ERRÀTICS "CONTES DE HOFFMANN" A PERALADA

Les Contes d’Hoffmann de Jacques Offenbach és una obra de gran complexitat i que, tot i la seva aparent frescor, exigeix llistons molt alts. I quan no s’hi arriba un té la sensació de quedar-se a mig camí, tot i que el músic francès sempre seguirà mirant-nos, entre comprensiu i condescedent, darrere de les seves ulleres i amb els ulls entre irònics i cansats. L’autor de La Périchole dirà i pensarà el que voldrà, però el cert és que fa massa temps que constatem l’erràtica programació de les últimes edicions del Festival de Peralada, si més no en matèria operística.

Fredor i sorolls

La posada en escena d’aquests Contes ha deixat massa al descobert que les coses no acaben d’anar bé, sobretot quan surts del recinte del castell amb l’agredolça sensació d’haver assistit a un assaig general. Tot s’ha de dir: el recinte del castell empordanès sembla poc apte per a un títol com Les Contes d’Hoffmann, i a tot plegat cal recordar la tradicional fredor del seu públic. Però aquest cop la fredor venia ja de l’orquestra, amb un so sec no sempre satisfactori i amanit amb sorolls d’un ventilador o generador procedent de l’escenari a més d’un fotògraf emprenyador que, bo i fent honestament la seva feina, no deixava de ser molest pel soroll de la màquina.

Problemes musicals

Però els principals problemes de la nit van ser de caire musical, començant per un Aquiles Machado que ni és ni serà mai Hoffmann: al tenor veneçolà li falta el patetisme i la punta d’histrionisme inherents al personatge i a més el bon gust en el fraseig no amaga que els aguts són tibants i alarmantment calants. Al seu costat, Felipe Bou encarnava els quatre rols “satànics” de l’obra amb una veu bonica, però amb poca rotunditat en el registre greu, no sempre audible i sense la mala bava (especialment com a Lindorf) quan calia.
De les quatre dones, tan sols l’Olympia de María José Moreno va elevar la temperatura de la vetllada amb una nina graciosa i del tot impecable en la simfonia de sobreaguts de la seva ària. La Niklausse d’Annie Vavrille va complir amb un timbre càlid, i a la bellesa tímbrica d’Annamaria Dell’Oste li podríem retreure que la seva Antonia fos poc audible. Va ser una llàstima, i fins i tot decebedor, que la Giulietta de Giuseppina Punti acusés una evident manca de refinament en l’emissió. I això va ser tot en matèria vocal, és a dir grisor i tristor, potser exceptuant la ja citada Moreno o les intervencions puntuals de Manel Esteve, força correcte.
Des del fossat, Miquel Ortega va demostrar una vegada més ser un bon concertador, però li falten idees discursives. És clar que la Bilbao Orkestra Sinfonikoa és com per marcar-se poques alegries, sobretot per una corda desajustada, a la que cal sumar la sequedat abans citada. Va ser en l’àmbit orquestral on es feia més palpable que estàvem en un assaig general. El tema del cor va per una altra banda, perquè el Coro Lírico de Cantabria requereix una revisió a fons dels seus efectius masculins.

Linialitat escènica

La direcció escènica de Lindsay Kemp no presentava excessives complicacions i va oferir un espectacle vistós i colorista, amb cites a la cèlebre adaptació cinematogràfica de Michael Powell i amb una bonica escenografia de Giuliano Spinelli, de ressonàncies palladianes. Tanmateix, l’excessiva linialitat amb què es van narrar els tres contes feien enyorar quelcom més, per no quedar-nos amb la sensació d’estar a mig camí i sense que Hoffmann ens fes vibrar intensament amb els seus contes. Més aviat ens vam quedar amb els seus problemes de muntatge i realització.

LA GRAN LLIÇÓ DE LA GANASSI

Potser seria just parlar, també, de Fiorenza Cedolins, Norma rodona del segon repartiment de l'òpera de Bellini que fins el dia 30 es pot veure al Liceu. Però posats a ressaltar el que ha de quedar en un dietari, la gran nit va ser, indubtablement, per a Sonia Ganassi. Sentint el seu cant pur, de timbre preciós, de centre avellutat i de generosa extensió al registre superior, un només lamenta que el d'Adalgisa sigui un paper sense una ària de lluïment. Crec que ens espera una bona vetllada, la setmana que ve a Peralada, amb la presència de la mezzo italiana. Està demostrant ser una cantant intel.ligent, de carrera prudent i en clara ascendència, sense histrionismes i excessos. Però amb el talent just per saber quin és el repertori que li escau. Insisteixo: la seva va ser una gran Adalgisa per a una gran nit al Liceu. Ignoro quin efecte deuria fer la representació des de la platja de la Barceloneta, però el cert és que viure una representació de Norma al teatre de La Rambla transporta al mateix Liceu de 1847, el de la inauguració del colisseu. I això que, particularment, Bellini (o Donizetti) estan lluny de ser compositors que formin part de les meves immediates preferències!

Més sobre Cedolins: gran Norma, immaculada en les frases lligades de "Casta diva", tot i que un pèl bruta en el cant d'agilitat. Interpreta i viu el personatge amb convicció felina: la transmissió per Catalunya Música ens permetia seguir, des de la llotja de prosceni, la representació a través del monitor i va ser un plaer veure la gran composició de la soprano italiana pel que fa a gestos, mirades i moviments de mans, alguns lògicament inspirats en Maria Callas. Una Norma, en definitiva, deliciosament imperfecta. Això sí, els duets amb la Ganassi van ser una festa per als sentits, en tots els aspectes. Al seu costat, Vincenzo La Scola ens va fer patir, amb un Pollione que demostra que el tenor està en hores baixes. Discret l'Oroveso d'Andrea Papi. Orquestra i cor van repetir el bon rendiment de la primera funció, tot i la direcció plena d'excessos de Giuliano Carella.

NORMA NORMAL

Per norma, els finals de temporada dels teatres d’òpera haurien de tenir els al.licients propis del que s’ha programat durant els mesos precedents. Això ha passat al Liceu, després d’un cicle d’inici incert però que de seguida va demostrar que podia ser (i de fet així ha estat) un dels més rodons des de la reobertura del teatre. De Negrín a Negrín, doncs, amb una Clemenza di Tito que sonava a “work in progress” a una Norma ja coneguda i que sembla millorar amb el temps. D’ençà d’aquelles erràtiques funcions al Victòria, en ple exili del Liceu, la producció sembla haver aportat nous matisos i bones idees, ben acompanyades per l’austera però eficaç escenografia d’Anthony Baker, que situa clarament diferenciats els plans dels invasors (els romans) i els envaïts (els gals). I que, per cert, no deixa despullades les incongruències i imbecilitats d’un llibret mortífer.
Giuliano Carella, especialista en òpera romàntica italiana, va suplir a última hora l’ inicialment previst Bruno Campanella en la direcció orquestral. Carella ha arribat a Barcelona amb les seves idees, cosa que ha anat en detriment d’un so no sempre rodó, tendent a certes brusquedats i vulgaritats (ai aquella obertura!), tot i el bon rendiment de l’orquestra i cor titulars.
Hi havia expectacció per escoltar la soprano italiana Rachele Stanisci en el rol titular després de la cancel.lació d’Ana María Sánchez. La veu de la soprano de Brindisi és bonica, amb el metall suficient i sentit de l’expressivitat, tot i que una mica curta de volum, especialment en el registre greu. Llàstima, perquè el físic l’acompanya i la intenció amb què diu el text és exemplar. Però això no és suficient per a un rol d’aquells “impossibles”. Al seu costat, un cop més, Dolora Zajick va demostrar ser un animal escènic i una mezzo descomunal, capaç de regalar-nos una Adalgisa de les que no s’obliden i que pot arribar a fer ombra als companys de repartiment. Hi ha males intencions en la manera de fer de la mezzo nord-americana? Chi lo sà. En tot cas, un dels qui van quedar més eclipsats va ser Franco Farina, opac en emissió, amb un Pollione que va tenir l’arrogància justa del personatge, tot i que un evident refinament en els passatges en legato. D’altra banda, i després del seu gran Felip II del Don Carlos de gener, Giacomo Prestia va donar al rol d’Oroveso la rotunditat requerida, i Begoña Alberdi va ser una deliciosa Clotilde al costat del sempre eficaç Flavio de Jon Plazaola.
El Liceu baixa el teló amb Bellini i ho fa amb nota alta. Aquesta hauria de ser, sempre, norma de la casa.

ENTREVISTA A ROLANDO VILLAZÓN

Emesa a Una tarda a l'òpera (Catalunya Música) el diumenge 8 de juliol del 2007. Al final, Rolando Villazón ens va obsequiar amb un dels seus dibuixos. L'esforçat barbut de l'esquerra és l'autor del blog que llegiu.
http://www.catradio.cat/pcatradio/crItem.jsp?seccio=programa&idint=487

RENÉE FLEMING DEBUTA AL LICEU

Tot i haver actiat ja a Barcelona, en el marc d’un inoblidable concert al Palau de la Música al costat del pianista Jean-Yves Thibaudet, Renée Fleming encara no havia posat els peus a l’escenari del Liceu. Ho ha fet amb dues sessions en versió de concert de Thais de Massenet, que també han suposat el debut liceista del director, Andrew Davis.
La soprano nord-americana, que no descobrirem, és un prodigi d’elegància glamurosa, convenientment estudiada, però que en tot cas flueix naturalment. Sessions com les d’ahir ens confirmen que les dives i els divos són necessàries, i que l’òpera no la poden fer funcionaris. Calia, sí, que en una versió de concert com aquesta la Fleming lluís la seva esplèndida bellesa, encorsetada al primer i segon actes en un vestit meravellós, vermell del foc apassionat amb què Thais reclama al mirall “Dis-moi que je suis belle”. (No està tan clar que l’escot banyera del vestit del tercer acte s’adigués gaire amb la conversió de la cortesana, però ara no filarem tan prim). Diva, sí, però al servei de la música, i amb el paper après, sense necessitat da faristol o partitura. I diva, sí, però excel.lent cantant que llueix una innegable prodigalitat en el fraseig, o una manera encisadora d’articular els sons, donant a cada paraula i a cada síl.laba el sentit precís. Se li pot retreure, potser, alguna tibantor en l’agut, o el fet que sigui més Thais del segon i sobretot del tercer acte que no pas del primer. Se li nota la influència, sempre confessada. de Victoria dels Àngels en la pulcritud i la cura a l’hora d’emetre el so, cosa que és d’agrair per a gaudi de les últimes generacions, que no sempre miren enrere amb o sense ira. Amb la Fleming, la pervivència de la tradició està més que assegurada.
Algun desaprensiu aïllat semblava no perdonar la malaltia i cancel.lació de Thomas Hampson, i Franck Ferrari, el baríton substitut, va rebre alguna injusta esbroncada. Injusta perquè l’Athanäel del baríton francès, potser poc personal, va ser de qualitat. La veu és important i la interpretació del personatge és més que notable. Josep Bros va ser, una vegada més, un espectacular Nicias, i tan sols hem de lamentar que el paper sigui ingrat, tot i estar excel.lentement servit pel tenor català, així com el Palémon de Stefano Palatchi, seriós i rotund en totes les seves intervencions.
Andrew Davis va ser un excel.lent concertador i matisador de sons, atent a la paleta cromàtica de Massenet (sempre tan colorista) i sense abusar de manierismes en els girs orientalitzants de la partitura. El director britànic va tenir a més el detall de fer sortir a saludar Kai Gleusten, magnífic “concertino” de l’orquestra del Liceu que va tenir novament una molt bona nit, així com el cor. I tanmateix, Thais queda com una òpera que avui dia tan sols es salva gràcies a grans artistes, com Renée Fleming.

S'ACOSTA "THAIS"

Thais és l’òpera de Jules Massenet estrenada a l’Òpera de París el 16 de març de 1894. Aquesta és una obra a mig camí entre la introspecció psicològica de Werther o Manon i l’espectacularitat a l’estil de la “Grande Opéra” de títols com Hérodiade o Esclarmonde. Potser buscant una via intermitja entre l’òpera i l’oratori, Massenet va optar per la via del misticisme, cosa ques trobem en passatges cèlebres com la coneguda com a “Meditació” que tanca la primera escena del segon acte, amb el famós passatge per a violí sol.
Una òpera que al Gran Teatre del Liceu es presenta en versió de concert dos dies, dijous i diumenge, amb la participació d’un nom estelar en el firmament vocal de l’òpera avui dia, la soprano nord-americana Renée Fleming en el paper de Thais. Llàstima que l’altre nom de luxe previst, Thomas Hampson, hagi cancel.lat. Al costat de Frank Ferrari (substitut de Hampson), les sempre excitants presències de Josep Bros i Stefano Palatchi, amb direcció d’un veterà com Andrew Davis.
Inspirada i rica en melodies i textures instrumentals, Thais és una pàgina per a lluïment per a la soprano en moments com el “Dis-moi que je suis belle” del segon acte. Una ària i un paper que Massenet va escriure per a la cèlebre soprano nord-americana Sybil Sandersson que va estrenar l’obra.
La deliciosa partitura no ens ha de fer oblidar l’escàndol de la seva estrena, en què la Sandersson va quedar en un moment amb el pit al descobert, atenent a les exigències del rol que de fet es correspon al d’una cèlebre cortesana de la Tebes egípcia del segle IV després de Crist. El veritable èxit de l’òpera no va arribar fins al 1903, després de les funcions que va protagonitzar a Milà la soprano Lina Cavalieri abans de fer-ho a París, on el títol de Massenet va ser rebut amb grans ovacions. Més enllà dels escàndols, dels èxits o de la despullamenta que algunes sopranos han assumit per interpretar amb propietat el deliciós rol protagonista, el cert és que Thais és una òpera molt ben escrita, feta de subtilitats i refinaments i al servei de la psicologia dels personatges.

Massenet era un gran coneixedor de l’ofici de músic d'òpera d’ençà de la seva primera peça teatral, Esmeralda, de 1865. Thais és la dinovena òpera d’un catàleg de pràcticament 35 títols, i cronològicament es situa entre Werther i Le portrait de Manon, tot i que el seu esperit està molt a la vora de la sensualitat d'Hérodiade, especialment en relació amb el personatge de Salomé d'aquest últim títol i el titular de Thais.
Thais va ser una cèlebre prostituta que va acabar canonitzada als altars del primer cristianisme i des del segle X corrien peces dramàtiques immortalitzant la seva existència. El llibret que Louis Gallet va escriure per a Massenet s’inspirava en la novel.la d’Anatole France sobre la cortesana egípcia. La versió que Massenet va presentar a l’Òpera de París va passar per una revisió posterior, d’acord amb el material a causa del qual Massenet no havia quedat del tot content.

El de Thais és un dels grans papers femenins de Massenet. La sensualitat dels dos primers actes dóna lloc a una sensualitat mística, i que du com a fil conductor el tema que el violí ha presentat en la “Meditació” inclosa al cèlebre entreacte.
Als antípodes de la sensualitat de Thais hi ha en aquesta òpera la figura d’Athanaël, paper escrit per a baríton i que representa el qui opta per la renúncia de la vida còmoda per entrar en un ascetisme que serà clau per la conversió de Thais. Un procés que culmina una partitura que sembla haver necessitat personalitats indiscutibles com Renée Fleming per ser recuperada d'un injust oblit.