CULMINACIÓ D'UN PROJECTE: GÖTTERDÄMMERUNG
Gran tarda-nit d’òpera al Liceu. I a fe
que la necessitàvem, perquè després del desencís produït per l’Otello i
d’una Lucia
que no va acabar de saciar les expectatives creades, començàvem a
preocupar-nos. Per sort, aquest Götterdämmerung ha tornat a posar les coses al
nivell d’excel·lència que un teatre amb la categoria del Liceu mai no pot
perdre.
Culminació d’un projecte musical
L’excel·lència d’aquesta tercera jornada
de L’anell del
Nibelung farà història als annals del Liceu. Amb ella, culmina amb
èxit gran part del projecte musical de Josep Pons,
que ha dirigit la Tetralogia amb un nivell creixent d’intensitat i qualitat,
des del Rheingold
del 2013. El mestre de Puig-Reig ha pogut fer front als no pocs esculls de la
immensa partitura i ha aconseguit un rendiment excel·lent de l’orquestra al
llarg de les quatre jornades. I aquest Götterdämmerung –una òpera que és la més
“simfònica” de tot el cicle- ho demostra amb escreix. Hi ha hagut moments
brillants, que demostren l’aprofundiment de Pons
en l’obra i la destresa en transmetre les seves idees a la plantilla
orquestral. Seccions equilibrades i qualitat tímbrica han estat algunes de les
notes dominants d’una direcció que ha estat premiada, a cada final d’acte, amb
ovacions plenament justificades. Bravo, Mestre!
Però, a més, l’excel·lència també ha estat
la nota dominant d’un equip vocal homogeni, començant per la immensa Brünnhilde
d’Iréne Theorin, amb un primer acte de notable
alt, un segon d’excel·lent i un tercer de matrícula d’honor: la seva immolació pot
merèixer ser recordada com un dels grans esdeveniments msuicals de les darreres
temporades liceistes. A més, el fet de situar-la a prosceni, amb el teló
metàl·lic tancat, ha permès gaudir d’una interpretació que anava directa a les
oïdes de l’espectador sense distraccions d’un quadre escènic que podria fer-nos
oblidar en algun moment que el treball de la soprano sueca era senzillament
colossal.
El timbre ingrat de Lance Ryan no li impedeix ser un Siegfried d’emissió
poderosa i d’expressivitat ajustada al fill de Siegmund i Sieglinde. I, si bé
va arrencar calant en el pròleg, poc a poc va anar assentant la seva prestació
fins a un tercer acte més que solvent.
Suplint l’inicialment previst Hans-Peter König, Hagen va ser assumit la tarda de la
primera funció per Eric Halfvarson. La maldat,
la incisivitat i el subratllat dels més que possibles problemes psíquics del
personatge són alguns dels components que fan del fill d’Alberich un veritable
luxe de veure’s i escoltar-se en mans del baix nord-americà, que la temporada
que ve tornarà al Liceu amb una altra de les seves especialitats: el
Commendatore del Don
Giovanni mozartià. L’esperem amb els braços oberts.
Un altre que pot tornar quan vulgui és Samuel Youn (l’Holandès dels darrers anys a Bayreuth,
rol que va cantar al Liceu el setembre del 2012), un Gunther sòlid, expressiu i
ben interpretat actoralment, subratllant el malestar del personatge com a
titella del seu germanastre Hagen. El final del segon acte, amb el trio entre
Hagen, Günther i Brünnhilde, ha estat un dels moments estelars de la tarda,
gràcies a la qualitat extraordinària d’aquest trio d’asos, sempre agobolats per
la batua acurada de Pons a l’hora de dirigir i
concertar des del fossat.
Doble paper per a Jacquelyn
Wagner, debutant en dos rols operístics a l’escenari del Liceu, després
de les seves actuacions al foyer i al Concurs Viñas el 2007: bé com a tercera
Norna i notable com a Gutrune, tot i que a la veu li falta una mica més
d’amplada per a la germana de Gunther. La soprano nord-americana canta amb gust
i musicalitat, però potser no sigui Gutrune el rol que més li escau.
Luxe total el de la presència de Michaela Schuster en la pell de Waltraute: el seu
diàleg amb Brünnhilde al final del primer acte ha estat un altre dels grans
moments de la tarda, gràcies a la bona entesa entre Schuster
i Theorin. El timbre vellutat de la mezzo
bavaresa no estalviava els accents patètics en el relat de la decadència dels
déus, esperant la seva immolació al Walhalla: per posar la pell de gallina.
Un luxe també les tres Nornes (a banda de Jacquelyn Wagner, Cristina
Faus i Pilar Vázquez), així com les
Filles del Rin (Isabella Gaudí, Anna Alàs i Jové i Marina
Pinchuk). S’agraeix que la direcció artística del Liceu confiï aquests
rols a artistes de casa, sobradament preparades per assumir aquests rols i
d’altres de més envergadura al nostre teatre.
Muntatge coherent
El muntatge de Robert
Carsen d’aquesta Tetralogia també ha anat creixent en interès i
coherència al llarg dels anys: si bé el pròleg i la primera jornada no van
encaixar gaire, Siegfried
i aquest Götterdämmerung
són encerts indiscutibles. El director canadenc ha sabut llegir en clau
sòcio-política el drama musical de Wagner: des
de la ferum feixistoide dels déus i dels guibixungs fins al discurs ecologista,
el cicle es tanca amb una tercera jornada que rebla el clau i recapitula sobre
elements ja vistos, fins que el cercle es tanca amb una imatge desoladora:
Brünnhilde queda, sola, errant en un espai buit. La natura es venja amb la
pluja apagant un foc que ha cremat tot allò que fins aleshores era viu: és la
venjança d’un element primigeni (l’aigua) agredit a Das Rheingold quan una colla d’homes
hi llençaven tota mena de deixalles.
Carsen llegeix, doncs, en clau romàntica
la Tetralogia, perquè és precisament la natura la que es revolta contra la
impietat humana. El càstig serà la desolada soledat d’una dona, Brünnhilde que,
tot i el subratllat musical del tema de l’amor de la mare (Sieglinde), està
condemnada a errar fins a la seva total desaparició. Tan sols la natura,
invencible, serà la que romandrà, eterna, després de tancar-se el cicle de la
seva destrucció-reemergència. Sensacional.