30.11.12

"MOSES UND ARON", EN CATALÀ

Estem d’enhorabona perquè Fragmenta Editorial ens regala un volum preciós, la traducció al català de l’òpera d’Arnold Schönberg Moses und Aron amb els seus tres actes, fins i tot l’últim, mai no musicat pel compositor vienès. Però aquest llibre és molt més que això, perquè les 195 pàgines inclouen un estudi introductori de Lluís Duch, teòleg, antropòleg i monjo de Montserrat, i encarregat de la traducció al català. Josep Barcons, músic, llicenciat en humanitats i periodista musical que està redactant una tesi doctoral sobre Moses und Aron, col.labora en aquesta edició, que el dijous 13 de desembre a les 19'30 serà presentat a la seu que la llibreria La Central té al carrer de Mallorca de Barcelona.
En el pròleg, Duch parla que vivim en una “crisi de la paraula humana”. I la dualitat entre paraula i imatge és un dels eixos clau de l’òpera. El monjo montserratí escriu: “la crisi gramatical dels nostres dies –que, com tota crisi gramatical, posseix quelcom d’’idolàtric’- queda, almenys al.lusivament, molt ben descrita i interpretada per l’incomparable text d’Arnold Schönberg, perquè l’art –l’art autèntic- ‘sempre diu alguna cosa que en ser dita va més enllà del seu aquí i ara’”, en al.lusió a unes paraules de Theodor W. Adorno citades per l’estudi sobre Schönberg escrit per Jordi Pons (Acantilado). És en aquest sentit, que Moses und Aron segueix vigent en els temps de crisi (no tan sols econòmica, sinó també lingüística i de valors) i resulta  una òpera d'una eloqüent actualitat.
Tanmateix, sempre he pensat que resulta contradictori que l’obra de què parlem sigui una òpera, que és un espectacle merament visual. Schönberg no confiava en la seva escenificació (es va estrenar en versió de concert el 1954, tres anys més tard de mort del compositor) i va voler que fos una obra de reflexió introspectiva, allunyada de tota connotació icònica. I, amb tot, és una òpera, que el compositor va deixar inacabada després del segon acte, quan la música subratlla la darrera frase, que Moisès pronuncia –com la resta de l’obra- en sprechgesang: “O Wort, du Wort das mir fehlt!” (“Oh paraula, tu paraula que em manca!”).
Sigui com sigui, estem davant d’una obra autobiogràfica. De fet, l’antropologia i la psicoanàlisi, sempre que s’han apropat a la creació artística, mai no han deixat de vincular-la a la biografia i a les circumstàncies personals de l’autor que hi ha al darrere. I el mateix Schönberg, en una adreçada al seu deixeble Alban Berg, i citada en l’estudi introductori d’aquest volum, confessava que “Tot el que he escrit té una semblança amb mi mateix”. I Marc Kerling, especialista de Moses und Aron, coincideix en el seu estudi amb aquesta apreciació.
L’historiador israelita d’origen alemany Gersohm Scholem va deixar escrit que “el veritable llenguatge no pot ser parlat, de la mateixa manera que l’absolut concret no pot ser acomplert”. Per tant, i centrant-nos en aquesta òpera, crucial per entendre artísticament –i no tan sols artísticament- el segle XX, podem afirmar, sense por a equivocar-nos, que la música ens pot acostar al veritable.

24.11.12

LA FLAUTA MÀGICA SEGONS JACOBS


Després dels enregistraments d'òperes de Mozart dirigides per René Jacobs a Harmonia Mundi, hi havia ganes d'escoltar en directe la seva versió de La flauta màgica, el disc de la qual va treure fa dos anys. A grans trets, es pot dir que les expectatives es van acomplir.
Palau 100 convidarà el músic belga en temporades successives, al llarg de les quals dirigirà Le nozze di Figaro, Don Giovanni i Così fan tutte, amb l'Akademie für Alte Musik de Berlin i el Cor de Cambra de la RIAS. Cossos estables de luxe, de sonoritat compacta i cenyida als criteris de Jacobs: absència de vibrato a la corda, articulació nerviosa i contrastada, treball d'accents rítmics i sonoritat pastosa de la fusta. Trets característics de les gravacions dirigides per Jacobs, l'última de les quals (una vibrant Finta giardiniera) ressona encara a les orelles de qui signa aquestes ratlles des de finals de setembre, tal és l'impacte causat per un disc que serà, sens dubte, dels millors de la temporada.
En el cas de La flauta màgica, i com passa amb l'enregistrament, Jacobs afegeix elements sonors interessants, com ara el pianoforte com a farcit del tutti orquestral; o "bromes" musicals en els diàlegs -cuidats i treballats-, als que afegeix apunts mozartians aliens al singspiel, com ara el lied Die Alte en la primera aparició de Papagena. Per no parlar dels "efectes" de percussió que reforcen l'aspecte zauber del singspiel mozartià, i que bé podria haver estat present en les primeres representacions de la peça, el 1791. Efectes, tot s'ha de dir, que en alguns casos poden resultar redundants i fins i tot excessius enmig d'una audició en versió de concert, malgrat els apunts de moviment escènic a càrrec dels solistes, que òbviament cantaven sense partitura.
René Jacobs s'erigeix, tanmateix, en el principal artífex de la vetllada, davant de les esplèndides formacions coral i orquestral que té al davant. En canvi, és en l'aspecte vocal dels solistes quan els resultats són més que discutibles. Un Tamino com el de Tobi Lehtipuu, d'emissió escanyada i projecció limitada, seria imperdonable en un altre context; que una part tan senzilla com la de Papageno estigui en mans d'un baríton impersonal com Daniel Scmutzhard no té perdó de Déu; i al Sarastro de Marcos Fink li falten greus rotunds i cavernosos. Més interessant va resultar la Pamina de Miah Persson -tot i que sense gaire alegries-, i la Reina de la Nit de Burçu Uyar va patir de valent, malgrat el color vocal interessant d'aquesta soprano turca. Va quedar-se a mig to del Fa sobreagut final de l'ària del primer acte i va frasejar bé les agilitats de la del segon, per bé que la col.locació no sempre va ser la correcta. Correctes el Monostatos de Kurt Azesberger i l'Orador de Thomas E. Bauer, excel.lents les tres dames (Inga Kalna, Anna Grevelius i Isabelle Druet) i molt eficaços -i audibles- els knaben del St. Florian Sängerknaben.
Insisteixo: el millor, l'orquestra, el cor i la direcció de Jacobs. Fins i tot per als qui creiem conèixer bé una òpera com aquesta, hi ha un abans i un després de La flauta màgica dirigida pel músic de Gant.

15.11.12

UN LLIBRE INDISPENSABLE

Felicitem-nos, perquè ha aparegut al mercat bibliogràfic un llibre extraordinari, tant per la documentació aportada com per l’enfocament. Parlem de La ópera. Una historia social, de Daniel Snowman. Siruela ha estat l’encarregada de l’edició, preciosa, en un volum de 612 pàgines complementat amb un disc compacte. Un disc que no constava en l’edició original de l’obra, en anglès, i que fa un any vaig comprar a una llibreria de Londres, lamentant que a casa nostra no arribés una obra com aquesta. El curs passat i aquest recomanava la recmomanava als meus estudiants universitaris, queixosos que el llibre fos en anglès i que aquí no s’hagués distribuït. Per fortuna, Siruela i la magnífica traducció d’Ernesto Junquera ho han fet possible, de manera que ara ja no hi ha excusa per a l’escaqueig.
No estem davant d’una història de l’òpera convencional, és a dir, d’un enfilall de compositors i obres. Ni d’un manual enciclopèdic. Al contrari, estem davant d’un assaig de ressonàncies eminentment i evidentment històriques, que vertebra l’òpera a través dels empresaris, dels teatres o dels cantants. Un “Grand Tour” operístic que viatja de les corts de les principals ciutats europees als teatres suburbials, i dels camerinos de dives despentinades fins a les xarxes socials. I és que Snowman no concep l’òpera com un llistat de noms que han forjat amb lletres d’or el teatre musical, sinó com un espectacle que il.lustra l’evolució d’un marc social, cívic i cultural per entendre la història dels últims cinc segles a la vella Europa. Sense oblidar, és clar, el paper que ha jugat l’òpera a Nord-Amèrica, objecte de diversos capítols del llibre de Snowman.
Dividit en cinc parts, el volum repassa en primer lloc els orígens del gènere, des de Màntua fins a l’assentament de l’espectacle popular a la Viena de Mozart, és a dir, des d’Arianna fins a La flauta màgica, passant pel negoci de l’òpera a Itàlia o els plantejaments xovinistes de la tragèdia lírica en temps del rei Lluís XIV, a França.
La segona part es centra en el romanticisme, amb una atenció especial a les primeres òperes representades a Nova York o el paper de la Grand Opéra francesa. La segona part del romanticisme ocupa el tercer bloc del volum, amb una atenció especial a la figura del director d’orquestra enfront del paper de la diva prima donna. Una quarta part situa l’òpera al segle XX, vinculada quan li va convenir a règims polítics, fins i tot dictatorials, abans de la cinquena part, conclusiva, titulada molt convenientment com a “La globalització de l’òpera”, i que inclou tant el paper dels nous teatres i festivals com la figura del controvertit dramaturg o director d’escena, amb polèmiques incloses.
Tot plegat amb riques i interessants il.lustracions gràfiques, pintures, dibuixos i fotografies que ajuden a complementar el text. I també, com deia, amb la inclusió d’un disc compacte amb disset fragments, que van de L’Orfeo de Monteverdi fins a West side story de Bernstein, passant pel “Mild und Leise” conclusiu del Tristany i Isolda cantat per la gran Kirsten Flagstad.

12.11.12

CAP DE SETMANA DE RETROBADA

Bonic retrobar-se clàssics de sempre i per sempre, independentment de les preferències que hom pugui sentir per un o altre títol operístic. La magistral Tosca (atenció al nou llançament en DVD d'EMI amb Gheorghiu, Kaufmann i Terfel) a Sant Cugat de la mà dels Amics de l'Òpera de Sabadell per una banda i la producció de Mario Gas de L'elisir d'amore al Liceu d'una altra.

TOSCA A SANT CUGAT
La impossibilitat de veure l'òpera pucciniana a la capitall del Vallès Occidental es va convertir en realitat divendres, gràcies a la transmissió que havia de fer per Catalunya Música del primer espectacle de la temporada 2012-13 d'Amics de l'Òpera de Sabadell. Va ser al Teatre-Auditori de Sant Cugat, on un problema amb el teló de boca va obligar, a l'inici del segon acte, a interrompre momentàniament l'espectacle. Una Tosca perfectament amotllada a allò que un espera d'una bona funció de l'òpera pucciniana i d'acord amb la (bona) manera de fer de l'AAOS. La producció de Carles Ortiz es limita a fer bé les coses, i això ja és molt en els temps que corren. I a explicar-les millor, perquè aquesta és una Tosca tradicional, com marquen els cànons i fins i tot algunes de les convencions escèniques que tantes vegades hem vist en d'altres muntatges de la magistral partitura pucciniana.
Llàstima que Daniel Gil de Tejada, que és un director amb bon ofici, carregués massa els neulers davant d'una Simfònica del Vallès de comportament correcte però de so excessiu, sense matisar, i que en no poques ocasions va tapar la veu d'alguns intèrprets.
Saioa Hernàndez no serà una Tosca per a la història, però va saber salvar els esculls de la part amb mitjans sobrats, encara que el color de la veu no sigui el més adequat per al personatge. Sí ho és la del tenor Javier Agulló que, no obstant això, va ser un Cavaradossi d'emissió dubitativa i d'aguts no sempre ben projectats, amb la qual cosa va fer patir una mica, sobretot al tercer acte. Sempre al seu lloc, Ismael Pons va ser un Scarpia de manual, a qui tan sols li trobem a faltar una mica més de guspira incisiva en el retrat d'un personatge tan atractiu com repugnant al mateix temps. I atenció al sagristà de Xavier Aguilar, un cantant destinat a fer grans coses si fa bondat i treballa de valent.

ELISIR DE SEMPRE AL LICEU
Tornava al Liceu la ja cèlebre producció de Mario Gas sobre l'òpera de Donizetti vista ja al Teatre Grec, a Peralada, al Victòria i al mateix teatre de La Rambla, i que es presentarà de nou aquesta primavera, amb un repartiment d'entrada més atractiu que el que es pot veure aquests dies. I, amb tot, hi ha hagut una autèntica revelació: el Nemorino de Javier Camarena. El tenor mexicà, avalat per èxits internacionals en algunes de les cases més prestigioses com el Met, l'Opernhaus de Zuric o l'Òpera de Viena, va exhibir una musicalitat exquisida, un bon gust inqüestionable i una entrega de sentiments que converteixen el seu Nemorino en una pura delícia. Certament, és un cantant que arrisca (de vegades massa) i que creu en allò que fa. A més, el timbre és homogeni en tots els registres i la línia de cant immaculada. Per treure's el barret.
Ni m'agradava en disc ni em segueix agradant ara que l'he vista en directe la soprano Nicole Cabell. La veu no és lletja, però ni el timbre ni el color no són els més apropiats per a Adina. La dicció és gairebé inexistent i l'expressió limitada a tres o quatre recursos que acaben cansant. Per molt avalada que estigui per Deutsche Grammophon, la soprano californiana em sembla un autèntic "bluf".
Dulcamara és un paper difícil perquè, a les exigències d'una part llarga i variada, hi ha la temptació de caure en la caricatura de broc gros. Entre això i ser un estaquirot hi ha un abisme i la intel.ligència està en trobar el punt mig. Simone Alberghini ho va aconseguir el l'aspecte actoral, però no en el vocal, perquè el seu és un Dulcamara sense massa registres i que, musicalment, acaba avorrint. Tot el contrari del Belcore d'Àngel Òdena, que sap treure partit d'una veu generosa i que posa al servei de l'expressió fatxenda del soldadet de plom. Eliana Bayón ha tornat a demostrar, amb la seva Gianetta, que és una soprano desaprofitada, destinada com està a fer grans coses si algun director artístic hi confia per oferir-li parts molt més interessants.
L'espectacle de Mario Gas continua funcionant, tot i que un espera que algun dia veiem algun altre Elisir... amb noves produccions (tampoc cal córrer massa, que aquesta òpera no ens fa cap falta). Això sí, el bon ofici es nota en quadres i situacions que, malgrat els anys, segueixen amb la mateixa espontaneïtat que el primer dia. Bon ofici també el de Daniele Callegari, davant d'una orquestra i d'un cor (reduït) que van complir amb una partitura relativament exigent amb els col.lectius instrumentals i corals, però que cal presentar amb cura i certa elegància. La vam tenir al llarg de dues hores llargues d'una òpera molt adequada per passar una àgil tarda de diumenge.