29.2.16

CULMINACIÓ D'UN PROJECTE: GÖTTERDÄMMERUNG



Gran tarda-nit d’òpera al Liceu. I a fe que la necessitàvem, perquè després del desencís produït per l’Otello i d’una Lucia que no va acabar de saciar les expectatives creades, començàvem a preocupar-nos. Per sort, aquest Götterdämmerung ha tornat a posar les coses al nivell d’excel·lència que un teatre amb la categoria del Liceu mai no pot perdre.

Culminació d’un projecte musical
L’excel·lència d’aquesta tercera jornada de L’anell del Nibelung farà història als annals del Liceu. Amb ella, culmina amb èxit gran part del projecte musical de Josep Pons, que ha dirigit la Tetralogia amb un nivell creixent d’intensitat i qualitat, des del Rheingold del 2013. El mestre de Puig-Reig ha pogut fer front als no pocs esculls de la immensa partitura i ha aconseguit un rendiment excel·lent de l’orquestra al llarg de les quatre jornades. I aquest tterdämmerung –una òpera que és la més “simfònica” de tot el cicle- ho demostra amb escreix. Hi ha hagut moments brillants, que demostren l’aprofundiment de Pons en l’obra i la destresa en transmetre les seves idees a la plantilla orquestral. Seccions equilibrades i qualitat tímbrica han estat algunes de les notes dominants d’una direcció que ha estat premiada, a cada final d’acte, amb ovacions plenament justificades. Bravo, Mestre!
Però, a més, l’excel·lència també ha estat la nota dominant d’un equip vocal homogeni, començant per la immensa Brünnhilde d’Iréne Theorin, amb un primer acte de notable alt, un segon d’excel·lent i un tercer de matrícula d’honor: la seva immolació pot merèixer ser recordada com un dels grans esdeveniments msuicals de les darreres temporades liceistes. A més, el fet de situar-la a prosceni, amb el teló metàl·lic tancat, ha permès gaudir d’una interpretació que anava directa a les oïdes de l’espectador sense distraccions d’un quadre escènic que podria fer-nos oblidar en algun moment que el treball de la soprano sueca era senzillament colossal.
El timbre ingrat de Lance Ryan no li impedeix ser un Siegfried d’emissió poderosa i d’expressivitat ajustada al fill de Siegmund i Sieglinde. I, si bé va arrencar calant en el pròleg, poc a poc va anar assentant la seva prestació fins a un tercer acte més que solvent.
Suplint l’inicialment previst Hans-Peter König, Hagen va ser assumit la tarda de la primera funció per Eric Halfvarson. La maldat, la incisivitat i el subratllat dels més que possibles problemes psíquics del personatge són alguns dels components que fan del fill d’Alberich un veritable luxe de veure’s i escoltar-se en mans del baix nord-americà, que la temporada que ve tornarà al Liceu amb una altra de les seves especialitats: el Commendatore del Don Giovanni mozartià. L’esperem amb els braços oberts.
Un altre que pot tornar quan vulgui és Samuel Youn (l’Holandès dels darrers anys a Bayreuth, rol que va cantar al Liceu el setembre del 2012), un Gunther sòlid, expressiu i ben interpretat actoralment, subratllant el malestar del personatge com a titella del seu germanastre Hagen. El final del segon acte, amb el trio entre Hagen, Günther i Brünnhilde, ha estat un dels moments estelars de la tarda, gràcies a la qualitat extraordinària d’aquest trio d’asos, sempre agobolats per la batua acurada de Pons a l’hora de dirigir i concertar des del fossat.
Doble paper per a Jacquelyn Wagner, debutant en dos rols operístics a l’escenari del Liceu, després de les seves actuacions al foyer i al Concurs Viñas el 2007: bé com a tercera Norna i notable com a Gutrune, tot i que a la veu li falta una mica més d’amplada per a la germana de Gunther. La soprano nord-americana canta amb gust i musicalitat, però potser no sigui Gutrune el rol que més li escau.
Luxe total el de la presència de Michaela Schuster en la pell de Waltraute: el seu diàleg amb Brünnhilde al final del primer acte ha estat un altre dels grans moments de la tarda, gràcies a la bona entesa entre Schuster i Theorin. El timbre vellutat de la mezzo bavaresa no estalviava els accents patètics en el relat de la decadència dels déus, esperant la seva immolació al Walhalla: per posar la pell de gallina.
Un luxe també les tres Nornes (a banda de Jacquelyn Wagner, Cristina Faus i Pilar Vázquez), així com les Filles del Rin (Isabella Gaudí, Anna Alàs i Jové i Marina Pinchuk). S’agraeix que la direcció artística del Liceu confiï aquests rols a artistes de casa, sobradament preparades per assumir aquests rols i d’altres de més envergadura al nostre teatre.

Muntatge coherent
El muntatge de Robert Carsen d’aquesta Tetralogia també ha anat creixent en interès i coherència al llarg dels anys: si bé el pròleg i la primera jornada no van encaixar gaire, Siegfried i aquest Götterdämmerung són encerts indiscutibles. El director canadenc ha sabut llegir en clau sòcio-política el drama musical de Wagner: des de la ferum feixistoide dels déus i dels guibixungs fins al discurs ecologista, el cicle es tanca amb una tercera jornada que rebla el clau i recapitula sobre elements ja vistos, fins que el cercle es tanca amb una imatge desoladora: Brünnhilde queda, sola, errant en un espai buit. La natura es venja amb la pluja apagant un foc que ha cremat tot allò que fins aleshores era viu: és la venjança d’un element primigeni (l’aigua) agredit a Das Rheingold quan una colla d’homes hi llençaven tota mena de deixalles.
Carsen llegeix, doncs, en clau romàntica la Tetralogia, perquè és precisament la natura la que es revolta contra la impietat humana. El càstig serà la desolada soledat d’una dona, Brünnhilde que, tot i el subratllat musical del tema de l’amor de la mare (Sieglinde), està condemnada a errar fins a la seva total desaparició. Tan sols la natura, invencible, serà la que romandrà, eterna, després de tancar-se el cicle de la seva destrucció-reemergència. Sensacional.

21.2.16

"OTELLO" O SABADELL COM A EXEMPLE



Ho intuíem i no anàvem desencaminats: en comparació, i salvant totes les distàncies que es vulguin, l’Otello dels Amics de l’Òpera de Sabadell ha resultat, en conjunt, molt més satisfactori que el del Liceu, programat aquesta mateixa temporada.
L’entitat del Vallès no havia muntat mai la penúltima òpera verdiana i la segona sobre text shakesperià del músic italià. El repte és gran, especialment pel treball exigit a cor i orquestra. La formació coral dels Amics de l’Òpera ha funcionat molt bé, amb seccions ampliades fins a seixanta cantaires. I amb bons resultats, tot i un desajust ostensible al final del tercer acte. La batuta de Daniel Gil de Tejada va saber dibuixar bé els contrastos de la partitura, amb les seves llums i les seves ombres, si bé la concertació va tenir, la nit de l’estrena, algun punt feble.
Bon rendiment de la Simfònica del Vallès al primer i segon actes, i més irregularitats al tercer i quart, especialment els metalls i el violoncel solista en l’entrada d’Otello al quart acte. Més assaig no aniria malament a una formació que, amb tot, va tenir un rendiment força homogeni al llarg de la vetllada.
El rol titular d’aquesta òpera demana una tessitura molt particular. La d’Enrique Ferrer no és una veu especialment bonica, però no va defallir en cap moment. I des de l’”Esultate!” de sortida fins al “Niun mi tema” conclusiu va donar-ho tot, amb expressivitat i musicalitat.
L’esplèndida soprano andalusa Maribel Ortega va tornar a demostrar la qualitat del seu instrument i la saviesa amb què el fa anar. Esplèndida cançó del salze i millor “Ave Maria” al quart per reblar el clau d’una Desdemona sensacional.
El tercer en discòrdia en aquesta òpera és Iago, servit amb intel.ligència per Toni Marsol que, si bé va patir en l’inclement registre agut amb què Verdi obsequia el personatge, va ser un lloctinent amb tota la maldat i tota la crua incisivitat amb què el compositor va compondre un rol tan fascinant.
Complidors la resta, especialment l’Emilia de Carla Mattioli, al costat del Cassio de Carlos Cremades, el Montano d’Antoni Fajardo, el Roderigo de Samuel Peláez i el Lodovico de Juan Carlos Esteve.
El bon nivell musical es complementava amb l'hàbil i intel·ligent proposta de Carles Ortiz, un director d'escena que no busca complicar-se la vida, sinó explicar (i bé) la història que toca. Però no es limita a una cal·ligrafia a base de tòpics, sinó que fa contribucions que resulten interessants. En aquest cas, Ortiz reforça i posa bastant en primer pla l'amor passional, fins i tot carnal, que uneix Otello i Desdemona. Això, és clar, potencia la crueltat del desenllaç, amb l'assassinat de Desdemona a mans del seu marit. Plàsticament, l'espai dissenyat per Jordi Galobart és eficient, bonic i proposa bones solucions per als canvis de quadre. Altament recomanable, com a exemple d'una manera de fer bé les coses en espais que resulten una feliç alternativa al que es fa a la capital. 

4.2.16

ROSSINI GUANYA VERDI PER GOLEJADA



Després del quasi fracàs que han suposat les funcions amb primer repartiment de l’Otello verdià, hi havia ganes de grans veus en un teatre com el Liceu, hereu d’una tradició en què la vocalitat ha estat sempre la reina de la casa. I l’Otello de Rossini, que no s’escoltava a Barcelona des de 1877, ha guanyat per golejada al de Verdi.
Precisament, cinc grans veus han estat artífexs d’aquest èxit de la versió en concert- Versió, per cert, que no fa enyorar l’escenificació, atès el maldestre llibret de Francesco Maria Berio di Salsa sobre Shakespeare, amb moltes llicències respecte de l’original.
Gregory Kunde és, a hores d’ara, l’únic tenor al món capaç de ser un sòlid Otello de Verdi –com va demostrar aquest estiu a Peralada- i, a l’hora, de Rossini. El color de veu no sempre és grat, però l’emissió és segura, potent i sempre de bon gust. I les agilitats es resolen amb intel.ligència. Però Rossini va escriure, en aquesta òpera, dos papers més per a tenor, de dificultats extremes: Roderigo i Iago. Assumia el primer paper un pletòric Dmitry Korchak, el veritable i indiscutible triomfador de la nit. La seva ària al segon acte va ser un desplegament de virtuosisme, pirotècnia i ben cantar, acotxat pel segur Iago de Yije Shi, un tenor xinès que va exhibir mitjans sobrats i bon sentit de l’expressivitat per al pèrfid personatge que enverina les orelles del moro de Venècia.
Dos dies després de l’última funció de La Sonnambula a Oviedo, Jessica Pratt assumia el rol de Desdemona, substituïnt la inicialment prevista Julia Lhezneva. Pratt és una Desdemona delicada i que demostra els seus dots al llarg i ample de l’audició. I va saber resoldre els esculls i algun maldecap provocat pel sobreagut amb què es tanca el duet amb Elmiro al final del segon acte.
Segur i molt musical l’Elmiro de Mirco Palazzi, extraordinària l’Emilia de Lidia Vinyes-Curtis i molt ben cantats el Dux de Josep Fadó, el gondoler de Beñat Egiarte i el Lucio de Josep Lluís Moreno.
Christopher Franklin s'ha fet càrrec de la direcció musical. La subtilesa no és el seu fort, i val a dir que l’orquestra va sonar opaca en les seccions de vent. Més sort vam tenir amb les intervencions corals, si bé no són especialment abundants en una partitura com aquesta.
Gran nit de veus, en definitiva, en un teatre que necessita més nits com aquesta.

2.2.16

DE MOZART A BUSTER KEATON



Estem de sort: amb La flauta màgica que farà estada al Gran Teatre del Liceu els propers mesos de juliol i setembre, com a final i inici (respectius) de les temporades 2015-16 i 2016-17. I si estem de sort és pel privilegi de gaudir d’una producció senzillament extraordinària del Singspiel de Mozart i Schikaneder, que un servidor ha vist el cap de setmana passat al Teatro Real de Madrid.
El concepte escènic, de Suzanne Andrade i de Paul Barritt, es basa en les animacions projectades (creades per Barritt) que remeten al cinema mut, amb codis visuals perfectament reconeixebles, des de la primera Silly Simphonie de Disney (The Skeleton Dance) fins a les ombres de Lotte Reiniger, passant per la caracterització de personatges que al.ludeix a icones immortals de la pantalla en blanc i negre: Nosferatu (Monostatos), Caligari (Sarastro) o Buster Keaton (Papageno), amb una aràcnida Reina de la Nit que fins i tot faria pensar en l’imaginari postmodern de Tim Burton. En definitiva, una festa per als sentits, gràcies a l’equip escènic capitanejat per Barrie Kosky, que opta per suprimir els diàlegs parlats i canviar-los per intertítols propis del cinema mut. En aquest cas, l’acompanyament musical corre a càrrec d’un piano electrònic que opta per dues fantasies mozartianes: la KV 397 i la 475, com si estiguéssim en una petita sala cinematogràfica de fa cent anys.
Tanmateix, la cosa no és ni gratuïta ni fruit d’un caprici per a nostàlgics del cinema clàssic, perquè Barrie Kosky no oblida que La flauta màgica és, deixant de banda una peça amb reminiscències francmaçòniques, una Zauberoper i una Volksoper. És a dir, una òpera màgica i una òpera popular. Indubtablement, el cinema ha estat al segle XX el que l’òpera havia estat durant bona part dels segles XVIII i XIX, una manifestació artística de força arrelament popular. I va afegir, a més, aquell component de màgia i d’il.lusió, que tan sols una òpera com la mozartiana, amb el seu rerefons del conte de fades, pot ajudar a sintetitzar.

Certament, l’element visual d’aquest muntatge és tan fascinant i atractiu que hom té la sensació de deixar-se dur per l’embolcall i devessall d’imatges, oblidant que per damunt de tot assistim a un espectacle en què l’element musical és el punt de partença. Sortosament, la cosa estava en bones mans perquè Ivor Bolton és un declarat i prestigiós mozartià, cosa que sempre ha demostrat amb unes lectures que opten per criteris filològics però sense amaneraments ni radicalismes que ocasionalment podrien convertir la partitura en quelcom irreconeixible. I aquesta Flauta... ha estat excel.lentment dirigida pel mestre britànic. Algun desajust perceptible en els números concertants podrien fer pensar que estarien provocats per la complexitat escènica i les dificultats dels cantants de veure bé el director (passen bona part de l’espectacle atrinxerats a la part superior de l’escenari), però sense que sang arribés al riu.
El que comentem és el primer cast, el dia de l’última representació. Assumia el doble rol de Sprecher i de Sarastro un baix poc rotund, Christof Fischesser, dúctil en el fraseig però de greus amb poc relleu per a la part sacerdotal. Tampoc no semblava molt còmode Joel Prieto en la pell d’un Tamino de bona línia però escassament expressiu, potser també a causa de les particularitats de la posada en escena. Ana Durlovski va arribar sense problemes als Fas sobreaguts de la Reina de la Nit, per bé que la veu és massa metàl·lica per al personatge.
Vam tenir molta més sort amb el sempre agraït Papageno, embutit en la pell de Joan Martín-Royo/Buster Keaton. El baríton català, que sempre ha explicat que aquest és el seu rol preferit del repertori mozartià, va demostrar amb escreix el domini del personatge i va desplegar un extraordinari domini escènic en el context del peculiar muntatge. A més, es va complementar molt bé amb la dúctil i delicada Pamina de Sophie Bevan, amb sobrada projecció vocal i amb musicalitat exquisida en una pàgina tan esplèndida com “Ach ich fühl’s”, al segon acte.
Esplèndides les tres dames (Elena Copons, Gemma Coma-Alabert i Nadine Weissmann), notable el Monostatos/Nosferatu de Mikel Atxalandabaso i molt bé els sacerdots i les nenes intèrprets dels genis acompanyants de Tamino i Papageno en el regne de les ombres, amarades en aquest cas del millor blanc i negre imaginable al servei de la sempiterna òpera mozartiana.