dramatis personae de l’edició original del llibret de 1787) i Daza no decau en cap moment. Enèrgic, amb veu ben projectada i molt adequat a l’estil mozartià és la síntesi del treball del jove intèrpert.

A més, Daza va comptar amb la química del gran Leporello de Toni Marsol que, tot i haver interpretat en alguna altra ocasió el rol de Don Joan, debutava ara com a criat. Comicitat justa i mesurada i sentit comunicatiu, amb complicitat inclosa cap al públic van ser els principals atots de la seva versió del simpàtic personatge.

Núria Vilà assumia el temible paper de Donna Anna i ho ha fet amb qualitat indiscutible. La força arrauxada que destil·la una pàgina com “Or sai chi l’onore” va ser-hi i, si bé es va notar cert cansament en la secció final del “Non mi dir”. Eugènia Montenegro, que és un exemple de tenacitat i de treball incansables, va ser una Donna Elvira més que suficient al llarg de totes les seves intervencions, tot i que també el cansament va ser l’única nota negativa d’un “Mi tradì” irregular per uns aguts lleument esblanqueïts.

La millor del repartiment va ser, sens dubte, Sara Blanch, al servei d’una deliciosa Zerlina. Alguns aguts engolats no van impedir que la seva interpretació de la camperola fos una veritable delícia, tant en el terreny vocal com escènic. Atenció a aquesta soprano, que ens pot donar moltes alegries en un futur que se li endevina brillant.

També debutava com a Don Ottavio el tenor David Alegret. El paper, ingrat a nivell escènic, és un caramel enverinat en el terreny musical. Respiració i cant lligat modèlics a “Dalla sua pace” van sentenciar una interpretació magnífica al primer acte. Al segon, les agilitats d’”Il mio tesoro” van causar-li algun problema, resolt amb talent i instint musical pel tenor català.

El rol del Commendatore requeia en el corà Sinho Kim. La veu resulta poc rotunda per a les amenaces proferides per l’estàtua al cementiri i, sobretot, a l’escena final. Cal dir, però, que al quadre del sopar el fantasma apareix massa lluny de l’escenari, amb la qual cosa el volum resultava insuficient pel terror inherent a l’escena.

Per la seva banda, Juan Carlos Esteve va ser un Masetto suficient, però de relleu escàs en el context d’una funció que, insisteixo, anirà millorant al llarg de les properes representacions. La (molta) feina (ben) feta es nota i la recompensa per l’esforç ha arribat amb aplaudiments entusiastes la nit de l’estrena. Moltes felicitats!

BON "MACBETH" EN BLANC I NEGRE AL LICEU

La temporada 2016-17 del Gran Teatre del Liceu comença amb bastant bon peu, amb una producció de Macbeth que, sense ser rodona, té mols aspectes positius. Christof Loy opta per una certa atemporalitat, emmarcada en el sumptuós, preciós i únic decorat de Jonas Dahlberg, ben vestit pels figurins d’Ursula Renenbrink.

Loy planteja l’òpera verdiana des de l’atmosfera opressiva, en una mansió que podria ser la Manderley de la novel·la Rebeca de Daphne du Maurier, tot i que la localització exacta és el de menys. Molt de psicoanàlisi i notes salpebrades de l’elegant terror propi d’una novel·la de Henry James fan la resta en un espectacle resolt plàsticament en blanc i negre i que mima els cantants-actors, si bé coixeja en quadres sempre polèmics com el de les bruixes, amb els innecessaris postissos de barbes i bigotis.

Dirigeix musicalment aquestes funcions Giampaolo Bisanti, que no desplega un especial devessall d’imaginació, tot i signar una lectura correcta de la partitura, a la qual respon dòcilment l’orquestra titular. Capítol a part per al cor, que s’apunta un encert més a les ordres de Conxita Garcia, tot i que la intensitat va creixent a mesura que avança l’obra.

Vistos ja els dos repartiments, es confirma que això de primer i segon cast no és sinònim de major o menor qualitat. Al contrari, perquè la Lady Macbeth de Tatiana Serjan, coprotagonista del segon repartiment, és a anys llum de la de la nit d’estrena, la debutant en el rol Martina Serafin. Sigui dit de passada que la primera funció, amb un públic impossible –d’invitació, amb moltes cares conegudes però poc avesades al que és l’espectacle operístic- va fer palpable una fredor que es va contagiar a l’escenari. Però Serafin té problemes amb les agilitats, els aguts sonen esqueixats i, tot i les bondats en el terreny de l’expressió, fa massa justícia a allò de la “brutta voce” amb què Verdi es referia a la vocalitat de la pèrfida reina escocesa. Serjan, en canvi, és una Lady majúscula, carnosa, vibrant, amb mala bava des del primer fins a l’últim pentagrama, versàtil en l’evolució del personatge i amb una musicalitat al servei del peculiar estil amb què Verdi impregna aquesta singular partitura.

Macbeth té en aquest muntatge dos servidors de luxe, Ludovic Tézier i Luca Salsi. Són dos estils ben diferents, però els dos perfectament complementaris i vàlids per a interpretar el rol titular. Tézier el debuta, i mostra un cop més l’elegància del fraseig i el bon gust que el caracteritzen. En canvi, Salsi opta pel camí de l’expressivitat, amb una veu no tan rodona i que recorda la del primer Nucci, fins i tot amb ribets de verisme. Per cert, el baríton francès resol l’ària del quart acte en la versió “Pietà rispetto, amore”, mentre que Salsi opta per “Pietà, rispetto, onore”, d’acord amb una edició crítica de la partitura. Ara bé... no s’haurien pogut posar d’acord? (per cert que el quadre final remet a l’original de Florència, sense el “Vittoria!” de la versió parisenca).

Rodó, compacte, autoritari i exquisit el Banco de Vitalij Kowaljow. Alessandro Guerzoni va assumir el paper al segon cast, amb una prestació molt desfortunada. Tanmateix, segueix sent un signe de molt mala educació que, sobre els compassos conclusius, l’expert de torn llenci un “buhhh!” impropi d’un públic que hauria de tenir uns mínims de correcció. Guerzoni no és un bon baix, però protestar-lo crec que no era de rebut. Els impresentables no haurien de sortir de casa.

Verdi va reconèixer que el rol de Macduff mai no seria gran cosa, tot i la bellesa de l’ària “Ah la paterna mano”. Cal dir que al Liceu no tenim massa sort amb aquest paper. Saimir Pirgu sempre m’ha semblat un tenor-poqueta-cosa (ho vaig constatar de nou fa tres setmanes al Palau amb el Rèquiem verdià), i al segon cast Teodor Ilincai resol aquest passatge amb uns cops de glotis molt molestos, sobretot al recitatiu, lleument calat.

Compleixen, i bé, Albert Casals (Malcolm), Anna Puche (Dama de Lady Macbeth), David Sánchez (Metge) i Marc Canturri (Servent/sicari/Herald) en unes funcions que, tot i algunes llacunes, posen el llistó bastant alt amb aquesta prodigiosa partitura del mestre de Busseto.

A PROPÒSIT DE "L'APLEC DEL REMEI"

"Clavé crea una tradició literària-musical, popular i moderna, i la impulsa cap al futur". Són paraules de Roger Canadell, professor de la UOC i autor d'una tesi -recentment publicada- sobre Josep Anselm Clavé, l'autor de L'aplec del Remei. Canadell culminava així una brillant conferència pronunciada la tarda de dissabte, una hora abans que s'alcés el teló del Teatre Nacional de Catalunya amb el muntatge que n'obre temporada.

La peça

Confesso que vaig anar a veure l'espectacle amb certa resistència. Imaginava una tirallonga de cants corals, ben construïts, però farcits dels tòpics de sempre en un context barretinaire i de pubilles amb mitons. Aviat, però, vaig entendre les paraules del professor Canadell, que el muntatge dirigit per Xavier Albertí (amb dramatúrgia de Josep Maria Miró) va saber canalitzar amb molts més punts forts que no pas febles. I és que la partitura de Clavé, exhumada pel professor Francesc Cortés dels fons de la Societat del Gran Teatre del Liceu, és una autèntica delícia. El rerefons rossinià està present en tots i cadascun dels compassos d'una obra gens ambiciosa, però que funciona. I, tot i que em sembla anecdòtic vendre-la com a "primera sarsuela catalana", presenta uns valors inqüestionables que la direcció musical d'Albertí/Wanda Pitrowska ha sabut extreure i mostrar a un públic del segle XXI, poc avesat a la sarsuela o a la comèdia musical amb ressonàncies d'opéra comique.

Posats a veure-hi pegues, penso que s'hagués pogut representar L'aplec del Remei amb els seus diàlegs. Per molt que la trama resulti obsoleta -tot i un punt de partença basat en Les noces de Fígaro de Beaumarchais-, segur que la intel·ligència d'Albertí hauria tret partit d'un text amanit amb tipismes barcelonins que resulten entranyables: els "pues", "allavors", "alcança", "ditxoses festes" o "doneu's més pressa" tan propis dels nostres avis, néts de la generació de Clavé i que en van heretar l'esperit cívic i moral.

L'espectacle global, que dura una hora i mitja, s'obre amb un seguit de textos recitats per Oriol Genís, omnipresent al llarg del muntatge. Són fragments del mateix Clavé o d'Ignasi Iglésias, que ajuden a situar l'autor de Les flors de maig en el seu context social, polític, literari i musical. Hi ha molt de modern en el pensament claverià, defensor d'un federalisme denostat actualment a una i altra banda de l'Ebre, en el marasme d'un país en què el desgovern i una lleu remor de sabres atiada per ministres d'exteriors no fan presagiar res bo. En aquest sentit, llegir en clau d'actualitat la Renaixença en què cal situar Clavé, fóra un sà exercici per saber on i com estem respecte dels qui ens precediren fa més de 150 anys. Ho deixo aquí, i "qui tingui orelles, que escolti".

L'espectacle

Torno a l'escenari del TNC: un equip competent d'instrumentistes de l'ESMUC s'aplega per formar una orquestra d'acabats no sempre perfectes, però de sonoritat més que satisfactòria al llarg i ample d'una sessió que inclou d'altres peces del propi Clavé o una suite de Nicolau Manent sobre fragments del primer. I l'elenc vocal compta amb les sempre solvents presències de Maria Hinojosa i Josep-Ramon Olivé (Tuietes i Nan respectivament). Per no parlar del sempre versàtil Antoni Comas en la pell d'un cantant amb problemes de visió, i que du a bon port un dels leitmotiv humorístics d'un espectacle en què no tots els gags funcionen. Quan ho fan, resulten antològics i propers al més exquisit dels absurds, com el número dels porrons, o les cadires dels músics baixant de les bastides superiors de l'escenari. Una solució que recorda la imaginativa performativitat de Carles Santos, per cert.

La reflexió

Vaig sortir del TNC amb satisfacció i amb un cert deix de vergonya pròpia. Satisfacció per haver gaudit d'un bon espectacle, desacomplexat i molt ben defensat. Però al mateix temps avergonyit pels meus prejudicis: potser sóc víctima i formo part d'aquest autoodi que ens defineix com a poble (i així ens va).

La casualitat ha fet que, precisament aquests dies, i per raons formativo-acadèmiques, estigui llegint alguns dels textos fundacionals de la Renaixença (Aribau, Milà i Fontanals, Rubió i Ors...). I que constati la validesa d'aquells primers discursos, a mode de programa i com a antecessors de les posteriors grans aportacions de Verdaguer o de Guimerà.

Aquest país ha tingut grans homes, que han defensat una voluntat de ser a través d'un fer proactiu, modern, cosmopolita i allunyat d'estèrils localismes. ¿Què haurem fet tan malament que aquella modernitat hagi quedat reclosa a un lamentable segon pla, i que el que quedi a primer terme sigui la barretina i la gralla? Fins i tot així, ¿què tenen de dolentes la barretina i la gralla, si poden compatibilitzar-se amb aquella "modernitat popular" de la que parlava Roger Canadell en la seva conferència? Ja ho deia Unamuno, que als catalans ens pot el disseny ("A los catalanes les pierde la estética", va escriure el 1902). Una de les conseqüències més lamentables d'aquesta nostra partiular antropologia sigui que algunes de les parades de la Boqueria exhibeixen un cofoi "catalan food" per vendre botifarra amb seques (deconstruïdes, això sí), quan el que fan és el ridícul més espantós.

La culpa és nostra i ben nostra. Ens cal una mica d'orgull i d'amor propi. Superar traumes i sentir-nos hereus d'una tradició d'innegable modernitat. Clavé va ser un dels qui van posar la llavor. Només cal creure-hi i que, institucions com el TNC, segueixin amb la seva tasca de donar-la a conèixer. I, ja posats, proposar que teatres com el Liceu apostin igualment pel nostre patrimoni, del que queda molt per descobrir.

Reclutar una orquestra com la de l'ESMUC i un estol de cantants locals més que notables no ha de ser tan car per representar títols que disten molt de ser ruïnosos i quue, segur, aplegarien públic fidel a preus populars al Liceu en períodes més fluixos de la cartellera, com ara estiu o vacances de Nadal. Barcelona és plena de turistes i ja va sent hora d'anar més enllà de la globalització que ens obliga a trobar el mateix a tot arreu. La singularitat és bàsica com a exercici d'autoestima. Cal, això sí, creure-hi. I començar-ho a estimar.