29.9.09

A PUNT PER A "L'ARBORE DI DIANA"

Una vegada més, em permeto la llibertat de penjar, extractat, part del text que he escrit per al programa de mà del Liceu en el context de l'estrena al teatre de La Rambla de L'arbore di Diana de Vicent Martín i Soler amb llibret de Lorenzo Da Ponte. Bon profit!

UN CANT A LA VIDA

Poques vegades la conjunió text-música ha assolit fites d’obra mestra unitària al llarg de la història de l’òpera. Difícilment, més enllà dels binomis Da Ponte-Mozart i Hofmannsthal-Richard Strauss, es troben equilibris de perfecció entre la realitat musical i la literària. El cas de L’arbore di Diana, amb música de Vicent Martín i Soler, és una d’aquestes felices excepcions.

(...)

El nom de Lorenzo Da Ponte ha passat a la història per la seva col.laboració amb Wolfgang Amadeus Mozart, per a qui va escriure els llibrets de Le nozze di Figaro (1786), Don Giovanni (1787) i Così fan tutte (1790). Però també seria injust no destacar la seva col.laboració amb un altre insigne músic del seu temps: el valencià Vicent Martín i Soler (1754-1806). (…) Da Ponte sempre va considerar Martín i Soler com un dels compositors més intel.ligents -juntament amb Mozart- de la Viena que ell va viure amb la intensitat que pertocava a un aventurer com ell. El compositor valencià va gaudir, a més, de l'amistat del poeta, que en parlava en termes elogiosos: en les seves Memòries diu que el valencià escrivia "melodies dolcíssimes, que arriben a l'ànima". Tenia raó.

(…)

Des de l'"exili" novaiorquès, Da Ponte recordava els seus temps vienesos i algunes de les anècdotes vinculades a Mozart i Martín i Soler. És ben conegut el passatge de les Memòries en què l'ancià poeta parla del seu treball simultani amb tres llibrets, els de L'arbore di Diana, Don Giovanni i Axur, re d'Ormus, aquesta última amb música d'Antonio Salieri. En aquell passatge, Da Ponte diu que treballava de nit per a Mozart pensant en l'infern de la Divina Comèdia dantesca, a la tarda per a Salieri pensant en Tasso i al matí en Martín i Soler pensant en Petrarca. La nit i el dia, doncs, infern i paradís (terrenal), Mozart i Martín i Soler. Aquesta és la clau. Perquè de fet estem parlant de dues cares de la mateixa moneda, i de l'establiment de dos judicis (res a veure amb les iniciatives kantianes) sobre el tema que plana damunt de les dues òperes: la sensualitat. En el cas de Don Giovanni, i d'acord amb els preceptes del segle XVIII, la idea de fons és allò que "qui la fa la paga" perquè el dissolut és castigat amb la seva davallada als inferns. Però L'arbore di Diana sembla ser la venjança personal de Da Ponte contra aquell principi judeocristià (no deixa de ser casual que Da Ponte fos el nom que va adoptar el jueu Emmanuele Conegliano per convertir-se al cristianisme) a benefici del vitalisme del "viu i deixa viure", a mode de "carpe diem" convenientment revisat. Perquè L'arbore di Diana no és que sigui exactament amoral, sinó que aposta per una moral renovadora en el marc de l'exaltació dels plaers de la sensualitat. La castedat queda fatalment ridiculitzada en el context d'una comèdia pastoral a la que se li dóna la volta: els plantejaments metastasians queden dinamitats per la intel.ligència d'una òpera que no està lluny, en esperit, de l'(a)moralitat d'obres com L'incoronazione di Poppea de Monteverdi o La Calisto de Cavalli, dues obres venecianes: cal recordar una vegada més que Da Ponte, com el seu il.lutre amic i cèlebre llibertí Casanova, era de Venècia?

El llibret de l'òpera, en definitiva, revela la grandesa de Da Ponte com a poeta i dramaturg: insolència i (a)moralitat es donen la mà en un text que irritaria en el seu moment catòlics i protestants, i que avui posaria els pèls de punta els hipòcrites moralismes de la societat contemporània, fins i tot algunes branques de feminisme mal entès. La tesi és simple: el triomf de l’instint, l’amor lliure, la sensualitat i l’erotisme, guanyen per golejada els defensors de la castedat impostada i imposada per preceptes morals i religiosos. Tot plegat, amanit amb gotes de sagnant misogínia. La cosa pot tenir diverses explicacions. En primer lloc, Da Ponte vivia indubtables moments d'eufòria: a les Memòries ens explica que vivia inspirat pels encisos d'una jove de 16 que el servia a totes hores… i és fàcil llegir entre línies que el servei no es reduïa a aspectes tan sols domèstics. És clar que el venecià tenia el vist-i-plau de l'emperador Josep II en matèria literària (...) i d'aquí la segona explicació: Sa Majestat Imperial, que mai no havia amagat les seves dèries anticlericals, el 1783 havia dictat una llei que limitava el poder de l'església, suprimint més de 700 centres religiosos que s'escampavan al llarg i ample de l'Imperi. Tan sols va deixar obertes les institucions benèfiques i realment útils a la societat. És evident que L'arbore di Diana ridiculitza la preservació de la castedat com si veiéssim un convent de monges amb la seva mare superiora (Diana) sucumbint als encants de l'amor eròtic.


Un èxit justificat

L'arbore di Diana es va estrenar privadament el setembre de 1787 en ocasió de la visita a Viena de Maria Teresa, princesa de la Toscana i neboda de Josep II (...). L'ú d'octubre d'aquell mateix any va pujar a l'escenari del Burgtheater de la capital imperial. L'èxit va ser esclatant, tot i que les ments conservadores hi van posar pegues pel caràcter del llibret(...). Sopranos "dives" del moment es van encarregar de la part de Diana en algunes de les presentacions de l'òpera a Viena (...). No era per menys, atesa una part lluïda però de gran complexitat, amb un pentagrama pirotècnic pel que fa a agilitats i sobreaguts atacats a partir de perillosos salts intervàlics.

El caràcter vitalista del llibret es tradueix a una partitura deliciosa i que demostra l’ofici de Vicent Martín i Soler. És clar que Mozart és un geni, perquè descolla i surt del normal, però “Martini lo Spagnuolo” era un excel.lent artesà del pentagrama. I va saber connectar amb els gustos de l’època: no en va, personatges com les tres nimfes o el Doristo de L’arbore di Diana prefiguren les tres dames i el Papageno de La flauta màgica. L’univers de Così fan tutte també és latent en una pàgina que, en certa manera, també anuncia la futura “Scuola degli amanti”: Diana és una Fiordiligi "avant la lettre", i no tan sols pel caràcter: una ària com “Sento che Dea son’io” presagia el “Come scoglio” del primer acte de l’òpera mozartiana, i el duet entre Amore i Doristo del primer de L’arbore di Diana fa pensar en el futur “Il core vi dono” entre Gugliemo i Dorabella, al segon de Così fan tutte.

L’òpera de Martín i Soler, doncs, està revestida pels codis (a)morals de Da Ponte, refinat observador de la realitat de la seva època, que va obrir en canal i amb agut bisturí, potser més que mai respecte de la resta dels llibrets que li coneixem (i això inclou fins i tot una obra tan sagnant com Così fan tutte). La finor prototípica del divuit, a més, es revela musicalment en passatges com els ja esmentats o en pàgines com l’ària d’Amore “Sereno raggio” o “Teco porta o mia speranza” de Diana, sempre al segon acte. Números sovint breus, que contrasten amb els dos grans "finale" d'acte, semblantment a com Martín i Soler havia fet a Il burbero di buon cuore i Una cosa rara. El sentit de continuïtat que el músic valencià va donar a molts dels fragments de l'obra revelen fins a quin punt estava al dia de les reformes de Gluck i dels aires que afectarien un gènere com l'operístic, que començava a canviar d'aires i d'estil.


27.9.09

FLUIX RAPTE FESTIVALER

S’ha dit tants i tans cops que Mozart és tan difícil…! I ho és no tan sols pel fet que les notes siguin difícils d’atènyer (especialment en una obra com El rapte al serrall, de tessitures extremes), sinó per les dificultats interpretatives: cal anar més enllà de les notes, de les paraules, per convertir en carn aquells sons immarcesibles. Això, és clar, obliga a posseir no tan sols tècnica, sinó també coneixement de l’estil i un color vocal que o es té o més val deixar-ho córrer.

Estem en temps de crisi. I potser no hi havia més diners per muntar un Rapte… com cal com a concert inaugural del Festival Mozart de l’OBC, que amb aquest d’enguany arriba a la tretzena edició. Alerta, no ha estat un mal Rapte…, però sí una decebedora vetllada, per molt que mai no es pot esperar gaire d’una versió en concert d’una obra amb tremp teatral com la que ens ocupa.

Resulta decebedor que s’hagi confiat a Minerva Moliner la part de Konstanze. Perquè, si bé canta totes les notes, aquesta soprano (que ens ha agradat en un altre tipus de repertori) no té ni la volatilitat ni la transparència requerides a la part en qüestió. L’emissió entubada i els canvis de color en un o altre registre van fer de les seves tres àries moments poc afortunats.

Javier Tomé té la noblesa tímbrica i el lirisme propi corresponents a Belmonte, però també peca d’excés de canvis cromàtics. A banda que hauria de millorar (i no pas poc) la dicció d’un alemany de vegades irreconeixible.

Iván García és un baix veneçolà expressiu i amb dots actorals, que aprofita per destil.lar amb histrionisme. De vegades va pecar en excés amb un Osmín estentori i eixelebrat (i no sempre ajustat en afinació), especialment en els concertants del primer acte. Però va ser, de llarg, l’intèrpret més ajustat al que es podia esperar. Potser perquè la Blonde de Laura Sabatel va ser inaudible en els temibles greus del duet amb Osmín, si bé la veu de la soprano granadina va resultar ser la més apropiada a la partitura, al costat de l’insignificant Pedrillo de Jesús Álvarez.

Christian Zacharias estima Mozart i el coneix a fons, però va optar per una lectura orquestral excessivament simfònica per a l’acompanyament vocal. La correccíó de l’OBC no va impedir que sentíssim alguns sons en fals, deguts sens dubte a la manca d’assaigs.

Ho deia al principi, ho sap tothom i ja no és profecia: hi ha crisi. Però és imperdonable que els dos passatges corals es reduïssin a l’orquestra: no haurien pogut resoldre-ho amb la intervenció dels propis solistes? O és que volien cobrar un “plus” en concepte de sobreactuació?

Per la seva banda, Jordi Dauder va ser l’encarregat de recitar uns textos de Mònica Pagès que suplien els diàlegs originals. A última hora es van retallar (en excés) i determinats passatges de l’òpera dubto que fossin entenedors per al públic que no conegui la trama d’El rapte al serrall. A banda que resulta del tot contradictori repartir els textos traduïts de les parts cantades en fulls fotocopiats que no es poden llegir amb la sala a les fosques… hi havia interès, potser, per veure les diapositives amb reproduccions de pintures de Klee i Macke, a mode de representació de fi de curs escolar.

Tot plegat molt discret. Mozart i el seu Rapte… (que veurem aquesta temporada al Liceu), mereixen molt més.

23.9.09

TRIO D'ASOS DISCOGRÀFIC

Decca i Deutsche Grammophon comencen temporada amb plats forts en forma de disc compacte, si bé el catàleg en DVD també està farcit de temptadores ofertes. El suport fonogràfic, però, segueix sent allò que vincula els segells amb la tradició, i en aquest sentit modernitat i aquella tradició de què són hereus els intèrprets protagonistes fan dels tres recents treballs discogràfics de Cecilia Bartoli, Ildebrando d’Arcangelo i Jonas Kaufmann un veritable trio d’asos.

Una Bartoli histriònica

A aquestes alçades, definir o sintetitzar l’art de Cecilia Bartoli comença a resultar redundant. Però també ho comença a ser la percepció d’un cant que de vegades pot resultar lleugerament histriònic. És el que em passa quan escolto Sacrificium, el treball discogràfic de la (mezzo?)soprano romana dedicat ara als castrats. Matisem: treball més que discogràfic bibliofonogràfic, perquè al disc pròpiament dit s’afegeix un llibre-diccionari a l’entorn dels cantants emasculats. El luxe i la cura en l’edició es complementen amb les interpretacions vertiginoses que la cantant fa de dotze àries de Porpora (cinc peces), Graun i Caldara (dues peces), Araia, Leo i Vinci, aquests tres amb una ària cadascun. Un segon disc, a mode de “bonus track” ens porta alegries de Händel, Giacomelli i Riccardo Broschi, germà de Carlo, més conegut com a “Farinelli”.

Tot això està molt bé, i la tasca de Giovanni Antonini davant d’Il Giardino Armonico és un plus de qualitat a l’àlbum de DECCA. Però la pirotècnica i els mitjans espectaculars exhibits per Cecilia Bartoli ja no sorprenen a aquestes alçades. Les agilitats a base de cops de glotis són tramposes i les esfumatures en les mitges veus acaben per avorrir. Aquests són els punts, ni no negatius, sí almenys menys positius d’un disc que, tanmateix, té interès i resulta del tot estimulant, tant en les intencions com en els resultats, si deixem de banda els tics “marca de la casa” de la gran Cecilia.

Un gran D’Arcangelo

El baix italià Ildebrando d’Arcangelo va viure en un entorn familiar en què la música era present tothora i la música de Händel (que el cantant confessa escoltar sempre que està trist) va tenir-hi un pes específic. A tall d’homenatge a aquests records d’infantesa, però també per ressaltar la importància de la tessitura de baix en l’obra händeliana, arriba aquest disc de Deutsche Grammophon en què D’Arcangelo es veu acotxat per les textures sinuoses de Modo Antiquo que dirigeix Federico Maria Sardelli. Potser mai com fins ara no s’havia destacat el paper que va tenir Händel en una tessitura com la del baix, destinada en les òperes del músic de Halle a personatges autoritaris o directament despòtics en el context d’òperes com Ariodante, Agrippina, Orlando, Ezio, Giulio Cesare, Rinaldo, Rodelinda o Siroe, re di Persia. A elles cal afegir dos fragments d’oratoris profans com ara Aci, Galeta e Polifemo i Apollo e Dafne.

La tria ha estat molt ben pensada i sintetitzada el “tot Händel” de la mà de títols escrits per a públic alemany, italià i anglès, d’acord amb el periple de l’autor del Messies. La veu rotunda, viril i carnosa de D’Arcangelo convida a una festa contímua, amb perles com l’autoritari “Lascia Amore, e segui Marte!” d’Orlando, “Già risonar d’intorno” d’Ezio o, sobretot, la que ha esdevingut la meva predilecta després d’haver sentit el disc quatre o cinc vegades i no menys de quinze el fragment en qüestió: “Fra l’ombre e gl’orrori” d’Aci, Galatea e Polifemo. L’ària del cíclop, dificilíssima pels seus salts interválics (els sobreaguts es cantaven en l’època en falset i D’Arcangelo ho aborda a plena veu) és la síntesi del treball del baix italià pel seu rigor i exquisidesa estilística.

El Kaufmann més romàntic

El compte enrere ha començat perquè finalment pugui veure Jonas Kaufmann en directe. No podent-ho fer abans, esperaré l’estiu per anar a Bayreuth i sentir-li Lohengrin, òpera i paper que va debutar la passada primavera a Munic. Dos fragments de l’òpera de Wagner s’inclouen en l’album editat per Decca amb l’Orquestra de Cambra Mahler dirigida per Claudio Abbado. Les bondats naturals del tenor alemany ja van ser ressenyades en un altre post d'aquest blog per tant no afegirem res al que ja dèiem. Ara, Kaufmann aborda repertori netament alemany en una mena de viatge pel seu romanticisme, des del llinda que suposa La flauta màgica fins a dos fragments de Parsifal, passant per Schubert (Alfonso und Estrella i Fierrabras) i, Beethoven (Fidelio), a més del Wagner dels títols citats i de La valquíria.

Estem davant d'un disc sensacional, en definitiva, tot i que és evident que Kaufmann està millor en un repertori que en un altre. I és que, si bé Tamino és un personatge que l’ha acompanyat des dels inicis de la seva carrera, els passatges més volàtils de l’ària del retrat semblen ser resolts amb intel.ligència però amb algunes dificultats en la zona més aguda. És en el repertori del XIX, i amb Beethoven i Wagner especialment, on Kaufmann sembla trobar-se com peix a l’aigua. No cal dir que l’acompanyament orquestral, amb la genial batuta de Claudio Abbado, contribueix a l’èxit del disc que tan sols té un inconvenient: la recreació “kitsch” de les pintures de Friedrich en la portada, contraportada i il.lustracions de l’interior. Era necessari?

21.9.09

ROGER PADULLÉS CANTA AL MONEGAL

Davant d'en Roger Padullés em costa ser objectiu, perquè m'hi uneixen més coses al marge de la música. I si el concert es fa al Monegal, la cosa ja entra en el terreny de la subjectivitat pura.

Va ser una reunió d'amics, aplegats a l'entorn d'una història de l'òpera a través de la veu de tenor. Marta Pujol va acariciar el Blüthner centenari mentre Händel, Mozart, Cimarosa, Donizetti, Verdi, Bizet, Txaikovski, Stravinsky i Britten deien la seva.

El tenor de Sallent és, per damunt de tot, un tenor intel.ligent, bon coneixedor de les possiblitats d'una veu capaç d'assumir un repertori ampli i arriscat a la vegada. No hi fa escarafalls, no s'arronsa davant de les dificultats ni es passeja com un divo. Senzillament arriba i canta. I triomfa perquè, a banda de les bondats naturals d'una veu de líric pur amb ribets de lleugeresa, cal afegir la simpatia i la capacitat de connexió amb el públic.

Atenció, per cert, a les properes activitats del Monegal: dissabte que ve a les 18h., Schumann, Paganini i Granados seran el punt de partença del concert de Mac McClure i Ala Voronkova.

FOTO: Cr.Ll

15.9.09

PAU NADAL: ADÉU A UN MESTRE

Hi ha moltes menes de mestres, els qui imparteixen directament coneixements i els qui, indirectament, creen un pòsit de coneixement. Pau Nadal, que ha mort avui a Barcelona, era un d'ells. Primer des de les ones radiofòniques de Gran Gala, el programa de Ràdio 4 que desapareixia el mes de juliol de l'antena, després des de les pàgines d'El País o de la Guía del Ocio, de seguida a Ópera actual i, és clar (i quina millor manera!) des de la meva adolescència en converses unes vegades més llargues, d'altres més escadusseres. Però sempre amb aquella bonhomia que caracteritzava un home de prodigiosa memòria, de tracte exquisit i de no poca erudició. I va ser així com en Pau es va erigir en un dels meus mestres en matèria de crítica musical en general i operística en particular.
En Pau era un bon home de premsa, que havia col.laborat en diversos diaris, revistes, mitjans radiofònics; era un excel.lent divulgador, amb llibres o articles a programes de mà. I era un home amb sentit crític just, ponderat però insubornable.
Combinava la seva faceta de crític musical amb la de crític taurí, aspecte pintoresc però que formava part de la seva condició de "senyor de Barcelona". No sé si en els darrers anys la nostra migrada premsa ciutadana es va portar bé amb ell. En tot cas, i tot i queixar-se en cercles íntims, en Pau mai no va malparlar de ningú, tal era la seva exquisidesa. Escric ràpid, pocs minuts després de rebre una trucada de la revista Ópera actual per assabentar-me dels fets. Qui vulgui retre-li un últim adéu, que sàpiga que demà, dimecres 16 de setembre, podrà fer-ho a Sanxo d'Ávila a les deu del matí.
El trobarem a faltar. Descansi en pau.
IL.LUSTRACIÓ: la gent del club Polímnia. Pau Nadal és el tercer per la dreta, entre Joan Lluch (D.E.P.) i el dr. Josep Maria Colomer Pujol (D.E.P.)